En l’inici del recés de la Setmana Santa ens trobem davant d’un relat evangèlic preciós i únic: és el passatge de la comunitat joànica (Jn 13, 1-20) on s’hi relata un sopar de comiat en què Jesús transmet un manament i institueix un gest que esdevé nuclear per a la fe cristiana i impuls de vida per a les comunitats eclesials.
Un sopar d’amics, deixebles, companys de camí: la comunitat plural
Falta poc per la Pasqua. Jesús i els seus amics són a Jerusalem i es troben per celebrar un sopar. Jesús sap que arriba l’hora del comiat, ho percep en la tensió i els esdeveniments dels darrers dies, però el sopar és un moment de recolliment, un espai de complicitat i d’amor entre els que han compartit camí, repte, qüestionament de normes i exclusivismes… Són els qui han seguit Jesús en ruta i amb voluntat d’obertura d’esperit.
Normalment, ens imaginem aquest sopar en l’interior d’una casa, però alguns experts comenten que bé podria ser que, com molts dels forasters arribats a Jerusalem per a les festes pasquals, s’ubiquessin en algun lloc dels turons pròxims a la ciutat. Ens podem imaginar aquest sopar, doncs, en un espai simple – potser d’algú que els hagués deixat un racó de casa-, o fins i tot, com un sopar a l’aire lliure, en què els personatges conversen, estan asseguts o s’aixequen i caminen, al voltant d’un foc que han encès per escalfar-se. M’agrada pensar en aquesta idea perquè m’hi ressona la provisionalitat del camí de tot el poble d’Israel cap a la terra promesa, i la tenda del tabernacle, nòmada, dinàmica, acompanyant el poble, enmig d’ells.
Els deixebles són convidats a un sopar on escolten que Jesús retorna al si de Déu i el veuen fer el gest del lavatori de peus. Cadascú reaccionarà d’una manera: Pere, ple d’arrogància i obtús d’enteniment; el deixeble estimat, amb confiança i intimitat amb Jesús; Judes amb desconfiança i mesquinesa… ¿Amb quina actitud ens reconeixem davant d’aquest convit que ens fa Jesús enmig de la nostra quotidianeïtat?
Aquest passatge evangèlic ens diu, ja d’entrada: “ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l’extrem” (Jn 13, 1). Jesús no rebutja cap dels deixebles, per molt obtusos, insegurs, febles o sol·lícits que siguin. Hi veiem, doncs, una comunitat plural, de deixebles diferents, que no pensen ni senten el mateix, però en canvi, tots són acollits i benvinguts al foc i a menjar el pa sense llevat. Fins i tot Judes, de qui Jesús comprèn la traïció i li demana més endavant que allò que hagi de fer ho faci ràpid (Jn, 13, 27). Mentre en els evangelis sinòptics aquest gest de donació d’amor total queda instituït per la fracció del pa, en aquest relat s’institueix a través del gest de rentar-se els peus els uns als altres, és a dir, a estar disposats i disposades a estimar els altres. Tot i així, cal recordar que en l’Evangeli de la comunitat joànica, es parla de la multiplicació dels pans i es fa un discurs sobre el Pa de vida menjat per la fe (Jn, 6, 35; 6, 51): “Jo soc el Pa viu baixat del cel. Qui menja aquest Pa viurà eternament, i el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món.”
Ser servidors els uns dels altres: sororitat i fraternitat per causa de l’amor rebut
A Jn 13, 6-11 s’estableix el diàleg amb Pere, que no entén el gest de Jesús. Què fa el Mestre, el rabí, cenyint-se la tovallola i agenollant-se com els esclaus als peus dels qui som els amics, els iguals? Per què ho fa? Què ens vol dir? A tots devia estranyar aquell gest transgressor, estrafolari. També avui ens rebel·la. Pere vol seguir Jesús, però en recela; les maneres el sobrepassen. Jesús li demana a Pere que deixi de jutjar; el judici i l’ego obstaculitzen l’amor. Li diu, per això, que entendrà després el gest. Esquerda d’esperança.
