Carta a María Magdalena
J. I. González Faus. Hermana mía:
No te extrañe que te escriba. Si ya ¡hasta he escrito cartas a Dios! Me pasa que, de tanto escribir, pienso mucho mejor escribiendo. Y como el escribir a solas es aburrido, imaginarme un interlocutor me inspira más. Esta vez has sido tú la víctima, porque tengo alguna pregunta perdida por ahí…
No voy a preguntarte si fuiste tú la primera testigo de una aparición del Resucitado (como cuenta Juan) o si fue todo el grupo de mujeres (como cuenta Mateo) o si, como narra Marcos, las mujeres salisteis todas asustadas sin decir nada a nadie. Sabemos ya que estos interrogantes, tan importante para nuestra curiosidad (que no para nuestra fe), eran ajenos a las intenciones de los evangelistas que, además, se debieron encontrar con distintas tradiciones orales, en parte coincidentes y en parte distintas. Sé que lo importante para los evangelistas en este caso es el dato de que el Resucitado se refiere a los apóstoles como “mis hermanos”, y en esto coinciden tanto Mateo como Juan. Lo importante es esa nueva situación nuestra desde la Resurrección de Jesús. (more…)
(In)útil
Alícia Guidonet. Recentment, i a partir d’algunes trobades amb persones diverses en les què he tingut l’oportunitat de conversar sobre el tema, la -sempre oportuna- qüestió sobre la (in)utilitat de les coses ha ocupat les meves reflexions. He recuperat alguns referents, com el text de Nuccio Ordine, La utilitat de l’inútil, o la pel·lícula El sol del membrillo, de Víctor Erice, que m’han suggerit algunes de les intuïcions que comparteixo en aquest text.
Acceleració
En una societat com la nostra, profundament immanentista, el valor de les coses passa per l’aquí i l’ara. Immersos en la superfície de la quotidianitat, en la xarxa que connecta -cap enfora-, desenvolupem la nostra existència en uns espais cada cop més amplis que corren paral·lelament a uns tempos cada cop més breus. (more…)
¿Y si este fuera tu último día?
Nicolás Iglesias Mills. ¿Y si este fuera tu último día? Muchos nos hemos hecho esta pregunta para poder vivir mejor y más a pleno. No es nada nuevo. En épocas de amor líquido y hedonismo no falta quien use una excusa tan burda para vivir cosas que no se animaría a vivir de otra manera.
Y he aquí el primer problema, la lógica del último día arruina la coherencia de la vida. Te obliga a no pensar, ni razonar, y esto no te permite intentar al menos hacer el mundo un poco mejor.
¿Y qué pasa después de que uno considera que ya vivió todo lo que tenía que vivir? ¿No es, acaso, un pensamiento un tanto depresivo? A mí me ha llevado a lugares bastante oscuros. ¿No es la cima de la montaña un camino sólo de bajada? (more…)
Les virtuts del terme mitjà
Lucia Montobbio. Hi ha imatges que es queden gravades a la memòria. De vegades són imatges poc romàntiques, memòries anostálgiques. Te les emportes perquè et donen informació útil.
Recordo una pissarra blanca amb dues paraules escrites: ús i abús. Es va quedar al replà de les escales de cargol per les quals baixàvem al pati i pujàvem a l’aula. Era l’època de primària, a l’escola de les Esclaves del Sagrat Cor (àlies Shalom). La pissarra havia servit per explicar-nos alguna cosa relacionada amb la importància de la piràmide d’aliments. Menjar de tot era bo, abusar d’un aliment, sovint, era dolent. Cada dos per tres topàvem amb la pissarra: ús i abús. (more…)
Vides en compra-venda
Bernardo Pérez Andreo. Hi ha una expressió que s’ha estès molt en els darrers anys, els «ventres de lloguer», per designar l’acte pel qual una parella o persona individual paga perquè una dona gesti un fill per a ell/ella o ells/elles. L’expressió indueix a pensar que és possible llogar exclusivament el ventre, sense que això afecti la resta de la persona. El terme tècnic de «gestació subrogada» no deixa de ser un eufemisme. En el fons, la realitat que tenim és que algú ven el seu cos i la seva vida perquè altres puguin obtenir-ne els fruits. Per això, si parlem de «ventres de lloguer» per referir-nos a la compra de vides humanes, podríem parlar igualment de «cossos de lloguer» per designar el treball o «vagines de lloguer» per a la prostitució. La lògica subjacent en els tres casos és la mateixa, i té a veure amb la lògica del mercat que l’economista Juan Ramón Rallo, conegut director d’una institució neoliberal, va expressar fa anys en un article: la carència d’òrgans, com la de sang, se soluciona creant un mercat d’òrgans i sang. Com tothom sap, si et sobra un ronyó, pots vendre’l i així obtenir uns ingressos al mateix temps que salves una vida. (more…)
Amb o sense?
Pino Trejo. Pot ser que tot quedi reduït a l’opció de triar entre dues proposicions: amb lactosa-sense lactosa, amb gluten-sense gluten, amb sucre-sense sucre, amb conservants-sense conservants, amb colorants-sense colorants…, o almenys va ser el que vaig pensar quan en voler comprar un pa de motlle amb crosta, em van contestar que només en tenien SENSE, i si en volia AMB, l’havien de encarregar.
Aquest fet em confirma que el que fins ara considerava “normal”, “de tota la vida” (que el pa tingui crosta), s’ha tornat excepcionalitat…, per a mi, perquè si ho preguntem als més joves ens diran tot el contrari (que no en tingui).
Llavors, què és allò normal? Sembla ser que la normalitat consisteix en poder triar entre una extensa gamma de productes de tota mena, dins del supermercat en el qual s’ha convertit aquest món, i el nostre únic i exclusiu paper consisteix en passejar-nos pels seus passadissos mirant, agafant i omplint el carret dels preuats objectes que faran més suportable la nostra vida. (more…)
Judici i pressupostos. Esperaré i pregaré (com John Coltrane)
Xavier Casanovas. Suposo que no sóc l’únic que opina que l’empresonament i el judici als líders independentistes és traumàtic i dolorós, i significa el fracàs d’una democràcia que no ha estat capaç de resoldre els seus problemes polítics i socials per la via del pacte i el diàleg. I alhora que no tenir uns nous pressupostos, després d’anys de retallades i pròrrogues, no és una bona notícia per a ningú, i no ho és sobretot per al conjunt de les persones més vulnerables que es podrien veure beneficiades d’un canvi de polítiques després de vuit anys del mateix color.
Sí, crec fermament que totes dues coses són així alhora, i voldria que fossin completament diferents, i em confesso humilment incapaç de trobar a qui ni a què donar-ne les culpes. Com una terrible paradoxa. Com una d’aquelles afirmacions lògiques que com va demostrar Gödel no podem dir ni que siguin veritat, ni mentida. I això m’incomoda i em produeix un greu desconsol. Tinc la impressió que el joc polític mediatitzat per aquesta societat de la transparència i el soroll constant no dona massa més de si. (more…)
Comentaris recents