Tot grup humà estructura el temps i l’espai, i ho fa, en ocasions, a partir d’experiències que, per a la seva configuració com a comunitat, resulten significatives. Així doncs, el que anomenem «celebració» té a veure amb fets que es consideren «extraordinaris» perquè el consens del grup ha convingut que, per algun motiu, trenquen amb la quotidianitat. A més, aquest temps fora del que és ordinari acostuma a ocupar un lloc, o bé a (re)construir-lo, per reforçar, d’aquesta manera, la importància que té el moment celebratiu. Així, la celebració proposa fer una aturada en el camí per rememorar, actualitzar o transmetre aquells fenòmens que, per al grup, contenen un alt grau de significativitat. Deixar la vida ordinària en suspens, buscar un/s temp/s i lloc/s adients, facilitar la comunicació del fet celebrat amb símbols o gestos i fer-ho en comunitat, seran doncs els principals ingredients d’aquests temps. Val a dir que la celebració, si bé fa una aturada en el camí ordinari, impulsa a retornar-hi amb un sentit renovat. Certament, una altra característica d’aquesta aturada és que entra a formar part d’un cicle… però ull, perquè la repetició de l’esdeveniment no pot ser mai entesa com a quelcom rutinari, sense sabor ni novetat, més aviat, convida a aprofundir-hi, tot entrant en diàleg amb els esdeveniments de la vida.

En el nostre món, volàtil, fugisser, caòtic i ensorrat, dedicar quatre setmanes a assaborir un esdeveniment com l’Advent pot semblar quelcom tan difícil de comprendre com de portar a terme. ¿Com fer-ho quan el ritme de les nostres vides segueix un accelerat batec, que s’omple d’espais fràgils, freqüentment sostinguts per no-narratives, construïdes únicament amb retalls de vida?, ¿com fer-ho quan el llenguatge tècnic dificulta la creació d’espais poètics, que humanitzen i guareixen?, ¿com donar així un sentit, un fonament i estabilitat a les nostres vides? Certament, l’experiència espiritual demana temps, llocs i coherència: sovint, la saviesa dels místics ens recorda que a Déu només se’l pot trobar en la profunditat de les coses, així que, endinsar-nos en Ell, demanarà un exercici de renúncia a la improvisació o la frugalitat del pensament.

El temps d’Advent té una durada que convida a la lentitud i a la receptivitat. De fet, el que es celebra durant aquest temps és una espera que, per la seva naturalesa, està impregnada de l’experiència de ser persones fecundes, capaces d’obrir-se, d’acollir i gestar la vida de Jesús. Quatre setmanes, per tant, que conviden, any rere any, a fer aquest delicat procés, a meditar, al llarg de cada dia, la magnitud i fondària d’aquesta Presència, que arriba, de nou, amb la proposta de ser (més)percebuda, perquè vol omplir-nos de gràcia, fent-se Senyor del nostre ésser, impulsant-nos a recórrer, un any més, el camí, amb més profunditat i orientació cap a la plenitud.

No és d’estranyar que el símbol per excel·lència de l’Advent sigui la llum. La llum que anirà omplint, progressivament, si així ho consentim, cadascuna de les nostres íntimes estances, fins arribar a la anhelada trobada amb un petit que ens demana abaixar-nos per poder-lo acaronar. Tampoc sobta que aquest temps s’harmonitzi amb la tardor, que va deixant pas a l’hivern, i amb ell, al lent, però ja imparable, retorn de la llum. Tota la creació ens acompanya en aquest pas silent per llargues nits, que, tanmateix, ens conviden a traspassar-les sense deixar de caminar, mentre cada passa ens recorda que l’esperança camina davant nostre, amb mà estesa i rostre de pau.

Els textos configuren el pas d’aquest temps i se’ns mostren, davant nostre, com una catifa que amara el camí, que el disposa per ser recorregut, practicat amb un sentit que –intuïm- no trobarem enlloc més. I la Paraula ens acosta les imatges de trobada, justícia, vetlla, guiatge, llum o goig… Aquesta Paraula que copsa la globalitat del nostre ésser i que també demana quelcom: quatre setmanes d’atenció plena i permeabilitat en un espai creat per a l’ocasió, perquè sols així podrà ocupar-nos, fent lloc en nosaltres, disposant-nos als altres i al món.

Quan som capaços d’entrar en aquest ritme vital, quan tastem el deixar-nos prendre pel bon Jesús, copsem que, de fet, quatre setmanes és el temps, sentim que aquest període constitueix un veritable espai de Déu, per a Déu, amb Ell. I, irremeiablement, comprenem que la realitat de Déu és aquesta: la que es cou en el silenci, en la lentitud, en la foscor sacsejada per insinuants espurnes de llum, la que demana, per tant, vigília, per relligar-se a aquestes insinuacions, deixant que creixin i prenguin forma, permetent que trobin escletxes des d’on projectar-se.

Son moments per aturar el temps ordinari, que donen sentit, comunicant, d’una manera o una altra, presència, esperança, vida renovada. Son temps que ens humanitzen, que ens recorden que la nostra condició humana necessita reubicar-se, sobretot quan ens toca viure una crisi: no podem sostenir-nos per molt de temps enmig de la fragmentació o el caos imperants, perquè aquestes realitats ens trenquen, ens divideixen, ens allunyen d’allò més essencial nostre.

Tot just acaba, un any més, l’Advent. Deixa pas a un altre temps, de Nadal, i amb ell, s’obre una nova possibilitat per deixar-nos prendre per la tendresa d’un Déu que continua esperant-nos. La seva mà estesa i el seu rostre de pau ens anuncien, de nou, que hi ha temps per construir.

[Imatge d’Arek SochaPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Antropòloga amb formació en l'àmbit de la teologia i l'acompanyament. Es dedica a l'educació i l'acompanyament. Coordina el projecte Espai Interreligiós de la Fundació Migra Studium.
Article anteriorFrancesc, el papa de la dignitat de tots. Un intent de balanç i prospecció
Article següentBoric, el nuevo presidente millennial del sur de Chile

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here