Josep M. Rambla Blanch. El dijous sant és un dia per meditar i contemplar la soledat de Jesús, i en ella, la soledat del món. La pintura de l’“Home vell en dol” de Vincent Van Gogh ens pot acompanyar tot aquest dia per apropar-nos al dolor callat i profund de moltes persones. Les línies següents volen inspirar aquesta contemplació:

A. Immersos en la soledat 

Soledat de Jesús

Jesús es va sentir profundament “trist i abatut” (Mt 26,37) a l’hort de Getsemaní. Els evangelistes ho expressen posant en els seus llaves les frases: “Em moro de tristor” (Mt 26,38) i “La meva ànima està tristíssima, fins a morir” (Mc 14,34).

Aquest dolor no és simplement un dolor físic, o un pànic davant l’agressivitat dels claus. És més aviat un sentiment de fracàs absolut, on el sentit de la vida centrada en una missió s’endinsa en la foscor. El fracàs ve corroborat per la “somnolència” dels seus deixebles, incapaços d’acompanyar-lo perquè no entenen encara el seu mestre, i encara més per la traïció d’un dels seus companys: “Fins l’amic millor, en qui confiava, que menjava amb mi, compartint el meu pa, m’ha traït el primer” (Sl 41,10).

Inclús, l’Abbà, el Pare, que sempre l’ha acompanyat i que ha estat present en el seu cor tota la vida, ara sembla que no hi és, no es deixa sentir…  Sí, “era de nit” i “la foscor em fa companyia”. En aquest moment, Jesús prega d’una manera diferent, amb clamor i llàgrimes, tot clamant al Pare. Jesús va cridar com la darrera expansió d’un cor desfet pel fracàs i el sofriment. La pregària té un llarg camí i costerut, perquè té el preu de la nostra entrega total, “la sang del cor” (Silvà del Mont Athos).

Soledat del món

La soledat de Jesús és revelació i concentració de la soledat del món. Contemplem l’un en l’altre i l’altre en l’un. Podem contemplar Catalunya, Espanya… La soledat d’Àfrica… A Europa, s’ha creat un Secretariat de la Soledat. I una sèrie inacabable de soledats: emigrants, refugiats i persones excloses de tota mena. Vivim en una epidèmia de soledat… ¿I nosaltres? També podem recollir el clamor i llàgrimes de tanta soledat. 

B. Una soledat sonora

Plenitud en la soledat

La soledat, com l’experiència mateixa del poble d’Israel en el desert, va ser també per a Jesús una oportunitat i per a nosaltres un lloc de revelació. L’autor de la Carta als Hebreus ho confirma: “I va ser escoltat…” (Hebr 5,7). Es pot anar a la soledat més extrema, a  la fi del món com el salmista (S.139) i tenir l’experiència de què “allí hi ets tu, Senyor”.

Jesús abandonat al Pare i a la seva voluntat, desprès de si mateix i destrossat, experimenta el consol. “Se li va aparèixer un àngel del cel que el confortava” (Lc 22,43). De la pregària Jesús en sortí decidit, reconfortat, valent, fort: “Aixequeu-vos, anem” (Mc 14,42). En l’aparent abandó de Déu, Jesús es troba amb la tendresa de l’Abbà. D’aquesta manera la soledat de Jesús es va convertir en una “soledat sonora” (“que recrea y enamora” Cf. Sant Joan de la Creu).

Les nostres soledats lluminoses

Convido a meditar i contemplar les nostres soledats lluminoses, aquelles que troben el consol i l’acompanyament d’algú. Podem viure una soledat acompanyada en aquella oració i recés on, en el silenci i en l’allunyament físic de tothom i de tot, experimentem una profunda i forta comunió amb Déu, aquell que sempre hi és i ens acompanya. Es tracta d’aquella soledat poblada per l’anàmnesi (el record) de tantes persones que ens estimen…

La soledat radical de la condició humana

La soledat està intrínsecament lligada a la condició humana, perquè parteix de la consciència de la distància entre el jo i el tu, i entre el jo que sóc i el jo que estic cridat a ser. Naixem sols, ens decidim sols, morim sols. “¿No sents, cor meu, la soledat de les estrelles?… I tota vida és camí de soledat” (Màrius Torres). La soledat és, sens dubte, una possibilitat d’ésser… D’aquesta manera, podem abraçar positivament la soledat lliurement.

La soledat lliurement abraçada

Podem abraçar la soledat lliurement com a vida i font de vida. La soledat irradia, si és acollida, pau i benestar. Soledat sonora, deia sant Joan de la Creu. La soledat segueix essent soledat, cert, però es transforma en “soledat sonora”, fecunda… Això, però, solament s’assoleix quan la meva soledat és acompanyada per algú o Algú.

La soledat que jo acompanyo

Però també hi ha soledats en les que jo hi entro com a com-passiu. Tot acompanyant hem sentit a la vegada soledat i també la plenitud. Acompanyant em sento acompanyat o acompanyada… D’aquesta manera la soledat esdevé possibilitador de relacions comunitàries auto-oblatives mútues, d’aquesta manera podem esdevenir àngels per als altres.

Àngels de la soledat

Si Jesús va sentir el consol dels àngels, ¿no serà que tots hem estat cridat a ser àngels enmig de l’epidèmia de la soledat?

Imatge extreta de: Pixabay