Fem-nos preguntes encertades en moments incerts

Fem-nos preguntes encertades en moments incerts

Núria Romay. «Si no tinguessis por, què faries?». No recordo ben bé en quina fase pandèmica, d’entre totes les fases que anem transitant ja fa més de mig any, vaig creuar-me amb aquesta pregunta . Me la va llençar, de forma directa però amb delicadesa, un amic. D’aquests que saben com i quan convé activar el material sensible. A l’altra banda del metre i mig, em trobava asseguda i sense saber què fer amb aquell interrogant que semblava com si anés embolicat en paper de regal. Paper reciclat del darrer Nadal, és clar, de quan ens havíem habituat al privilegi de donar i rebre una abraçada i de quan l’organització per assistir a la Cavalcada era del més senzill que teníem.

Amb l’arribada de la malaltia, la mort i la soledat en el pa de cada dia de nombroses converses de terrasses europees, la por se’m torna a presentar. Es presenta però no caldria: ja me la conec, la por. Em torna estàtica. Porta un tel enganxifós i opac sota el braç, que no em deixa veure-hi clar. És com si pesés tones i més tones i m’impedís moure fitxa quan es tracta de prendre segons quines decisions (com ara: decidir decidir). La por fa que, si ho poso sobre una balança, prevalgui la comoditat sobre la valentia. I amb aquesta immobilitat poruga instal·lada sota la pell, ho sé, no hi ha qui es renovi, no hi ha qui ventili les estances que han quedat tancades i em fan olor podrit, a passat, a ja-no. Alguna cosa em diu que la por i la creativitat, si es trobessin de cara, no serien íntimes. Perquè la primera podria arribar a ser un comodí fàcil, una auto justificació, l’excusa de l’excusa perfecta, un argument (massa) ben elaborat que em surt quan es tracta de deixar anar espais de confort i d’oferir-me al dia sense reserves.

I ara, que la vida fa un temps que ens posa al límit, potser no és moment per mitges tintes.

«Si no tinguessis por, digues, què faries?». Era, aquest, l’epicentre d’un moviment soterrat dins meu. Les amistats-temple ja ho tenen, això de fer-nos trontollar de tant en tant. Ens incomoden però a la llarga, potser, els ho agraïm. La resposta va sortir en forma d’impuls i, a l’instant, m’arrelava. «Què faria, dius? Créixer en coratge i estimar».

Aquesta lluita contra el virus se n’està enduent moltes, d’històries humanes, de llars que abans tenien economies força estables, de celebracions familiars,  de malalties minoritàries en procés de ser investigades i de normalitats desitjades. I està passant com quan hi ha la marxa enrere de l’onada d’un tsunami, que després d’un silenci: torna. I torna amb més potencia, amb més destrosses, amb més pobresa, amb més precarietat, amb més ànsia de propietat. No m’endinsaré avui en temes que analitzaran millor les persones enteses en economia,  política, salut publica (pública…), ecologia i crisi de tota mena. Només compartiré de forma fraterna (que això encara és possible!) i senzilla, com si ara fos jo mateixa aquella amistat que va saber moure’m i modelar. I embolicaré, també amb paper de regal sobrant d’alguna festa passada, tres interrogants que ja fa uns anyets que volten, que em van i venen, que entren i surten i apareixen de llocs que ni ho diríeu. I és que cada vegada que aquests retornen, enlloc de  destruir, construeixen. Construeixen afirmacions que no deixen indiferent. Construeixen, especialment, en etapes de pèrdua de nord, d’incertesa, quan convé formular preguntes encertades que enfoquin al blanc de la diana. Construeixen perquè poden ser enemics de la por. Construeixen quan el propi sistema em diu que necessita fer un reset i, en deixar el temps i l’espai per resetejar-lo, qüestionen: «Qui ets? Tens ganes de viure? Estimes?»

Imatge de Anemone123 en Pixabay 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.