Fuga d’impostos a Europa. Hi haurà qui ho aturi després de diumenge?
Xavier Casanovas. Quan es va votar la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea es van poder escoltar declaracions de ministres d’economia dels seus diferents països oferint rebaixes fiscals a les entitats financeres amb seu a Londres que volien establir-se en un país de la UE. En declaracions a mitjans de comunicació, portaveus de bancs d’inversió arribaven a afirmar de manera clarament cínica: “És pràcticament una subhasta basada en veure quin país dóna més avantatges fiscals dins d’un marc regulador europeu. El problema és com explicar-ho en un context de pujada general d’impostos i retallades de despesa social en aquests mateixos països”
Serveixi aquesta anècdota real per a entendre la pertinència d’abordar la qüestió dels impostos davant de les eleccions al Parlament Europeu d’aquest diumenge. El que s’ha viscut a Europa els darrers cinc anys ha estat d’una gran importància en matèria de fiscalitat. (more…)
Manuel Reyes Mate: «No podemos vivir prolongando el presente sino anticipando el futuro»
Xavier Casanovas. [Entrevista al filósofo Manuel Reyes Mate, catedrático del CSIC y premio nacional de ensayo, con motivo de su participación en el curso “Atrapados por el tiempo” el 22 de noviembre de 2018 en el Centro de Estudios Cristianismo y Justicia, y de la publicación de su último libro “El tiempo: tribunal de la historia” (editorial Trotta)].
Tu pensamiento se inscribe en la estela de toda la filosofía del holocausto, la que se realiza después del horror de Auschwitz. Una filosofía que entra en dialéctica con la ilustración y que en su momento tuvo una gran relevancia, pero no parece que haya calado en nuestra forma de leer ahora nuestra sociedad. Las razones instrumentales, económicas, eficientistas, etc. son las que han ganado la batalla a la razón crítica y son las que están dirigiendo nuestro mundo. ¿Dónde nos encontramos ahora?
Yo creo que nosotros, las generaciones que estamos viviendo después del holocausto, o de Auschwitz, no podemos pensar de cualquier manera. No podemos leer a Aristóteles o a Kant de la misma manera. (more…)
Judici i pressupostos. Esperaré i pregaré (com John Coltrane)
Xavier Casanovas. Suposo que no sóc l’únic que opina que l’empresonament i el judici als líders independentistes és traumàtic i dolorós, i significa el fracàs d’una democràcia que no ha estat capaç de resoldre els seus problemes polítics i socials per la via del pacte i el diàleg. I alhora que no tenir uns nous pressupostos, després d’anys de retallades i pròrrogues, no és una bona notícia per a ningú, i no ho és sobretot per al conjunt de les persones més vulnerables que es podrien veure beneficiades d’un canvi de polítiques després de vuit anys del mateix color.
Sí, crec fermament que totes dues coses són així alhora, i voldria que fossin completament diferents, i em confesso humilment incapaç de trobar a qui ni a què donar-ne les culpes. Com una terrible paradoxa. Com una d’aquelles afirmacions lògiques que com va demostrar Gödel no podem dir ni que siguin veritat, ni mentida. I això m’incomoda i em produeix un greu desconsol. Tinc la impressió que el joc polític mediatitzat per aquesta societat de la transparència i el soroll constant no dona massa més de si. (more…)
La transformació social en un món en canvi
Xavier Casanovas. [Estris] “Cambia lo superficial, cambia también lo profundo, cambia el modo de pensar, cambia todo en este mundo”, així comença la cançó de Mercedes Sosa que ha acompanyat moltes de les revolucions i canvis que s’han donat al món des de finals del s. XX. Que el món canvia i que ho fa a una velocitat de vertigen ningú no ho posa en dubte. De fet, una de les característiques més evidents del moment en que vivim és la seva acceleració.
La pregunta pertinent a fer-se però no és si canvia o no, sinó en quina direcció ho fa i a quin horitzó apunta. I la més important de totes: quin ha de ser el nostre paper com a ciutadans i ciutadanes d’aquest món perquè aquest horitzó sigui un horitzó de vida plena i de justícia? (more…)
Cristians contra el feixisme que arriba
Xavier Casanovas. [Diari Ara] Si cal agrair a algú la victòria dels demòcrates a la Cambra de Representants dels EUA, és en part a la comunitat cristiana. Fa uns dies llegia sobre la campanya que membres de l’Església evangèlica van impulsar sota el lema “Vote common good” [Vota pel bé comú]. Centenars de voluntaris i voluntàries es van dedicar a recórrer els estats on havien guanyat els republicans en les darreres eleccions i explicar que votar Trump és anar contra l’Evangeli. D’arguments no els en faltaven: famílies brutalment separades a la frontera, menyspreu cap a les dones, ultranacionalisme, voluntat de tornar al joc de la Guerra Freda tot fomentant el militarisme… Totes són raons més que suficients per afirmar que, efectivament, el discurs de Trump és antievangèlic. (more…)
Ni oblit… ni perdó?
Xavier Casanovas. Aquests dies, a Catalunya, són d’una tensió emocional molt forta. Fa un any d’uns fets, els de l’1 d’octubre, que han marcat un abans i un després per a molta gent. Més enllà de les valoracions polítiques o jurídiques, de la seva legitimitat o conveniència, de les conseqüències que això ha tingut, hi ha una dimensió personal que té un pes molt gran i que val la pena d’aprofundir-hi.
Les ferides que va generar aquella jornada són moltes: primer les ferides físiques, algunes d’elles irreversibles; després, les ferides emocionals. I d’aquells fets ençà, elements com la presó de líders independentistes, l’estancament polític, la impossibilitat d’un horitzó de solucions clares, l’augment de la polarització, etc. fan que el ressentiment creixi, les ferides no vulguin tancar i la frustració, el dolor o la impotència es barregin en un tot difícil de pair. Potser per aquesta raó la proclama que més s’escolta entre manifestants aquests dies és aquesta: “Ni oblit, ni perdó”. (more…)
Introduir negativitat al nostre món
Xavier Casanovas. Una malaltia recorre el nostre cos social des de fa dècades: la febre de la positivitat. Així ho va denunciar Byung Chul Han la setmana passada a Barcelona. Els seus llibres ens recorden una vegada i una altra que, tot i que molts afirmin que mai com ara a la història hem estat tant bé -o en leibnizià que vivim en el millor dels mons possibles-, alguna cosa no va bé quan les societats teòricament més avançades són les pioneres en depressions, ansietats i suïcidis.
Es fa molt difícil provar de viure mantenint la ficció que tot està bé quan per poc que ens parem a pensar-hi veurem que la nostra realitat no viu reconciliada. (more…)
Comentaris recents