Sens dubte aquest any la nostra celebració del tríduum pasqual ve marcada per la realitat de la pandèmia que hem viscut personalment i col·lectivament. Una situació dolorosa que, amb més o menys grau, a tots ens ha tocat i trastocat (en els nostres plans, projectes, expectatives…) Una realitat concreta que potser ha fet que siguem més conscients del nostre estar en “trànsit” (sense lloc on reposar el cap), en estat de permanent sortida o “èxode” (entre l’enyorança de les olles d’Egipte i la promesa d’una terra nova). Pot ser també que ens hagi generat una dosi de “desconcert”, “desubicació”, “cansament”, “convulsió”, “temor”… Em sembla que, enmig de tot això, es tractaria en aquests dies de poder intuir que el Senyor Ressuscitat ens surt a trobar també en aquesta situació actual i concreta que ens ha tocat i ens toca viure.
Hi ha qui ha llegit aquesta situació pandèmica com una mena de “catàstrofe” de gran poder destructiu, de la mateixa manera que també hi ha qui ha cregut comprendre aquest temps com una oportunitat de creixement, de reconstrucció, de reconfiguració. Possiblement el més encertat sigui una lectura que tingui en compte les dues dimensions, que al seu torn poden alimentar-se i fecundar-se mútuament.
En qualsevol cas, en endinsar-nos en la contemplació creient d’aquesta realitat crec que no ens serveixen aquestes lectures unívoques, on el blanc és clarament blanc i el negre totalment negre. L’experiència de l’Esperit ens mostra sovint el caràcter paradoxal de la realitat, i és paradoxalment com el Senyor es va obrint pas enmig de la nostra realitat.
“Enmig de i entre”
a) El viure cristià no s’instal·la ni a un costat de la realitat ni per sobre d’ella. És un viure “enmig de” i “entre la realitat”, siguin quines siguin les seves concrecions. És un viure crucificat, en tensió esperançada i integradora de les dimensions aparentment oposades de la realitat. Si abandona la posició crucificada, algun dels pols de la realitat queda “solt”, “desmembrat”, no integrat.
b) El viure cristià crucificat no és doncs un viure extremista, però sí radical. És un viure des d’una arrel integradora. Quelcom d’això vol dir l’evangelista Joan quan Jesús -que és integradament Senyor i Servent- es posa a sota, als peus, a l’arrel, i renta els peus als deixebles. O quan ens explica que “el gra de blat ha d’anar fins a l’arrel profunda de la terra, enterrar-s’hi i així donar fruit”
c) El viure cristià crucificat esdevé llavors un con-morir amb el Senyor Jesús que no és altra cosa que un con-viure teologalment -com Ell- entre i per als altres.
Ens ha tocat viure -i ens tocarà viure- “enmig de i entre”
a) El buit i la plenitud. La vida ens brinda situacions en què la sensació de ser buidats ens resulta apressant. Sentim que se’ns prenen persones, coses, possibilitats… fins al punt que allò que veníem realitzant se’ns presenta com mancat de sentit. Però de vegades, entrant dins nostre i ficant-nos en aquest buit pot aparèixer, com regalat, un nou espai disponible on poder acollir un nou sentit, una nova perspectiva. Hi ha buits que maten i buits que possibiliten. Hi ha buits que matant, possibiliten.
b) L’absència i la presència. Tal vegada en aquest temps pandèmic, en no poder visitar els malalts ni acomiadar els traspassats al Pare, la sensació d’absència hagi estat més gran. Absència d’éssers estimats. També absència de Déu a qui possiblement li hàgim preguntat “on ets?”, “on te n’has anat?”. I absència de nosaltres mateixos: “On hem estat tant de temps absentant-nos dels nostres compromisos de cura i atenció (econòmics, ecològics…), i sense adonar-nos-en fins que tot ha esclatat? Entre tantes absències, algunes presències tenaçment creadores de vida deuen haver fet la seva aparició recordant-nos “allò de Jesús”: Déu no és lluny, és a prop, estem en bona companyia. Potser en les absències un s’adona més de l’Amor de la presència, i en la presència un se sent estimulat a no absentar-se més.
