L’extractivisme a l’Amazònia no és només un model econòmic basat en l’explotació intensiva de recursos naturals com la fusta, els minerals i els hidrocarburs, sinó una gran ferida oberta al cos dels pobles indígenes. Els seus impactes van més enllà de la desforestació i la contaminació: afecten la vida mateixa de les comunitats, la seva cultura, la seva espiritualitat i, de manera particular, colpegen amb més cruesa les dones indígenes.
L’avenç de l’extractivisme i la devastació del territori
L’Amazònia, llar de centenars de pobles indígenes, ha estat sistemàticament saquejada en nom del desenvolupament. Governs, empreses i xarxes il·legals han impulsat l’expansió de la mineria, l’agronegoci, la tala i les centrals hidroelèctriques, sense considerar els drets dels pobles originaris. El poble Munduruku, a l’estat de Pará, Brasil, ha denunciat reiteradament com la mineria il·legal d’or contamina els rius amb mercuri, afectant-ne la salut i la forma de vida. Al Perú, el poble Kukama ha enfrontat vessaments de petroli que han enverinat l’aigua de la conca del riu Marañón. A l’Equador, el poble Waorani resisteix l’explotació petroliera al seu territori, sabent que cada pou perforat és una amenaça per a la seva supervivència.
Aquest avenç depredador no només destrueix la selva, sinó que trenca els llaços de les comunitats amb el seu territori, la seva «casa comuna». Per als pobles indígenes, la terra no és una mercaderia, sinó un espai de vida on es teixeixen relacions amb la natura, amb els avantpassats i amb el que és sagrat. Com diu el papa Francesc a Laudato Si’, «per a ells no és un bé econòmic, sinó un do de Déu i dels avantpassats que hi descansen» (Francesc, Laudato Si’, 146). Tot i això, aquesta visió topa amb la lògica extractivista, que considera la terra només com un recurs a explotar.
L’impacte sobre les dones indígenes
Les dones indígenes són les més vulnerables davant de l’avenç de l’extractivisme. Són elles les que solen responsabilitzar-se de l’alimentació, la salut i la transmissió cultural a les seves comunitats. Quan l’aigua està contaminada, quan la terra ja no produeix, quan els peixos desapareixen, són les dones les que han d’afrontar la crisi a casa seva.
L’informe de la Coordinadora d’Organitzacions Indígenes de la Conca Amazònica (COICA) ha documentat que l’extractivisme genera un augment alarmant de la violència contra les dones indígenes. A regions on operen empreses mineres il·legals o explotacions petrolieres, s’incrementen el tràfic de persones, la prostitució forçada i les agressions sexuals. Al Brasil, les dones Yanomami han denunciat els abusos comesos per garimpeiros (miners il·legals) al seu territori. A la regió del Putumayo, entre Colòmbia i el Perú, el narcotràfic i l’extracció de recursos han generat un context d’extrema vulnerabilitat per a les dones indígenes.
A més, la criminalització dels que defensen la terra afecta desproporcionadament les líders indígenes. A l’Equador, Nemonte Nenquimo, líder Waorani, ha rebut amenaces per la seva lluita contra l’extracció petroliera. Al Brasil, l’activista Maria Leusa Kaba Munduruku ha estat perseguida per denunciar la mineria il·legal al seu territori. Defensar la vida, per elles, implica assumir riscos enormes.
Resistències i alternatives
Tot i la violència i la devastació, les dones indígenes no han deixat de resistir. A Bolívia, les dones de poble Guaraní han promogut projectes d’agroecologia per recuperar la sobirania alimentaria.[1] A Colòmbia, les dones del poble Huitoto han impulsat la revitalització de les seves llengües i coneixements tradicionals com a forma de resistència cultural. Al Brasil, les dones indígenes han enfortit la seva organització amb la Marxa de les Dones Indígenes, on milers d’elles denuncien l’extractivisme i la violència.
Aquestes lluites mostren que l’esperança no està perduda. Com afirma la teòloga Maria Clara Lucchetti Bingemer, «la resistència dels pobles indígenes ens desfia a repensar les nostres categories de vida i desenvolupament des d’una lògica de la cura i no de l’explotació».[2] En aquest sentit, les dones indígenes són portadores d’una espiritualitat que té cura de la vida i que ens interpel·la a tots i a totes.
Conclusió
L’extractivisme a l’Amazònia és una de les amenaces més grans per a la supervivència dels pobles indígenes i, en especial, per a les dones, que en pateixen les pitjors conseqüències. Tot i això, la resistència indígena continua viva, recordant-nos que un altre món és possible: un món on la terra no sigui un objecte d’explotació, sinó un espai de vida i cura. Com a Església, com a humanitat, estem cridats a escoltar el seu clam i unir-nos a la seva lluita.
—
[1] Llanque A., Dorrego A., Costanzo G., Elías B., Catacora-Vargas G. (2018). «Mujeres, trabajo de cuidado y agroecología: hacia la sustentabilidad de la vida a partir de experiencias en diferentes eco-regiones de Bolivia». A Agroecología en femenino. Reflexiones a partir de nuestras experiencias, G.P. Zuluaga Sánchez, G. Catacora-Vargas, E. Siliprandi (coord.). La Paz: SOCLA/ CLACSO, pp. 124-140.
[2] CEPAL, Los pueblos indígenas en América Latina: Avances en el último decenio y retos pendientes ara la garantía de sus derechos, Santiago de Chile: Naciones Unidas, Novembre 2014, p. 349
[Imatge de Sergio Carranza Basantes, CC BY-SA 4.0, via Wikimedia Commons]