Avui els habitants de les societats occidentals hiperconnectades vivim apressats, sempre corrents i no poques vegades experimentem la nostra vida diària com a lloc de desgast, d’esgotament i fins i tot de frustració. Necessitem els caps de setmana per carregar piles i els períodes de vacances per reconnectar i intentar trobar el centre.

Reconeixent el gran avenç del dret a tenir una jornada laboral raonable, la importància dels temps de vacances i el dret al descans, potser em puc preguntar per com podria viure el meu quotidià amb més sentit. I si resulta que em costa viure amb plenitud la rutina, els costums i allò que retorna potser pel pànic inconfessable a confrontar-me amb a meva pròpia veritat?

La meva vida –i m’atreveixo a dir nostra– està constitutivament marcada per la fragilitat, la petitesa, la limitació i la irrellevància… Però això ens fa més aviat basarda admetre-ho. Ens aferrem a totes les propostes i miratges del mercat consumista que ens prometen i ens permeten viure superficialment, creient-nos omnipotents. Potser tenia raó Swami Abhishiktananda quan dèia que “l’ésser humà està aterrit al descobrir-se com a ‘simplement ésser’ (…) L’absolutesa de l’ésser és tan aterridora per a ell com el no-ésser, perquè aquesta absolutesa amb certesa destrueix tot el que ell desitja ser, o millor dit, desitja sentir que és” (Saccidananda: A Christian approach to Advaitic experience).

Sovint prefereixo una fugida endavant dient-me: “el cap de setmana serà millor”, “el que necessito de debó son uns dies d’aturada per retrobar-me”, “quan vagi a tal o tal lloc de vacances sí que trobaré sentit”. Com si només aquests temps fora del quotidià em permetessin trobar el camí cap als grans i espectaculars èxits als quals jo estic cridat. M’entotsolo pensant: “Un dia sí que seré un gran influencer, o arribaré a ser un gran emprenedor, crearé un unicorni,…” I mentrestant, com bé expressa la dita catalana, “qui dia passa any empeny”. Imperceptiblement però inexorablement la vida se’ns va escolant, com sorra, entre els dits.

Ara bé, la contemplació de Jesús en el silenci dels llargs anys de Natzaret (foren 30 anys!) ens porta en una altra direcció. Una vida, la de la Palestina rural del segle I, marcada per les dificultats, penúries i la brutal opressió de l’imperi Romà, sense cap mena de dubte. Alhora, una existència també prenyada de sentit, de fe, de treball, de fondària, de joia i de celebració en comunitat. Tant de bo retrobar aquesta vida natzarena m’ajudi a desenmascarar els meus somnis heroics, prometeics, farcits de plans irreals i del tot desconnectats del que soc i som ara i aquí. Potser també em pot permetre aprofundir en la veritat i autenticitat d’una vida corrent, d’una existència humil. A sentir la crida a viure content com “un de tants” que diria Charles de Foucauld. El dia a dia que retorna, la força de l’hàbit que m’acaba configurant, el viure quotidià profund pot tenir i té molt de potencial si el visc des de la serenitat, la lucidesa i l’entrega conscient.

El record del posat pacificat de la meva àvia mentre cosia algunes tardes tot conversant llargament sense neguits em parla de veritat, d’honestedat i de l’atenció al detall.

La mirada pacient del pagès que un cop feta la feina del dia espera que la collita a l’hort aquest any sigui abundosa em retornen el sentit del saber esperar, de perseverar i de romandre.

La trobada de la comunitat amb els representants d’un remot poble a l’Àfrica per decidir com ajudar els més vulnerables que s’allarga tot el dia m’ajuda a cultivar el desig de que tothom sigui inclòs.

Els vespres tranquils entre setmana fent una partida d’escacs amb un company em reconcilien amb el que no es compta, no té preu, ni és eficaç.

L’estona per cuinar el dinar fet conscientment i posant-hi tota l’atenció fan créixer en mi el desig de cura i de tendresa.

La plantada veïnal en un portal per evitar per enèsima vegada el desnonament d’una família vulnerable m’impulsa a seguir creient en el nosaltres.

La reunió de feina en la que mirem de millorar el nostre servei als nostres germans que han de malviure en situació indocumentada em retornen el gust per la feina ben feta.

Un passeig pel barri badant, xerrant i saludant a la perruquera, al depenent del forn i al captaire que cada vespre es posa el mateix racó m’humanitzen.

No ens calen grans coses. Estem convocats a viure el quotidià místicament, incandescentment, com Egide Van Broeckhoven, Madeleine Delbrêl, Dorothy Day o tants d’altres que s’han deixat inspirar per la vida oculta del fuster de Natzaret. Potser així puc retrobar la quotidianitat com la realitat primera de la realització humana, doncs allò petit i humil conté una força transformadora insospitada i el Regne de Déu només creix des de baix, dia a dia i a poc a poc. Aquesta és la veritat a la que som convocats, veritat que viscuda plenament ens omple d’alegria i ens fa profundament lliures.

[Una primera versió més breu d’aquest text va ser publicada a Pregària.cat/Imatge de Lena LindellPixabay]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuïta, arquitecte i teòleg. En Berkeley, als Estats Units, va ampliar els seus estudis en l'àrea de la teologia de les migracions. Ha treballat amb el Servei Jesuïta a Refugiats (JRS) a Libèria, Nogueres (frontera EUA-Mèxic), Kakuma (Kenya) i Sudan del Sud. Actualment treballa a Barcelona a la Fundació Migra Studium, en el projecte d'acollida de refugiats i migrants (hospitalaris.org). És el coordinador de l'Escola Ignasiana d'Espiritualitat (EIDES), que és l'àrea d'espiritualitat del centre d'estudis Cristianisme i Justícia. És coautor del Paper CJ "Refugiats. Víctimes del desgovern i la indiferència" i va impartir a Cristianisme i Justícia el seminari "Quina espiritualitat per a una acció social?".
Article anteriorEl efecto del afecto
Article següentTribunal Constitucional per a la prevenció d’indesitjats canvis polítics

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here