Racismo: ¿el color de la piel o el color del billete?
J. I. González Faus. El brutal asesinato del ciudadano negro George Floyd por un policía blanco (que alguno habría calificado como “increíble” en nuestro “civilizado” s. XXI) comenzó generando una ola de protestas masivas admirables, para derivar en ese deporte insensato de romper estatuas por cuenta propia que, sin duda, debe suponer unas enormes descargas de adrenalina muy pacificadoras.
No voy a juzgar ahora ni a Colón ni a Fray Junípero, pero sí pienso que sería más razonable ir a buscar a los responsables últimos y no a aquellos cuyas estatuas tenemos más a mano. Y además preguntarse para qué sirve lo que hago. A eso van los dos puntos siguientes. (more…)
Al final… ¿será el silencio o será la palabra?
Rosa Ramos. [Amerindia]
“Y ha de morir contigo el mundo mago…
y todos los amores
que llegaron al alma, al hondo cielo…?”
Antonio Machado
Seguimos en “emergencia sanitaria”, pero también seguimos en Pascua y seguimos intentando dejarnos regalar la Presencia del Resucitado y decirle como Tomás: “Señor mío y Dios mío”.
La muerte visita el planeta. Parece que nos damos cuenta en este período, aunque nos visita a diario, siempre, como “segador esforzado” al decir de León Felipe, quién la pone en su lugar: le recuerda que ella no es más que una obrera esforzada, quizá una partera de la vida. (more…)
El decreixement ja és aquí
Bernardo Pérez Andreo. La crisi energètica i la fi de la civilització del creixement són dues realitat concomitants al món que vertiginosament petgem. Estem, doncs, davant d’un canvi d’època dels que fan història. El món de finals de segle XXI no tindrà res a veure amb el món dels cinc segles previs, però tampoc s’assemblarà al de segles pretèrits. És falsa la idea estesa que per acabar amb el món del productivisme consumista del capitalisme neoliberal cal tornar a les coves, a viure sense cap tipus de benefici dels que el desenvolupament humà ha assolit en aquests segles passats. No, el capitalisme no és l’inventor dels avenços científics i humans que hem aconseguit, l’únic que fa és posar-los al servei de l’acumulació en mans de molt pocs; avui, un 0,01% de la població acumula el 60% de la riquesa. Si la riquesa acumulada es repartís amb equitat, cada ésser humà del planeta podria viure amb tanta comoditat, que seria possible reduir la producció i el consum a la meitat. El problema, per tant, està en el model de producció i consum, no en el planeta en si. Podem, perfectament, renunciar al malbaratament productivista sense perdre cap dels avenços científics i socials obtinguts. (more…)
Poner el dolor sobre la mesa
Tere Iribarren. Hoy vuelvo los ojos a los evangelios y me llama la atención la continua presencia en ellos de elementos dolorosos o sufrientes.
Allí al dolor se le declarará vencido y, por eso, vencible, pero no se le declara inexistente: circula por sus páginas, sin quedar escondido «fuera de la ciudad» y fuera del alcance de la conciencia humana.
Allí circulan pobres, prostitutas, enfermos y leprosos, y los unos recobrarán la salud y los otros oirán la buena noticia, pero, de entrada, todos circulan con pasaporte válido. (more…)
De la pandemia no saldremos igual: saldremos peor o mejor, de nosotros depende (II)
J. I. González Faus. ¿No es este un mundo tan cruel e inhumano, merecedor de uno de esos llamados “castigos bíblicos”? Pero no necesitamos ningún Dios “castigador” porque nuestra misma conducta es la que nos coloca ahora ante una doble amenaza que nos obligará a optar: seguir como estábamos a costa de la vida de media humanidad y destrozando nuestra casa (que no me atrevo a llamar “común”), o buscar eso que la Biblia suele llamar conversión, traduciendo una palabra hebrea que significa cambio de rumbo.
