Al final de la pel·lícula es veu un petit talp que segueix a la seva, foradant la terra, innocent. La pel·lícula és italiana i és de 1976.
«Quan teníem les respostes, ens van canviar les preguntes». La frase va ser atribuïda a Mario Benedetti, tot i que sembla que la va dir l’escriptor equatorià Jorge Enrique Adoum a l’uruguaià. Adoum la va trobar escrita en un mur de Quito: «Quan teníem les respostes, ens van canviar les preguntes». El progrés no és lineal, no sempre anem a millor. El progrés és discontinu. El progrés progressiu no existeix. El progressisme… vol dir alguna cosa? És un engany per acontentar l’ànima. El que existeix és el final, el que és escatològic. Hem de saber discernir els enganys del mal esperit, és a dir, el pseudo-progressisme del «mal cabdillo». Que cadascú li posi el nom que vulgui. Sempre cal sospitar dels cabdills.
Els cristians no hem de transformar aquest món. No. No sols, a la nostra manera. Els cristians hem d’estar al costat dels homes i dones que lluiten per transformar aquest món. No és el mateix ser-hi amb altres, que protagonitzar la lluita per aixecar la llosa. La Paraula es farà així creïble, la potència de l’Esperit també; però no podem, com tristos Sísifs, carregar i tornar a carregar la pedra perquè torni a caure pendent avall. El progressisme no és cristià. Si es tractava de canviar, dos mil anys en mostren el fracàs.
La història de la humanitat no ha estat un èxit, de cap manera. No ho és. Però el cristianisme consisteix en ser-hi, ser en les lluites humanitzadores per elevar la «qualitat del món» i oferir un signe que demostri que la fraternitat és possible. Aquests signes que podem oferir són la sal i la llum. La sal condimenta aquest món i ens fa tenir set. Hem d’avançar amb aquesta set present. La llum, que no produïm nosaltres, no és el nostre benestar emocional (això que ara anomenen «zona de confort»); tampoc enlluerna ni ofuscar la vista. La llum resplendeix i permet moure’s entre les ombres. És la llum de Crist, que ens guia. En aquest sentit, llum i aigua il·luminen. Seguint aquesta llum arribarem a la font. I a això se’n diu «escatologia», no «progressisme». El pseudo-progressisme pseudo-místic (quants pleonasmes!) no és cristià.
I mentrestant? Doncs que no decaigui l’anhel de trobar la font, l’anhel de justícia per a totes les víctimes. La font existeix, la font en forma de creu és allà. La nostra tasca, mentrestant, és generar espais de fraternitat, d’humanitat, zones alliberades que generin vida i nous estils de santedat.
Hi ha pecat estructural, hi ha estructures de pecat; d’això no hi ha dubte. Però la tasca, la missió cristiana, no és acabar amb aquestes estructures de pecat, estructures corrompudes i corruptores —aquesta és una missió secular, de l’home i la dona del nostre món plural i pluralista, secular i democràtic—. Els cristians no podem imposar la nostra visió parcial de com acabar amb les estructures de pecat, en una permanent i acrítica «funció de suplència» que ningú ens ha demanat, ni s’espera ja de nosaltres. No podem, ja que seria totalitarisme «al mode diví», i podríem estar equivocats. Alguns ja ho van intentar i es van estavellar. No és el nostre camí.
El nostre camí és ser gra de mostassa, elevar la «qualitat del món». Aquesta és la història d’un èxit, de la gràcia i la naturalesa alhora. El nostre camí és ser sal i ser llum, ser sal que condimenti i llum que il·lumini i generi vida (‘donar a llum’). Els cristians, com a molt, com la mare de Sòcrates, som comadrones, ni més ni menys.
Desconec si som conscients del canvi que suposa assumir aquesta perspectiva. Els grans relats s’han acabat fa temps, i ara surten aquests cristians amb la història de les perifèries, dels pobres. És a dir, el Lumpenproletariat, el proletariat marginal —no els treballadors explotats, o els treballadors que van ser explotats i ara viuen amb subsidis, o els que han quedat allà aparcats i voten a l’extrema dreta—, ha deixat pas al precariat.
Sembla que el «precariat» ha agafat pacíficament el relleu per canviar la història. El curs d’aquesta no canviarà d’avui per demà, gràcies a un progrés continu. En els últims cent cinquanta anys (cent anys, quaranta anys?) no ha canviat. Uns pensen que des de 1875 la història ha anat a millor, d’altres pensen que no. Heus aquí Auschwitz o els khmers rojos. O l’assalt al Capitoli el dia de Reis de 2020. El progrés material existeix. Veiem també els i les Sklodowska-Curie, Fleming o Pasteur amb les seves vacunes. El progrés científic ens ha anat millorant, però en el terreny humà potser no hem avançat tant. El progressisme com a religió és un engany. Els cristians creiem en Crist, no en el progrés. Els cristians adoren a Crist, no volen la idolatria. Anem amb compte de no perdre la nostra ànima, la nostra llibertat, la nostra fe, com va escriure Gaston Fessard el 1941, el 1945 i a finals dels anys 70. En cada moment, amb una lectura actualitzada: davant el nazisme, davant el comunisme, davant la secularització descarrilada després del col·lapse de la cristiandat (Michel de Certeau): ànima, llibertat, fe. Anem amb compte.
A mitjans del segle XIX, la revolució havia de ser protagonitzada per la classe objectivament explotada amb consciència (subjectiva) de classe: els obrers o proletaris. El lumpenproletariat (com el camperolat) no era subjectivament revolucionari; sí que ho era objectivament? Pel que fa al Partit Comunista, no calia dedicar temps ni esforç ni al lumpen ni potser als camperols. Ara, resulta que només els pobres (anawim) entenen l’evangeli i reben la bona nova (Lc 4,14-21). Millor que ens n’haguem adonat. Més val tard que mai. Però aquests pobres, la «gent del país» (impurs i febles, no modèlics, el lumpen de l’època), no està tan clar que siguin els subjectes de la revolució —potser de la rebel·lió (que no és el mateix)—.
Els cristians no som un grup per fer la revolució ni hem d’assumir-la com a tasca pròpia. Del nostre lloc en el món, del nostre estil de santedat, depèn que el que sigui de Déu sigui creïble, audible i anunciable.
Mentrestant, que no decaigui l’esperança llarga
Anys seixanta del segle XX. Una aula en una universitat barcelonina. Dialoguen un professor marxista d’epistemologia i un professor catòlic de metafísica. El catòlic es va negar a suplir al marxista quan se li va proposar, perquè no volia fer en aquella Espanya de dictadura militar el que el partit feia en altres dictadures europees orientals. Un del públic, un historiador que aleshores es presentava com a marxista, va preguntar: «aleshores, ¿per a què serveix el cristianisme?». Un dels assistents, professor, jurista i catòlic, antic de Sarrià per més senyes, va respondre de seguida, de manera precisa: «doncs, per a que no decaigui».
Efectivament la fe cristiana serveix per no abaixar la guàrdia, per mantenir l’esperança, perquè el cansament no triomfi, perquè l’esperança llarga (cf. Joan de la Creu, Romànce V) i la paciència de què parla la segona carta de sant Pere (3,15) no decaiguin. Mentrestant, doncs això: que no decaigui.
El petit talp, mentrestant, segueix orejant la terra.