Sempre penso que comparar el gest d’amor a convertir-se en “esclau” és una metàfora que ens repugna als qui ja hem passat l’era de la modernitat i la postmodernitat. La relació amo-esclau ens evoca una relació jeràrquica, allunyada, de poder. Però, convé entendre la metàfora en el context en què està escrita, és a dir, que ressalta aquella relació de confiança, d’atenció i dedicació que l’esclau o el servent té per al seu senyor, aquell qui li ha donat aixopluc, abric, resguard, confiança perquè li mantingui la casa i la manutenció a canvi del seu esforç i el seu treball. És un sosteniment mutu de la vida. Evidentment, no es tracta de sublimar ni el treball assalariat ni la manca de llibertat, ni l’abús de poder, però sí de fer un exercici d’ampliar la nostra visió per copsar que, en la relació amo-esclau en l’antiguitat, hi ha una intimitat i servitud d’amor que no és poder ni abús, sinó complicitat i reciprocitat.
Amb el gest de rentar els peus als deixebles, Jesús transgredeix de nou els codis d’honor, privilegi i classe, de l’època. Estableix el sagrament del servei recíproc; el sagrament de la responsabilitat mútua, de ser diligent, sol·lícit, amable, respectuós i servidor de l’altre; de ser corresponsable de la construcció de la polis i de l’ekklesia d’iguals; de ser corresponsables de la cura de la Creació. El repte serà trobar les formes de fer-ho perquè l’amor no sigui egoista, interessat, obtús, dependent o paternalista… Això ens restaria llibertat i restaríem llibertat també a l’altre.
Amb el gest del lavatori de peus, Jesús no només posa l’èmfasi en la fe, sinó en una fe pràctica. No ho fa com a gest purificador (“qui s’ha banyat no necessita rentar-se, ja és net tot ell” li diu a Pere, segurament en referència al baptisme, o a renéixer de l’aigua i de l’esperit perquè creiem), sinó que Jesús testimonia: “Us he donat exemple perquè tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres” (Jn, 13, 15). El cristianisme és, doncs, ètica pràxica de l’amor, i s’ha de veure, s’ha de notar, s’ha de fer sentir; no només en les nostres comunitats creients, també amb d’altres, per als altres i per al nostre món.
La conversió, la confiança i el saber esperar
“Si no et rento, no tens part amb mi” (13,8), li respon Jesús a Pere, que està escandalitzat del gest torbador. Jesús parla de compartir la seva herència. Ens anticipa, doncs, la seva mort en creu, que és a la vegada glòria de Déu enmig nostre. Jesús els diu que “el servent no és més gran que el seu amo, ni l’enviat més gran que el qui l’envia” (Jn 13, 16)… perquè cregueu que “Jo soc” (Jn 13, 19, en clara al·lusió a Isaïes 43,10). Crec que hi ressona el regal de la possibilitat de trobada íntima amb Déu que ens oferirà el Crist. Jesús ens confia un cop més que procedeix del Déu-Amor i que hi està unit íntimament; desitja que siguem “u” amb Ell com Ell ho és d’Abba: “si algú acull aquell qui jo enviaré, a mi m’acull, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat” (13,20).
La sororitat i la fraternitat entre nosaltres són fruit de l’amor rebut. L’experiència d’acollir l’Enviat ens col·loca en l’espai de bondat, de bellesa i de llibertat del Qui envia. És un convit de trobada personal amb Jesús, com en el relat de la dona samaritana, que entén que Jesús mateix és l’aigua viva, inesgotable, que renova i energitza de nou. Ja no ho és el pou de Jacob, la tradició; ja no ho és un lloc concret com el temple, la institució, la norma externa…no; l’oferiment nou és un canvi en l’interior d’un mateix, d’una mateixa, quan s’esdevé aquesta acollida.
