Xavier Casanovas.Totes les converses que he tingut la darrera setmana acaben amb algun comentari sobre l’esperança que ben aviat trobaran una vacuna per la Covid-19 i llavors, ja podrem respirar tranquils. És ben veritat que, ara mateix, disposar d’una vacuna seria la millor manera de passar pàgina a aquest malson que ja està durant massa. Però em dona la impressió que, per a alguns, aquesta esperança té més a veure amb la possibilitat de clausurar definitivament les preguntes que aquesta pandèmia ens ha posat sobre la taula, que amb la immunitat sanitària que la vacuna pugui proporcionar.
Per una banda, em sorprèn que tothom —absolutament tothom— doni per fet que aquesta vacuna arribarà. “Només és qüestió de temps”, “vindrà tard o d’hora”. Els mitjans s’omplen d’articles explicant que a la Xina ja estan experimentant amb membres de l’exercit, conillets d’índies de dubtosa voluntarietat. O que aquesta setmana a Oxford —la millor denominació d’origen per a qualsevol projecte científic— fan avenços prometedors. Tenim tal confiança amb la tècnica que donem per fet que la vacuna arribarà i la possibilitat real que no hi hagi cura d’immunitat per al coronavirus ens sembla totalment inversemblant. Però val la pena recordar que per trobar una vacuna del VIH portem més de 30 anys, 35 milions de morts a l’esquena, gairebé 2 milions d’infeccions anuals, i no sembla que acabem de veure la llum al final del túnel. ¿Ens ha passat pel cap la possibilitat que aquesta vacuna no arribi mai?
Un amic metge em comenta que la quantitat de recursos que s’estan destinant en recerca supera tot precedent històric, ni per a la vacuna del VIH. ¿És per tant una qüestió només de diners i de prioritat política? Perquè llavors el pes dels milions de morts pel VIH, o el del mig milió de morts a l’any per la malària, hauria de caure com una llosa sobre les nostres consciències. Cada euro que sortís de les nostres butxaques destinat a qualsevol superficialitat no el podríem veure més que com una ofrena al deu de la cobdícia i l’egoisme, pensant que si en destinéssim prou a investigar malalties ja cròniques —malalties de pobres—, estaríem salvant milions de vides. Si és així, tanta hipocresia ofega i no deixa respirar. Si una vacuna és important i necessària és, sobretot, per a protegir els més dèbils.
Per altra banda, se’m fa evident que tot allò que aquesta pandèmia qüestiona: la nostra mobilitat internacional, les economies basades en un turisme explotador de les ciutats i les persones, el model agroalimentari, la nostra relació amb la mort —que per primera vegada en anys hem hagut de mirar de cara com a societat—, i tantes altres preguntes que no tenen encara resposta, en quant tinguéssim la vacuna, les podríem ficar sota l’estora com qui amaga la pols acabada d’escombrar i oblidar-nos-en fins la propera, fent així la bola més grossa, i tal dia farà un any.
Podem posar l’esperança en que aviat tindrem una vacuna. Però això seria més aviat optimisme històric, i l’esperança amb l’optimisme es porten realment malament. L’esperança l’hem de posar en que aquesta pandèmia canviï d’alguna manera les nostres actituds, ens obri els ulls i anem canviant el rumb, amb paciència i perseverança, donant un gir a la direcció tan mal encaminada que porta la nostra civilització des de fa dècades. Probablement, a la llarga, ens aniria molt millor si visquéssim com si la vacuna no hagués d’arribar mai, com si la vacuna no fos possible. No dilataríem el moment de la veritat: el de transformar realment els nostre hàbits i expectatives vitals, el de reorientar la nostra economia i alliberar-ne la política que n’és ostatge, en definitiva, el de respondre a les preguntes que la pandèmia ens recorda cada dia, que no són més que les preguntes sobre com volem viure i per a qui volem fer-ho. D’altra manera aquests mesos, o potser seran anys, seran perduts, no hauran servit de res, no haurem après res. Els viurem tan sols com un parèntesi de dolor, angoixa i incertesa esperant que algú ens desperti d’aquest mal tràngol. No posem tota la nostra esperança —i això vol dir la font de tots els nostres anhels— on no l’hem de posar: en una solució que vingui de fora. L’autèntic canvi, i l’esperança que aquest algun dia ocorri, tan sols pot venir d’un mateix. Visquem doncs com si la vacuna no fos possible i comencem ja a respondre’ns tantes preguntes pendents.
Bon dia! L’expressió “absolutament tothom” m’ha sorprés. Jo també comparo la covid amb la sida i només sóc una simple metge.