És estiu i som al bosc. El sol ho abrusa tot. Previsora ​​admirable, la formiga de la faula es dedica a acumular molletes de pa per a l’hivern, mentre la cigala passa el temps menjant i cantant. Arriba la tardor i l’escena es repeteix (amb menys calor). Però quan la neu cobreix el bosc i no té res per menjar, la cigala truca a la porta del formiguer i demana aliment. És llavors quan ─segons La Fontaine─ passa això:

«Què feies durant l’estiu?
li va preguntar a la pidolaire.
-Dia i nit a qui em trobava,
li cantava, no et disgustis.
– Li cantaves? Me n’alegro.
Doncs bé, balla ara!»

Encara que hi ha versions per a nens en què la formiga comparteix el seu pa amb la cigala, és evident que el moralisme no estalvia en crueltat a l’hora d’exposar els seus ensenyaments. El que podria ser un suau elogi de la previsió i el treball s’ha convertit moltes vegades, passat pel sedàs de la ideologia de la producció, en mala consciència del temps lliure i l’oci.

Però aquest no està amenaçat només per una possible exageració dels relats en contra seva (que acaba afectant, de retruc, el menjar i els el cant de les cigales), sinó també per la seva pròpia multiplicació. Imaginem, a la manera de la pel·lícula Los visitantes (no nacieron ayer), que un pagès de l’Alta Edat Mitjana aterrés avui a qualsevol de les nostres ciutats i aconseguís col·locar-se. Potser una de les diferències més notables que experimentaria seria que el moment en què abans podia dir: “ja he satisfet les meves necessitats, deixo de treballar i m’ajec al sol”, ara sembla no arribar mai (probablement en el seu feu tampoc podia dir-ho, ja que havia de comptar amb les necessitats del senyor). Diguem-ho així: en una època en què la possibilitat d’accedir a més coses sembla no tenir límit, pot ser que aquell senyor només hagi canviat de forma: l’ordinador sempre podrà ser més potent i amb millors prestacions; sempre hi haurà una foto nova d’un dels meus contactes d’Instagram; el proper viatge, més llarg i per més temps, fins i tot espacial; demà tindrem un nou trending topic, i el vagareig a la xarxa ens oferirà nous enllaços, altres recerques ─encara que les hàgim repetit mil vegades, semblaran noves─. A la xarxa, el territori possible de l’oci acaba per abastar tot l’univers conegut, replicant-lo i multiplicant des de la foto d’una platja a Tailàndia a l’aposta en un hipòdrom anglès. El món es multiplica i es multipliquen les possibilitats d’oci, i aquesta sensació vertiginosa de manca de fronteres ens crida a tots al discerniment, ja que podria acabar demanant ─lògicament─ el sacrifici de tot el nostre temps ─i en alguns casos igualment terribles, de tot nostre diner─, sense materialitzar mai aquella promesa de felicitat que portava la cigala a menjar i cantar en comptes de treballar.

Però si encara conté una promesa de felicitat, significa que en l’oci hi ha alguna cosa que no té, en el fons, valor de canvi. I no només això: si s’hi amaga una palleta d’or de beatitud és perquè hi ha un descans que, encara que segueixi demanant temps ─la secundària del rellotge continua el seu avanç─, d’alguna manera ens retorna temps.

Després de sis dies anomenant coses, Déu està menjant i cantant en el cel. El setè dia de la creació no és el de la irrupció d’una cosa més en el món, sinó el de l’emergència de la plenitud del sentit i de l’amor pel ja existent, sense que calgui produir res més perquè sigui millor. Un sentit i un amor que pacifiquen el temps present i fan fecund allò que, escampat fora de la garba, ens semblava fet malbé. L’oci és un temps cridat a produir no més coses, sinó més temps (tot i que el rellotge segueixi caminant). En la seva terra brolla aquesta forma de diàleg a cel obert que és l’oració, o la reflexió sobre aquell gir de la història, o el somni que podríem anar a millor. A dins hi llegim i contemplem bons relats, i mirem el blau de la mar o sobre la muntanya. Llocs tots que omplen de temps, adob interior per al sentit i l’amor. Per això l’eucaristia ─només possible en el dia setè─ és la forma més reeixida de l’oci: temps per consumir eternitat.

Si la cigala va continuar obstinant-se en no treballar ─arribant fins i tot a oblidar que existia l’hivern─, potser la seva funció en la història era recordar-nos que l’oci està cridat a donar a llum alguna cosa, si més no, del mateix valor que el pa de la formiga, tot i que, a diferència d’aquest, no es pugui menjar ni vendre.

[Il·lustració de Charles H. Bennett extreta de: Wikimedia Commons]

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Jesuita en formación. Estudia 3º de Teología en la Universidad Pontificias de Comillas y vive en el barrio de la Ventilla (Madrid). Colabora en la pastoral universitaria en la Comunidad Francisco Javier y con la ONG Pueblos Unidos, dentro del programa Baobab.
Article anteriorIgnasi de Loiola a París i els reptes contemporanis
Article següentEl programa económico del presidente Biden

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here