Porque, a pesar de todo lo dicho en la primera parte de esta tríada de artículos, si leemos esos maravillosos poemas bíblicos llamados Lamentaciones falsamente atribuidos a Jeremías descubriremos algo importante: que Jerusalén fuera tomada y arrasada era algo tan increíble para un judío (y parecía tan ratificado por experiencias previas), que el dolor y la desesperación que allí brotaron, convierten nuestro pavor ante la COVID-19 en meras lágrimas de cocodrilo. No sé si se han escrito lamentos más serios en toda la historia humana. (more…)
25 regles per a un discerniment social
Josep M. Margenat. Els canvis culturals arriben lentament. Quan una interpretació de la realitat social deixa de servir, apareix una altra interpretació més plausible. En aquest moment el canvi és possible, abans no. Estem en una situació de canvi? És aviat per dir-ho. En la societat accelerada, cada moment necessita una intensitat aparent de resposta. Hem de discernir si el moment ha arribat i quins canvis són possibles. ¿S’han preparat ja “interpretacions” diferents que puguin servir de recanvi? Tractem d’aplicar alguns criteris de discerniment a la nostra situació col·lectiva. Formulades amb verbs, aquestes “regles per al discerniment social” serveixen per respondre a les preguntes: què hem de fer ?, què podem esperar? (more…)
De la pandemia no saldremos igual: saldremos peor o mejor, de nosotros depende (I)
J. I. González Faus. Una de las grandes lecciones que nos ha traído la COVID-19 ha sido volver a recordarnos hasta qué punto las criaturas humanas somos frágiles, expuestas a fuerzas desconocidas que pueden causarnos grandes daños y que siempre pretendemos tener ya dominadas.
Tras cada peste o cada “gripe española” reaccionamos como si la hubiéramos superado para siempre y ya no fuera a repetirse más. Lo mismo hacemos tras cada tsunami y cada Chernóbil… En vez de reconocer nuestra fragilidad, confiamos en el poder de la ciencia.
Y la ciencia, por supuesto es admirable y muy necesaria. Pero la idolatramos, ponemos en ella toda nuestra confianza y olvidamos que es característica suya el que cada respuesta que da, suscita una nueva pregunta, y cada problema práctico que resuelve acaba dando a luz un nuevo problema. Hemos intentado tranquilizarnos hablando de “expertos” y remitiéndonos a ellos: pero nadie, absolutamente nadie era experto en la COVID-19. A lo más, algunos epidemiólogos y colegas de ese género, podían tener algunos datos útiles sobre cómo comportarnos, pero se han visto desbordados por características nuevas de esta otra epidemia. Sin embargo, seguimos anhelando “volver a la normalidad” cuando esa expresión no significa más que un retorno a nuestra fragilidad y a nuestro olvido de ella. (more…)
Antídot per a un món estèril (a propòsit de “Children of men”)
Xavier Casanovas. Les ficcions distòpiques estan de moda. No cal ser especialment docte en el tema per a deduir que són, simplement, una projecció d’allò que més ens atemoreix: la fi dels temps -o almenys dels temps com els hem conegut fins ara- és una ficció més versemblant avui que fa deu o vint anys. Ecocidi, fi de civilització i epidèmies omplen titulars i ens faciliten imaginar que la nostra societat, en la seva actual forma, té els dies comptats.
L’any 2006, Alfonso Cuarón, oscaritzat director de cinema mexicà, va rodar una pel·lícula distòpica fora de temps. Diguem-ne que es va passar de frenada. Tot i que és veritat que la caiguda de les torres bessones i el terrorisme islàmic, o l’inici de la guerra a l’Irak, feien pensar en un possible xoc de civilitzacions, seguíem instal·lats en dinàmiques de creixement econòmic i progrés que ens mantenien prou entretinguts com per qüestionar cap dels pressupòsits culturals de la nostra societat occidental. Potser per això la peli no va ser cap èxit de taquilla i va passar sense pena ni gloria. No estàvem preparats per escoltar el que Cuarón ens volia dir. (more…)
Carta a un teòleg amic
Darío Mollá Llácer. Estimat amic,
T’escric aquesta carta perquè fa uns dies vaig llegir una reflexió que em va sorprendre i em va desconcertar. Te l’escric, com no pot ser d’una altra manera, amb tot afecte i respecte. També, ja em coneixes!, potser en algun moment et sona com molt fort o radical o poc matisat el que dic, però saps que és la meva manera d’expressar-me, I a mesura que em faig vell noto que mesuro menys les expressions… (potser és per allò del “dat i beneït”).
Em va sorprendre quan vaig llegir alguna cosa així com que la crisi provocada pel COVID-19 (crisi sanitària, però també econòmica, social, de convivència humana, etc.) era una “oportunitat” perquè la humanitat creixés. Et confesso: més que “sorprendre” aquesta afirmació em va colpejar fins a ferir-me. Em resulta molt fort fins a l’inacceptable anomenar aquesta crisi, així en general i a nivell global, “oportunitat”. Per a mi és, per damunt de qualsevol consideració, una catàstrofe pura i simple en tots els aspectes. (more…)