c) La llum i la foscor. Moltes vegades la realitat sembla obstinar-se a mostrar-nos el seu costat fosc com una cosa també real, que també ens habita i ens diu per a la nostra sorpresa el que vam arribar a ser capaços de fer. Quan aquesta foscor plana sobre nosaltres passem períodes d’abatiment, com vivint en un túnel sense sortida. Acaba posant-nos davant de la terbolesa del nostre cor, enfront del nostre viure autocentrat o indiferent. I encara més enllà, de vegades acaba per despertar-nos agitant-nos en la nostra ceguesa com dient-nos que enmig de la foscor una llum més gran ens habita i pugna per sortir i irradiar. Si així s’esdevé, la llum que irradia en nosaltres és més humil que la que presumptuosament creiem que és nostra.
d) La vocació i la temptació. A vegades de manera conscient, a vegades de manera rutinària, sabem a on anem i a què; vivim la nostra vocació de comunió en Déu com un corrent de fons que sustenta les nostres vides. I, amb tot, enmig de la dispersió quotidiana altres veus ens despisten i descentren, de tal manera que aquella paradoxal manera de viure i estimar Déu en tot i a tot en Déu, en la pràctica ens resulta complexa i ens fa sentir “eternament aprenents d’un pelegrinatge sense fons”.
e) La pobresa i l’esperança. Sentim el pes de moltes pobreses -no només materials- que de vegades vivim com un constrenyiment i de vegades també ens porten la sàvia riquesa de posar límits a les nostres pretensions -ingènues?, inconscients?- d’omnipotència. Recentment n’hi ha hagut prou amb un virus microscòpic per posar en evidència la falsedat de tal pretensió, per fer-nos veure que per nosaltres mateixos no som generadors de cap esperança sinó simples testimonis d’un potencial que arriba des de més enllà de nosaltres, que ens posa dempeus i que ens diu “pren la teva llitera i segueix”.
f) El límit i l’horitzó. A aquests temps que no anem sobrats d’horitzons ni d’utopies, només els faltava l’arribada -tan amenaçadora i paralitzant- del coronavirus.
Arribada que ens fa “tocar de peus a terra”: convivim dia a dia amb la realitat del límit. Com diu una cançó del cantautor Raimon: “Límits, conec molt bé tants i tants límits”; límits en les estructures, en les relacions, en els temperaments, en els projectes i desitjos… Ben encarats ens porten, com diu el mateix cantautor a “intentar ser útils amb cançons d’amor, amb cançons de lluita”, això és, a prosseguir parcialment i “limitadament” la nostra personal aportació al projecte del Regne, que sempre ens depassa.
g) El dolor i el goig. Sentim sovint que no ens queda més remei que acceptar el component de dolor que acompanya les nostres vides. En algunes ocasions ens rebel·lem, altres vegades expressem la nostra incomprensió amb victimismes. De vegades també experimentem el goig de compartir el dolor amb altres, d’alleujar-lo i de deixar-nos alleujar. Sense defugir el dolor, se’ns obre la via d’exercir “l’ofici de consolar”. Llavors percebem també que hi ha un dolor que ens arriba per la pèrdua d’allò conquistat i un altre que ens arriba de la joia d’allò lliurat. I solem navegar entre aquestes dues aigües buscant l’alegria veritable.
h) La comunió i la soledat. Vivim entre la soledat i la comunió, perquè el nostre viure és també un “con-viure”. I hem de reconèixer que el con-viure quotidià ens resulta problemàtic: comporta els seus frecs, incomprensions, cessions… Moltes vegades enmig d’aquesta con-vivència ens sentim i sentirem profundament sols. I sigui llavors quan aquesta soledat més “psicològica” ens ajudi a adonar-nos, entrant dins nostre, d’una Fidelitat indestructible que ens acompanya des de sempre i ens empeny a seguir insistint en la recerca i construcció d’aquesta comunió fraterna en Déu que anomenem “Regne”, sense claudicar malgrat les ambigüitats, sabent endurir la pell i estovar el cor.
i) La fragilitat i la fortalesa. Som menys forts del que pensem i més fràgils del que ens agradaria. Per això no és estrany que ens sorprenguem de fet ocultant les nostres fragilitats (personals i col·lectives). Per més que de vegades vivim trencats i escindits per dins, per fora “posem bona cara” com si no passés res. Més propensos som a mostrar les nostres fortaleses, tan reals com perilloses. I algunes vegades sentim l’alegria regalada de descobrir la fortalesa que hi ha en la nostra fragilitat (“El Senyor és dins nostre com un guerrer victoriós”) i la fragilitat que hi ha en la nostra fortalesa (perquè només Ell ens fa forts).
j) La impotència i la gràcia. Tantes vegades vivim amb la real sensació de “no poder fer-hi res”! De trobar-nos davant els esdeveniments de la vida sense paraules de consol, sense camins alternatius, sense possibles accions transformadores. Aquesta impotència pot ferir el nostre orgull, però també pot portar-nos a sentir-nos de tal manera desarmats que comencem a confiar en la gràcia/amor de Déu -que un dia ens va conquistar i enamorar- que incomprensiblement arriba on nosaltres no arribem. Llavors, en el si mateix de la impotència hi ha llibertat.
