Caminar és un dels primers aprenentatges que fem en el nostre procés evolutiu des de nadons. Amb els anys, hem transitat molts camins des d’aquelles primeres passes assajades a les palpentes, entre assaig i error, sota la mirada atenta dels referents més propers. Alguns d’aquests camins són els que la rutina diària ens porta per moure’ns d’un indret a l’altre, moguts per l’automatisme i sense massa intenció en cada passa que donem. Fem passes sota les agulles del rellotge, que marca un temps sovint fugisser.
D’altres, són camins transitats amb voluntat de posar-nos en ruta, de moure’ns més enllà del mer desplaçament necessari marcat per l’imperatiu del quotidià. La disposició inicial que va moure Ignasi de Loiola ara fa 500 anys a posar-se en camí des de la casa pairal responia a una experiència vital, una moció interior en el propi llenguatge ignasià. Abandonant la vida cortesana, el posava en moviment el desig d’arribar a Terra Santa per romandre en els espais trepitjats pel nou Senyor, Jesucrist, a qui desitjava servir. S’hi disposava mirant de resseguir petjades marianes que l’acompanyessin en el seu recorregut cap a la ciutat de Barcelona on es proposava embarcar-se fins a aquelles terres. A Arantzazu i Montserrat hi va trobar aquesta empremta.
Altres disposicions inicials empenyen als que han resseguit aquest mateix camí des de fa segles. Si a Ignasi el va mobilitzar la ferida física de Pamplona, sovint el motor inicial des de llavors torna a ser una ferida. “On vaig i a què?” (cf. EE 206) -en termes ignasians- és pregunta que mou els pelegrins que viuen el camí com a ocasió de retrobar-se amb si mateixos i fer experiència espiritual tot gustant internament.
La finalitat ja no és cercar quin camí porta a la fita desitjada, sinó resseguir el camí vell, traçat per Ignasi, per viure un camí nou, personal, endins, de trobada amb un mateix. Tot i que a voltes el que empeny a posar-se en camí és una fugida, del que hom no pot defugir és de si mateix. Sigui per anar o per fugir, la motxilla inevitable és el propi cos, la pròpia ment i la pròpia ànima. Després hi posarem una o altra càrrega, sempre amb mirada minimalista, que les espatlles puguin sostenir. La corporeïtat es posa en joc entre passa i passa, en benefici de ser més present en cada pas en ferm i evitar que la ment divagui en els seus habituals soliloquis dispersos.
Al capdavall, comences fent camí i acabes adonant-te que és el Camí el que et va fent, amb tot el que hi passa. Tant si en fas experiència acompanyada com en solitari, se’n copsa el benefici de fer-lo amb mirada nova, com si fos el primer cop que es transita: fent conscient el trajecte, amb mirada atenta al que aporta cada passa, cada respirar, cada paisatge, cada llogarret que travesses… Tot són ocasions per entrar en la pedagogia d’un camí que et va fent, si et deixes fer.
En la disposició inicial també hi juga el factor temps. En el camí el temps s’atura, s’estira, es desaccelera. Passem del cronos (temps cronològic) que el rellotge ens indica, a ampliar l’experiència del moment present, del que passa en l’ara i aquí. Cada petjada pren un aire de sacralitat quan es trepitja orientant en sentit de la passa i reconeixent la terra sagrada per on transita. Mentre així ho fem, cos i esperit es disposen a fer experiència de kairós (temps favorable), d’aquell insight en el que l’atenció creix i la sensibilitat resta més amatent al moment. L’experiència de presència creix. El camí esdevé sagrament.
La neurociència explica que el nostre sistema nerviós és capaç de percebre una informació de 4 milions de bytes/segon. De tota aquesta informació, la nostra ment en fa conscients 2.000 bytes/segon. És a dir, passen moltes més coses que aquelles de les que n’arribem a ser conscients. La informació que travessa tot el sistema nerviós és molt més gran que no pas la que travessa la ment conscient. Reduïm capacitat sensorial per sobreviure i vivim com si tota la realitat fossin els 2.000 bytes. En ampliar el nostre nivell de consciència -posem per cas, quan fem camí dies sostinguts reduint inputs– guanyem en atenció present i ampliem la nostra capacitat intuïtiva. Entrem així en disposició de fer ús d’informació que el nostre neocòrtex desconeix, com quan notem la presència de qui no veiem, en apropar-se algú pel darrera. Un camí de desacceleració disposa a incrementar aquesta sensibilitat i ampliar els 2.000 bytes/segon, creixent en nivells de percepció subtil, de consciència i de presència.
La neurociència explica el que poden ser portes obertes a l’Esperit, a copsar el subtil pas de Déu per la pròpia vida, per la dels altres i pel món sencer, si així ens hi disposem. Aquell gustar internament deu tenir alguna cosa a veure amb aquest increment de bytes en la nostra percepció de la realitat.
En definitiva, podem dibuixar 4 registres que va prenent el camí, quan el fem amb la disposició de deixar-nos transformar. Un primer que consisteix en transitar el camí, posar-se en marxa, deixant-se interpel·lar per aquella pregunta mobilitzadora, en mode desaccelerat. Alhora, un segon registre es va activant: aquell que incrementa la possibilitat d’encarnar el camí, de fer vida aquell “cap on vaig i a què?”, quan s’enfoca a un fi, tant en les passes enfora com en la vivència i percepció interna. D’encarnar-lo passem al tercer registre: reflectir el camí, entès com deixar-se tocar per l’experiència interior que reverteix enfora. Indicadors en són el guany en atenció, en coratge, en restar més desperts. Un darrer registre pot treure el cap si la disposició inicial l’afavoreix: pregar el camí. Ocasió per sentir que no és una vivència en solitari, que el Senyor camina amb i en un, fent camí a tàndem, sacralitzant l’espai trepitjat i considerant l’obertura al pas de l’Altre.
L’opció de viure el camí com a sagrament té a veure amb la intenció de viure’l fent l’experiència dels Exercicis Espirituals. Aquesta és la proposta d’Ignasi per recorre al llarg de 4 setmanes amb la finalitat d’endreçar el batibull intern de la pròpia vida i configurant-se cada cop més a l’estil de Crist.
Al cap i a la fi, l’on vaig i a què, porta a retrobar-se amb l’origen pel que hem estat creats, la pregunta cabdal del sentit de tot plegat. En ella, principi i fonament, inici i cloenda de l’experiència del Camí ignasià. Un camí que genera dependència de les fletxes taronges. Tant de bo sigui per viure’n una altra, que no entra en contradicció amb la llibertat, la que dona sentir-se en la companyia del Senyor.
[Imatge de ThreeMilesPerHour a Pixabay]