Descalzos

Passeig pedagògic a través de relacions trencades

Núria Romay. [Aquest escrit neix com a reflexió al finalitzar la segona sessió del curs “Fonaments per a una cultura de la reconciliació”, amb la ponència de Marta Burguet. Podeu trobar la informació del curs aquí, i la petita entrevista a Marta Burguet prèvia a la sessió, aquí].

***

Em descalço. No acostumo a anar a peu nu en el dia a dia. Em descalço per entrar de puntetes. I així m’endinso silenciosa, atenta a cada passa, a cada moviment. Estic trepitjant terreny sagrat. Sagrat perquè parla de sensacions, d’emocions, de relats que s’entreteixeixen. Sagrat perquè hi ha un “jo” i també hi ha un “altre” i, sobretot, perquè hi ha una història de relació. Ja fa una setmana que procuro caminar així, descalça, de puntetes.

Amb aquesta imatge, d’entrar de puntetes als processos de perdó-reconciliació, Marta Burguet ens convidava dijous passat a fer un recorregut vora les relacions trencades des d’una mirada pedagògica. Partia d’una veritat innegable: som essers relacionals (amb els altres, amb les coses, amb nosaltres mateixes), som persones necessitades de l’altre. I aquesta premissa topa amb una realitat que ens acompanya: “en societats tancades com la nostra, apareix un alt índex de conflictivitat i, conseqüentment, una necessitat de treballar a fons els processos perdó-reconciliació”.

El llenguatge simbòlic, la metàfora, els gestos culturalment establerts,  l’intent per trobar la paraula encertada… tot plegat són maneres que tenim d’entrar dins la intangibilitat del perdó-reconciliació en l’àmbit pedagògic.  Un perdó que va més enllà d’aquell infant que, sovint empès per l’educador del moment, diu: et perdono, i tu em perdones? Un perdó que passa, doncs, per estar atent als moviments interns de la persona, per respectar el torn de les preguntes sense resposta. I que requereix temps; temps i una dosi de gràcia.

En aquest passeig pedagògic de reconciliació-perdó,  analitzant el trinomi Persona-Procés-Problema, Marta Burguet recordava que ens “pertany des de la pedagogia actuar amb la persona”. Es tracta de donar valor a aquesta (més enllà de caure en un joc de rols sense sortida, del qui és víctima, del qui és agressor), d’acollir les ombres i ferides de les quals totes som fetes, i trencar amb els dualismes establerts.

Finalitzant la segona sessió del curs, sortia una qüestió de fons: és el record un impediment per perdonar? Si oblidar només és possible quan hi ha un procés d’amnèsia, no podem negar que el record és quelcom quotidià entre nosaltres. Tots som fets d’aquests records, també les nostres relacions. Així doncs, com va dir Marta Burguet: “Recordar és important per anar buscant la Veritat”. Tot plegat, sense oblidar que hem d’entrar-hi de puntetes, curosament, doncs estem parlant de l’aprendre a ser (amb tu, amb mi, amb això), de sanar ferides i restaurar esquerdes.

Imatge cedida per Marta Romay

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.