Per pregar amb tot això
a) Una primera manera seria centrar-se en un parell de les tensions indicades i omplir-les de gruix i de contingut personal. És a dir, preguntar-me com les visc, frueixo o pateixo en la quotidianitat de la meva vida, com estan presents en la meva manera de ser al món, en el meu seguiment, en les meves relacions, en el meu treball, en les meves intencions…
b) Una segona manera seria repetir, a manera de mantra, algunes de les següents expressions neotestamentàries, que reflecteixen molt bé el nostre viure en la paradoxa, “entre i enmig de”:
- 2Co 4,7: “Duem un tresor en gerres de terrissa”
- 2Co 2,10: “Quan estic feble és quan sóc realment fort”
- 2Co 1,5: “Abunden en nosaltres els sofriments de Crist i la consolació de Crist”
- 1Co 10,17: “Essent molts som un sol cos”
- 1 Co 4,13: “Si ens persegueixen o difamen, responem amb bondat”
- 1 Co 3,19; I Co 1,25.27; Mt 11,25: “La saviesa d’aquest món és niciesa als ulls de Déu… això ho entenen els senzills, no els saberuts…”
- Ro 14,8: “Tant si vivim com si morim, som del Senyor”
- Ro 8,36: “Som tractats com ovelles portades a l’escorxador, però en sortim vencedors gràcies a Aquell que ens ha estimat”
- Ro 8,23: “Gemeguem anhelant la nostra salvació…, que és en esperança”
- Jn 3,5: “Has de néixer una altra vegada. Has de néixer de nou “
- Lc 22,54: “Pere el seguia… de lluny”
- Lc 22,26; Mc 10,45: “El més important sigui el més servidor”
- Lc 15,32: “Aquest fill era mort i ha tornat a la vida”
- Lc 11,39: “Per fora purifiqueu… per dins esteu plens de rapinya”
- Mc 8,35: “El que perdi la seva vida per mi, la guanyarà”
- Mt 15,7: “M’honoren amb els llavis i el seu cor és lluny de mi”
- Mt 5,45: “El Pare fa sortir el sol sobre bons i dolents, justos i injustos”
El que estem buscant
a) Després de constatar les tensions crucificants que sovint travessen les nostres vides, podríem ara acostar-nos i veure com també travessen la vida de Jesús. Acostant-nos a la seva manera d’afrontar-les, potser puguem trobar una mica de llum i d’inspiració per viure les nostres o, millor encara, per viure-les avui “com Ell, amb Ell i en Ell”.
b) Es tractaria en el fons de demanar, desitjar i disposar-se a viure allò que s’expressa en el nostre refranyer popular: “a les verdes i a les madures”. És, en definitiva, el moment de la veritat de la comunió. Això és el que estem buscant i que podem expressar amb aquella petició de la tercera setmana dels Exercicis: “Sentir dolor amb Crist dolorós”. O bé amb aquella gràcia que Ignasi va rebre prop de Roma, a la capella de la Storta, i que formulava així: “Ser posat amb el Fill”, romandre amb Jesús també al peu de la creu.
c) Això és una gràcia i per tant cal demanar-la. Perquè allà on és ara Jesús
– un espontàniament no s’hi posa sinó que demana humilment -perquè ho desitja- ser-hi posat;
– un espontàniament no “hi va” sinó que demana humilment “ser-hi portat” -perquè ho desitja-;
– un espontàniament no ho vol, sinó que demana humilment ser elegit per ser-hi -perquè ho desitja-.
d) En definitiva: la comunió que anem buscant esdevé en un despullament compartit! Si realment l’anem buscant, no és el moment d’anar-se’n, de dir “fins aquí hem arribat” i no més, sinó el moment de confirmar, concretar i visibilitzar la comunió a la qual hem estat cridats:
→ “Confirmar” o tornar a sentir aquesta “Veu” que potser des de ja fa temps se’m va dient personalment. Indagar el sentit últim del que aquesta Veu m’ha estat insinuant. És el moment de “posar-li nom concret”, de presentar-la al Senyor en creu per intentar intuir si també Ell la confirma. És el moment d’anar-se responent suaument a la pregunta: “Senyor, on em vols portar?”.
