Fa un any començàvem a travessar amb perplexitat el patiment amb què aquesta pandèmia irrompia en les nostres vides, però estàvem massa travessades de present per intuir les conseqüències tan profundes que comportaria. En aquells primers mesos vaig llegir el llibre editat pel cardenal Kasper Dios en la pandemia. Seguint el fil d’aquelles reflexions comparteixo avui també les meves a partir de la pregunta: com desafia aquesta realitat a la nostra fe? Assenyalo dos aspectes que em resulten fonamentals: La centralitat de la vida i l’esperança, per sobre de conceptes i abstraccions, i la necessitat de depurar les nostres imatges del Misteri.
La centralitat de la vida i l’esperança, per sobre de conceptes i abstraccions
La fe cristiana no remet mai a respostes abstractes, sinó a l’encarnació, a l’espessor de la realitat on tot es troba barrejat: la vida i la mort, el sofriment i l’alegria, la gràcia i el pecat, la generositat més sobreabundant i la mesquinesa més extrema. Com assenyala Ivone Gevara, no hi ha una resposta teològica al que estem vivint que sigui diferent de la resposta a la pròpia vida[1]. Per això allò teològic és la invitació d’estar sempre connectats i presents uns en el dolor dels altres, uns i altres sempre atents a dolors concrets més que a conceptes, a enfortir les trames comunitàries allà on emergeixin, superant prejudicis i fronteres per posar al centre els més vulnerats i vulnerades, com assenyala l’Apocalipsi “fins que no hi hagi més plor, ni clam, ni dolor” (Ap 21).
En aquesta tasca els cristians i cristianes hauríem de ser experts, ja que Déu és Comunió i Relació i la comunitat és lloc de la seva manifestació i anunci: “On dos o tres estigueu reunits en el meu nom, allà hi sóc jo” (M 18,20). Però potser segueixi sent necessari recordar que en el meu nom no es refereix a “l’etiqueta o el símbols catòlics”, sinó als que s’identifiquen amb els valors evangèlics, sigui quin sigui el seu credo religiós. El regne està sempre més enllà de l’església i la seva missió no és anunciar-se a si mateixa sinó ser sagrament de salvació per al món. Per això l’església, si és de Jesús, ha de ser forçosament en sortida i no en replegament, sobretot en temps de crisi.
La densitat del present ens recorda també que no podem detectar les petjades del Ressuscitat en tantes situacions de mort com estem vivint sense tocar les seves nafres, (Jn 20,27). És a dir, sense participar de la proïsmitat amb els més ferits i colpejats per aquesta crisi i tocant i assumint aquestes nafres també en les nostres pròpies existències concretes. Per això, donar raó de la nostra esperança des d’aquest context no és fer-ho des de l’optimisme ingenu i ahistòric, sinó des d’una esperança endolada, o una esperança apocalíptica. Una esperança que no és només un horitzó ni una perspectiva de futur, sinó una actitud teologal de cara al present, una actitud experta en mantenir perplexitats i que ens sosté mentre travessem el túnel fosc de les metamorfosis històriques implicant-nos-hi i sense perdre l’ànim. Per a això necessitem acudir, més que als dogmes, a la mística, als experts i expertes en nits:
“Que bien sé yo la fonte que mana y corre,
aunque es de noche.
Aquella eterna fonte está escondida,
que bien sé yo do tiene su manida,
aunque es de noche”. (Sant Joan de la Creu)
Ser bussejadors en la densitat de la realitat i els cors humans: Resar, com diria Etty Hillesum[2], no amb els ulls girats cap al cel buscant Déu fora de si mateixos, sinó inclinant el cap i enfonsant-lo entre les mans. Buscant Déu per dins, mantenint-nos en el seu silenci. El silenci de Déu no té per què identificar-se només amb l’abandonament, sinó també amb la presència incondicional de qui acompanya commogut sostenint sofriments i preguntes que no caben en cap paraula, el Déu de la resiliència i el consol silenciós fins a l’extrem.
En temps axials, com molts denominen els que estem vivint, el paper dels cristians i cristianes potser sigui, com diria de nou Etty Hillesum, ajudar que Déu, l’Amor, l’Esperança amb majúscules, “no s’apaguin al món”, a l’església, als cors humans[3]. Estem urgits a ser les seves parteres i els seus parters en un context on la mort i el sofriment, la desigualtat i la injustícia sembla que tinguin l’última paraula. Per això salvar l’esperança, el bon ànim, i oferir-lo, és potser la nostra millor contribució a la humanitat.
Ser parters i parteres del Déu de l’esperança no requereix escenaris especials ni necessita temples o àmbit sagrats, sinó que estem cridats a fer-ho des de la totalitat de la vida i la quotidianitat, la cura de les relacions, l’acompanyament, la vida ciutadana implicada en els nostres barris, el que Francesc anomena “l’amistat social” (FT 2). Perquè els llaços comunitaris són avui més que mai sagraments de l’esperança que nodreixen i sostenen les de molta gent: no ser invisible, no ser desnonat, tenir menjar i material escolar per als fills, no perdre la feina, no estar sol, esperances moltes de les quals passen per la materialitat de la vida i remeten a compromís amb les tres t que ens recorda el papa Francesc: teulat, terra, treball. Però les trames comunitàries són també signe que “un altre món està sent possible” enmig d’aquesta crisi, com assenyala l’ecofeminista Yolanda Sáez[4], són aquest lloc “en què les sumes de les nostres derrotes es converteixen en esperança pel fet d’estar juntes i on la suma de les nostres foscors es converteix en llum” per estar en connexió i travessar la incertesa.