Hildegarda de Bingen -monja benedictina del segle XII- fa referència a la viriditas com a força de vida que Déu ens comunica i que subjau en tot allò que viu. La viriditas és un esclat. És una força dinàmica que ens duu al moviment d’abundància, de sorpresa contínua, de possibilitat de canvi. D’aquest mot venen els nostres “verd”, “verdor”. El verd primaveral és viriditas, símbol de renaixença d’allò que durant l’hivern ha estat erm, fred i amagat sota la terra. La dona samaritana experimenta la viriditas després del diàleg amb Jesús i se sent “enviada”.
Aquest verset de l’evangeli de Joan és també una anticipació de l’acció missionera dels deixebles i de com entendre l’hospitalitat cristiana. La traïció de Judes és exemple per advertir-nos de no abusar de l’hospitalitat i l’acollida oferta, sinó de respondre-hi amb humilitat i esperit de servei responsable. Ens trobem, com el deixeble estimat – inevitable vincle i complicitat amb els lectors i oients de la Paraula perquè continuem fent l’exercici d’eixamplar cor, oïdes, narius i visió per tastar el bàlsam, per percebre l’aire suau que sentí Elies, per voler ascendir per l’escala de Jacob cap a l’Amor més gran-, a la falda de Déu, recolzats en el seu pit, en el seu si, en el seu ventre, en l’úter matern, per renéixer de l’aigua i de l’Esperit. El dijous sant és un cant a l’amor matern de Déu que ens agombola en el seu interior, i és des d’allí, que podem ser, podem caminar, podem créixer en amor i llibertat, podem ser i fer ekklesia.
En mots de Hildegarda, “menjar i beure la sang del Fill esborra la culpa i així podrem ser restituïts a la justa herència”. Herència que és aquest Amor que ens fa lliures i ens permet estimar els altres, tot i les nostres marrades, els nostres torts, els nostres neguits i penes. La salvació del Crist no és només en l’Església, però l’Església és hereva, també -quan actua en línia d’aquest anunci de diakonia que és respectuós, caritatiu i humil amb totes les persones- d’aquesta “força de la Passió del Fill de Déu que s’escampa amb ardor i s’eleva als misteris celestes”.
A Jacob (Gn 28, 11-15), -que tampoc no era un exemple d’honestedat i rectitud, perquè havia enganyat el seu pare passant per davant del seu germà gran Esaú- Déu li promet en el somni: “la terra on jeus te la donaré a tu i a la teva posteritat […]. Jo soc amb tu, jo et guardaré per tot arreu on vagis i et tornaré en aquest país; […] no t’abandonaré que no hagi acomplert tot el que t’he dit.”
El retorn és perdó, és guariment, és renovació de l’aliança i la terra promesa. Jesús és avui, dijous sant, el Bet-el, la casa ungida de Deú, la porta per on accedim a l’Amor més gran (Dan 7, 13; Mt 26, 64; Jn 1, 14; Jn 10, 1-7). Jesús és l’escala que uneix cel i terra, és la presència de Déu en el nostre aquí i ara, en el nostre context. Tant de bo l’Esperit de saviesa ens guiï per poder decidir què he de fer, com ho de fer i amb quin ànim ho puc viure, inspirats pel qui ens és Llum i acompliment.
Lectures i imatges per complementar la reflexió o ajudar en la meditació
Lectures:
– Antoni Pou i Muntaner, El discípulo amado. Identidad y credibilidad del testimonio cristiano desde una hermenèutica psicológico-simbólica; Pub. Abadia de Montserrat, 2011.
– Josep Maria Rovira Belloso, Qui és Jesús de Natzaret; Barcelona: Ed.62, 2005
– Sjef Van Tilborg, Comentario al Evangelio de Juan; Navarra: Verbo divino, 2005.
– Hildegarda de Bingen a Scivias: Conoce los caminos; Madrid: Trotta, 1999.
Pintures:
– L’escala de Jacob, de Marc Chagall
– L’escala de l’enteniment, de Ramon Llull
– L’escala de Ramon Llull, per Josep Maria Subirachs
– Imatge de la trinitat, Hildegarda de Bingen
– El Crist “radice” o de la Vucciria, de Miquel Barceló
[No. 29 Scenes from the Life of Christ – 13. Last Supper, de Giotto di Bondone. Extreta de Wikimedia Commons]