→ “Concretar”. És a dir, assumir sense amargors la dimensió crucificant que pugui derivar del nostre seguiment i del nostre desig d’una comunió sempre més gran amb el Senyor.
→ “Visibilitzar”. És a dir, expressar la identificació amb Jesús en la comunió amb la sort de tantes persones del nostre món d’avui. Es tracta de disposar-se, com Jesús, a perdonar i a estimar -d’una manera sempre més pura i desinteressada- enmig de les limitacions i conflictes propis de les realitats humanes en què vivim.
També això ho demanem en desitjar “dolor amb Crist dolorós”: poder seguir sent sensibles i compassius amb el dolor de tants crucificats d’avui, voler que ens segueixi afectant i que ens segueixi mobilitzant; anhelar poder pertànyer a la comunitat de Jesús, “la comunitat compassiva del plor”. No és aquesta una petició d’una emotivitat fàcil, sinó de ser realment configurat amb el Compassiu.
La passió com a fons de tota la vida de Jesús
a) Aquesta comunió que estem buscant naturalment, no s’improvisa. De fet, en nosaltres no comença ara sinó que és fruit d’un procés d’acompanyament del Senyor Jesús, que amb més o menys intel·ligència i lucidesa, amb major o menor grau d’apassionament, hem anat realitzant.
b) De la mateixa manera, Jesús tampoc improvisa la seva plena comunió amb el Pare en la passió. Aquí la concreta de manera sublim, però l’ha anat elaborant al llarg de tota la seva vida. Per això convindria acostar-se al misteri de Jesús en la seva passió, no simplement com una cosa que s’esdevé al final de la seva vida, sinó com el fons des del qual va viure tota la seva vida.
c) En altres paraules: Jesús va viure “amb passió” tota la vida. Aquesta és la seva paradoxal realitat: tot ho va viure apassionadament i dolorosament. “Entre i enmig de” el goig del somni de Déu, de vegades comprès pels “petits”, i el sofriment en veure’s incomprès pels “savis d’aquest món”. Seria bo deixar que aquesta seva “passió” (en el doble sentit) penetrés per tots els porus de la nostra pell i fos també “la nostra” passió viscuda en comunió amb la seva: passió de Regne dolorosament sostinguda.
Apassionament i sofriment “al final de la seva vida”
Algunes escenes del relat del misteri de Jesús en la passió posen en evidència aquesta paradoxal vivència interna feta d’apassionament i sofriment:
a) La solitud viscuda per Aquell que tota la seva vida va procurar la comunió (Mc 14,66-72)
Tota la vida de Jesús va ser un constant treball per significar el Regne del Pare com un àmbit de comunió on no quedava ningú exclòs per cap raó. I ara és Ell mateix qui es veurà exclòs, incomprès i abandonat fins i tot pels més íntims: allò congregat es dispersa! Des del fons de la seva perplexitat (“que passi aquest calze”) seguirà creient en la veritat d’aquest desig inclusiu (“faci’s la seva voluntat”).
I ho sostindrà, tot i les burles excloents dels grans sacerdots (Mc 15,29-32), confirmant i concretant la seva fe en el Pare del Regne en les seves paraules dirigides a Joan (“inclou Maria en la comunitat” (Jn 19, 25-27)) o al bon lladre (“avui seràs amb mi al paradís” (Lc 23,39-43)).
b) L’enveja suportada per Aquell que va viure tota la seva vida oferint-se (Mc 14,53-65)
Jesús acaba sent víctima de la ceguesa humana. Els humans no som capaços de suportar tanta llum expressada enmig de les nostres foscors. Ens acaba molestant i la menyspreem. Ens entestem a romandre en les nostres foscors aparentment “profitoses”: seguretats, llocs importants, privilegis, fama, èxit… Tot això que Jesús deixa de banda, deixa anar, ofereix, per poder oferir alguna cosa molt més gran.