Depurar les imatges de Déu
El que estem vivint ha sotmès a crisis algunes imatges de Déu “a l’ús” no gens cristianes com són el Déu màgic, l’acció de les qual supleix les mediacions humanes històriques o naturals, o el Déu sàdic, que roman indiferent davant del sofriment. Amb aquesta crisi urgeix també reprendre la qüestió de la teodicea i fer justícia al Déu de Jesús i “reparar la seva imatge”. Fa un any vaig escriure en aquest mateix blog algunes reflexions sobre això i al llarg d’aquests mesos he continuat estirant aquest fil:
El misteri que anomenem Déu no és miracler, ni castigador, ni intervé directament en la història ni per causar el mal ni per evitar-lo, sinó que és alè de vida, font de resiliència, com se’ns revela en el Crucificat. Sosté, inspira, mobilitza la solidaritat i la creativitat amorosa, com ho ha fet i ho segueix fent en el cor de tantes persone, que en aquesta crisi acompanyen tantes situacions límits. El Déu de Jesús és expert en reciclatge, en fer renéixer la vida de les desferres (Ez 37,4) i en assenyalar l’esperança quan sembla que tot està perdut, com ens recorda el profeta Jeremies en temps d’exili, caiguda del temple i pèrdua de tot horitzó (Jr 31,17).
El Déu de Jesús és la força interior i comunitària que ens empeny a rebuscar fins a trobar entre les cendres del sofriment, l’esperança, com va empènyer aquelles dones que es van encaminar cap al sepulcre el matí de Pasqua, malgrat que tot era fosc i incert (Mc 16,1-13). Un Misteri d’amor que no s’identifica amb els discursos sinó amb els gestos i les accions (Mt 7,21) i que no distingeix entre creients i ateus, sinó que és expert en perifèries i en humanitat més que en moralitats (Lc 7,36-50).
Un Déu Ruah encoratjadora, que ens mou a sortir de les nostres pròpies pors i interessos i que ens fa experimentar que només en la proïsmitat i en el sorprenent poder de les trobades i les abraçades podem ser plenament humans i humanes i participar del misteri de la seva divinitat. Un Déu que no és el de les metes, sinó el dels camins (Jn 14, 6), que no ens arregla res, però que ens sosté en tot, que no és certesa sinó recerca incòmoda en què se’ns ofereix com a núvol, perquè no ens despistem quan toca travessar deserts, i com foc en la nit, quan la foscor ens paralitza (Ex 40,38).
És el Déu que des del seu innombrable núvol de testimonis ens recorda que les crisis poden ser l’alba d’una realitat inèdita que s’escapa del control, del càlcul i la lògica humana, però que exigeix conversions i canvis profunds, com els va passar a Sara i Abraham, a Pau, a Maria de Natzaret, a Josep, el seu espòs, i a Maria de Magdala. El Déu que ens recorda que el futur només podem travessar-lo en companyia i en ella se’ns revela com el Tot curós que la canya esquerdada no trencarà ni el ble vacil·lant apagarà (Mt 12,15-21), i se’ns ofereix com a respir i alè (Is 4).
En la meva pròpia experiència de penombra viscuda al llarg d’aquest anys, ha estat i segueix sent l’entramat comunitari el que m’ha sostingut i ajudat a sostenir-ne d’altres, aquest Déu-relació, que en temps com aquests ens convida a anar als experts i expertes en nits, en esperança i consol fins a l’extrem, i en aquest sentit, de nou Etty Hillesum se’ns fa una entranyable companya de camí i ens marca el rumb:
“Déu meu, pren-me de la mà! Et seguiré de manera resolta, sense gaire resistència. No em sostrauré a cap de les tempestes que caiguin sobre meu en aquesta vida (…). Però dóna’m de tant en tant un breu instant de pau. No em creuré, en la meva innocència, que la pau que descendirà sobre mi serà eterna. Acceptaré la inquietud i el combat que vindran després. M’agrada, mantenir-me en l’escalfor i la seguretat, però no em rebel·laré quan calgui afrontar el fred, sempre que tu em duguis de la mà. Jo et seguiré pertot arreu i intentaré no tenir por. Sigui on sigui, intentaré irradiar una mica d’amor, del veritable amor al proïsme que hi ha en mi”. (Diaris, 25 novembre 1941).
Tant de bo que així sigui.
***
[1] Ivone Gevara, Cuarentena bíblica: transformación, renovación y cambio, https://www.youtube.com/watch?v=niEL7DOmi4c
[2] Wanda Tommasi, Etty Hillesum, la inteligencia del corazón, Narcea, Madrid, 2003, pàg. 109.
[3] Paul Lebeau, Etty Hillesum. Un itinerario espiritual, Sal Terrae, Santander,199, pàg. 110.
[4] Yolanda Sáez. “Ecofeminismo. Tejiendo redes”, Mas allá de la pandemia. Vivir en estado de excepción, Iglesia Viva (283), 2020.