En aquest article vull pensar la dimensió performativa de la Pasqua. Aquest és l’objectiu. Però abans d’entrar en el llenguatge d’aquetes línies, per què pensar encara la resurrecció de Jesús? Perquè ella és misteri, és a dir, sempre podem dir alguna cosa més al seu voltant. I més encara, és una misteri fascinant, és a dir, és un esdeveniment que ens captiva –o hauria de captivar– perquè en ella la nostra vida s’ha transformat per sempre. És per aquí per on entra la performativitat, Un cop dit això, conversem un moment al voltant de la idea central d’aquest article.
El concepte performativitat enfonsa les seves arrels en referents teòrics fonamentals del nostre segles tals com L. Austin, R. Barthes, J. Derrida o J. Butller, els quals van reconèixer que hi ha paraules o llenguatges que tenen la capacitat de transformar (per-formar) els subjectes, els entorns, territoris i la història en sí mateixa. Les paraules produeixen, construeixen i creen. Per això l’expressió tan corrent que el llenguatge produeix realitat. La producció de sentits, de llenguatges, de cultures és una qüestió fonamental en l’estructura humana perquè són aquestes construccions les que ajuden a organitzar rel món, sobretot quan les experiències crítiques arriben a colpejar la porta.
Per exemple, la filòsofa Andrea Soto Calderón (2020) parla de la performativitat de les imatges quan elles, les imatges, tenen una potència, un poder que modifica els suports per mitjà dels quals els subjectes diuen i miren el món. Per la seva banda, el teòleg colombià Alberto Ramírez (2015) afirma que el llenguatge de la revelació divina es pot comprendre des de la pragmàtica i la performativitat. Ramírez (2015) declara que avui poden utilitzar aquests conceptes a la teologia gràcies al gir lingüístic en la filosofia i en les ciències humanes. Gràcies a aquests desenvolupaments epistèmics, la teologia va anar comprenent que el llenguatge i la paraula és la manera de comprendre tant l’acció de Déu com la resposta humana a aquesta revelació. I és des d’aquí des d’on comprenem la performativitat perquè en ella reconeixem un llenguatge que posiciona l’ésser humà en actes de transformació. En paraules de Ramírez (2015): “en aquest sentit, la paraula esdevé, arriba al món com una experiència que introdueix al món una cosa nova”. I, en un altre moment, el mateix Ramírez (2015) afirma: “la condició performativa del llenguatge mostra una nova realitat”.
Per tant i tenint aquests elements a l’horitzó de comprensió, en quin sentit la Pasqua de Jesús és performativa?, o per què podem parlar de performativitat pasqual? Teòlegs com Adolphe Gesché (2013), Jean Daniel Causse (2006) o Élian Cuvillier en conjunt amb el mateix J. D. Causse (2015) han insistit, la resurrecció de Jesús es pot comprendre des de la irrupció d’un nou llenguatge o d’un nou dir a l’aurora del nou primer dia de la setmana. Aquest llenguatge es pot comprendre de moltes maneres: la Paraula ha estat ressuscitada, el ressuscitat parla a la comunitat, dir pasqual té impactes en les vides d’homes i dones concrets. Allò que al meu entendre vincula tots aquests elements és la dimensió performativa del llenguatge, és a dir, la resurrecció que irromp enmig del llenguatge i amb el llenguatge transforma els subjectes. La Pasqua transforma, ens constitueix en nous subjectes o es produeix una nova subjectivitat en dir de Causse (2006). Amb la resurrecció Déu confirma la seva Paraula-Jesucrist. Amb la resurrecció abracem el Déu que dona vida, un altre signe de transformació. Potser això és el més sanador-salvífic de la Pasqua: aprendre a prendre consciència que en la resurrecció Déu es va compadir i va tenir misericòrdia del Crist i, en ell, de cadascun de nosaltres. Sens dubte aquest és el signe de performativitat més gran esdevingut a la Pasqua i és tal perquè des d’ell i des de l’Esperit que sosté tota performativitat nosaltres estem cridats a transformar cada territori, estructura i vida, transformació operada des del Ressuscitat.