Ara a la creu, el que li queda per oferir abans de morir és el perdó: “no saben el que fan”; en la seva aparent claredat estan cecs, i la ceguesa del prepotent genera mort al seu voltant.
c) La despossessió culminada just davant de qui només pretén retenir (Jn 18,28-40)
La vida és vida quan s’ofereix. El seguiment és seguiment quan es renuncia a controlar. Qui dona viu amb més plenitud que qui reté… Tot això Jesús ho havia comunicat apassionadament, com intuint per aquí camins de comunió. Ara es troba davant d’un egoista que té el poder de decidir sobre la seva vida i que no té la més mínima intenció de salvar-l’hi si això li implica conflictes, amenaces, pèrdua de poder. Curiosament és Jesús qui fa veure a Pilat la fragilitat que hi ha en la seva aparent fortalesa d’estar en condicions de decidir. Perquè de fet qui ja ha decidit és Jesús: el goig veritable -encara que comporti patiment- està en l’exercici d’una llibertat que ha viscut lliurada i es lliura fins al final. Així ho confirma a la creu: “Tot s’ha complert”.
d) La frivolitat que apressa sobre Aquell que s’ha pres la seva vida seriosament (Lc 23,8-12)
Jesús s’ha pres tota la seva vida molt seriosament. L’ha pres del Pare a les seves mans. Això ho ha expressat de manera sublim en l’Últim Sopar: “Prengué el pa a les seves mans, el va beneir, va donar gràcies”. La seva vida és una benedicció de Déu per als altres. Ha de fer molt mal quan un viu així la vida (des de l’agraïment i el lliurament) topar-se davant d’una persona frívola com Herodes. Un té la sensació que volen jugar amb ell, que volen divertir-se a costa d’ell, que no se’l prenen seriosament, que tot sembla haver caigut en terreny pedregós. Que la seva vida hagi estat apassionadament acció de gràcies i apassionadament lliurament servicial, és causa que aquí només es pugui defensar callant. La frivolitat és massa superficial per entendre-ho!
La mateixa frivolitat que Jesús haurà de suportar al peu de la creu quan, exhaust, percep que els soldats es dediquen a jugar als daus per quedar-se amb la seva túnica. Novament no li queda més que callar i esperar. Tan sols demana aigua. Davant de tanta frivolitat la set de Déu es fa més apressant, com si es digués a si mateix: “M’he buidat del tot per ser ple del tot per Ell”.
e) El rebuig de la ingratitud colpeja Aquell que es va lliurar en sobreabundància (Jn 19,12-16)
Jesús va patir aquesta experiència -sovint també molt nostra- de ser oblidat, de deixar d’interessar a ningú. La massa popular, indiferent i oblidadissa, ara que no pot treure cap profit de Jesús, ara que no els pot ajudar en res ja que l’intueixen fracassat, passa de llarg davant d’Ell com si res. Enrere queda, en l’oblit, aquella vida apassionada que s’havia deixat la pell atenent, abraçant, sanant, aixecant tantes i tantes vides de la pols. La ingratitud és molt cruel, i més quan un esta necessitat d’algun gest amic de proximitat. Un cop més el seu apassionament ha topat amb l’altra cara de la moneda: el sofriment. Va donar en sobreabundància i rep mesquinesa.
I es qüestiona: “Què ha passat, Pare?, em dec haver equivocat?, he fet malament les coses?”. A fora no hi ha resposta a aquestes preguntes; a dins, l’aposta confiada és la manera vital i concreta d’afrontar la paradoxa: “Em sento abandonat però poso en les teves mans la meva vida”… ara ja del tot i definitivament.
Per pregar
a) Una primera manera seria tornar a rellegir aquest text, quedant-se en aquelles expressions que un intueix que “li parlen a ell”, o bé anant a les escenes evangèliques referides i quedar-se en alguna d’elles calladament, expectantment, “com si jo m’hi trobés present”.
b) Una segona manera seria repetir, a manera de mantra, alguna de les poques paraules que Jesús pronuncia des de la creu. Es tractaria d’escoltar-les, acollir-les i incorporar-les a la pròpia vida en tant que la volem viure en comunió amb Ell.
- “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan” (Lc 23,34)
- “Dona, aquí tens el teu fill. Fill aquí tens la teva mare” (Jo 19,26-27)
- “T’ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís” (Lc 23,43)
- “Tinc set” (Jo 19,28)
- “Déu meu, per què m’has abandonat?” (Mt 27,46)
- “Pare, a les teves mans lliuro el meu esperit” (Lc 23,46)
- “Tot s’ha complert” (Jn 19,30)
[Imatge de Jeff Jacobs a Pixabay]