He necessitat un parell de dies de serenitat per fer-me càrrec de la situació al Tribunal Constitucional. Si se’m permet recapitularé, segons fins on arriba la meva comprensió:

– Es troba en tramitació parlamentària per les Corts Generals una “Proposició de Llei orgànica de transposició de directives europees i altres disposicions per a l’adaptació de la legislació penal a l’ordenament de la Unió Europea, i reforma dels delictes contra la integritat moral, desordres públics i contraband”. Aquesta proposició de llei orgànica és la que suprimeix el delicte de sedició i endureix el de desordres públics, en ampliar el tipus penal a conductes que fins ara quedaven sense càstig penal.

– Durant la tramitació, per via d’esmenes, s’introdueixen a la proposició de llei orgànica altres reformes, ja no només del Codi penal, sinó de la Llei orgànica del Poder Judicial i de la Llei orgànica del Tribunal Constitucional. Aquestes esmenes es refereixen al nomenament, designació, relleu de les persones magistrades membres del Tribunal Constitucional. Són esmenes introduïdes per tal de ser votades i aprovades, o no, per les Corts.

– Diputats del Partit Popular presenten un recurs d’empara contra la decisió de portar a discussió i votació aquestes esmenes ja que al·leguen que se’ls ha vulnerat així el seu dret fonamental a la participació política (art. 23 de la Constitució). En el seu recurs reclamen al tribunal de manera cautelar la suspensió de la tramitació d’aquestes esmenes a la proposició de llei orgànica.

– El ple del Tribunal Constitucional admet a tràmit el recurs d’empara, concedeix la mesura cautelar, la ratifica posteriorment i impedeix que es debati i voti sobre les esmenes. Tot i això, la proposició de llei orgànica continua la seva tramitació al Senat, s’aproven les reformes del Codi penal, però perquè les esmenes sobre el Tribunal Constitucional han estat retirades perquè la resta de la proposició seguís el seu curs.

Fins aquí, els fets exposats de la manera més objectiva possible. I a partir d’aquí, una breu interpretació dels fets. Mou el meu ànim en escriure això un interès informatiu i divulgatiu. Crec que tot jurista ha d’adreçar-se a la societat de la manera més comprensible: és una obligació.

En primer lloc, la tramitació de la “Proposició de Llei orgànica de transposició de directives europees i altres disposicions per a l’adaptació de la legislació penal a l’ordenament de la Unió Europea, i reforma dels delictes contra la integritat moral, desordres públics i contraban de armes de doble ús” s’ha produït en un temps de tot just mes i mig. La celeritat no és habitual en aquests tràmits i és molt possible que s’hagin fet servir dreceres i estalviat alguns tràmits més o menys formals. Les pràctiques parlamentàries al servei de la pressa partidista, dels terminis electorals, crec que no poden sorprendre ningú a hores d’ara. Potser el més sorprenent és que aquestes pràctiques s’utilitzin ni més ni menys que en una llei orgànica. Per definició, una llei orgànica és una norma especial, que afecta directament drets fonamentals i que requereix, en teoria, una exquisitat superior en la seva aprovació.

Segurament, introduir reformes a lleis orgàniques en esmenes sobrevingudes i a darrera hora no és un exercici de puresa legislativa que passi com a exemple a seguir a les facultats de Dret. Legislar així és discutible, però no només en aquest cas. Un antecedent vergonyós, protagonitzat llavors per la majoria absoluta del Partit Popular va passar amb la legalització de les devolucions en calent: en una greu reforma del Codi penal (una llei orgànica), es va incloure d’amagat i a última hora la disposició final que reformava la Llei d’Estrangeria (una altra llei orgànica) i donava llicència legal a les devolucions en calent. En fi, les lleis orgàniques ja no són el que eren…

En segon lloc, és molt dubtós que s’hagi vulnerat el dret a la participació política dels diputats populars. No sembla que s’estigui escamotejant a les senyories la possibilitat de conèixer les esmenes, de discutir-les, de votar-les i de rebutjar-les, si així ho consideren. Poden haver-se conculcat aspectes formals en la tramitació o introducció de les esmenes (en qüestió de terminis abreujats, per exemple), però crec que no és seriós inferir una vulneració genèrica d’un dret fonamental dels diputats suposadament afectats. L’al·legació de la lesió de l’art. 23 de la Constitució no sembla res més que una excusa, la inevitable pàtina d’admissibilitat formal que ha de tenir un recurs d’empara, però sense contingut material, sense substància jurídica evident.

En tercer lloc, el ple del Tribunal Constitucional ha admès a tràmit el recurs i ha adoptat la mesura cautelar amb la participació de dos magistrats en una situació anòmala, amb el seu mandat esgotat i prorrogat de fet. I a més, per sis vots a cinc, només per un vot de diferència. I decidint sobre l’aprovació o no d’unes esmenes que afecten directament els magistrats que encara romanen més enllà del mandat inicial. I, finalment, intervenint en la seva pròpia recusació com a magistrats hàbils per dirimir sobre aquesta qüestió. És lamentable el traç gruixut d’aquesta invasió d’una ideologia partidista al Tribunal Constitucional. Resulta difícilment defensable la posició dels dos magistrats, només tenint en consideració la dignitat i la respectabilitat de la mateixa institució constitucional en què presten temporalment el servei. L’erosió del valor de justícia social i de defensa dels drets humans que pateix el Tribunal Constitucional em sembla innegable. És un espectacle llastimós.

En quart lloc, em sembla inquietant la intervenció del Tribunal Constitucional amb caràcter preventiu. Entenc que el tribunal tingui com a funció el restabliment de l’ordre constitucional vulnerat en un acte concret. Però en aquest cas, el Tribunal Constitucional admet estar actuant sobre l’activitat parlamentària perquè en cas que s’aprovessin les esmenes es generaria una “rellevant i general repercussió social”. A més, afirma que el cas de les esmenes té “conseqüències polítiques generals”. Però la rellevància i les conseqüències polítiques (fixeu-vos qui llegiu que no es parla de “conseqüències jurídiques generals”, que serien més pròpies d’anàlisi pels magistrats…) caldrà observar-les en el cas que s’aprovin les esmenes i entrin en vigor. Res d’això no ha passat fins ara: encara no sabem, de veritat, quines conseqüències tan rellevants tenen les esmenes si aquestes no s’han aprovat ni convertit en llei encara. Que el Tribunal Constitucional intervingui davant del risc que les Corts Generals aprovin unes mesures de canvi polític és alarmant. Des de diversos punts de vista, és antidemocràtic.

La legitimitat dels jutges sempre està en dubte, entre d’altres coses, perquè la seva legitimitat no és democràtica: ningú no vota pas els jutges. Per completar aquestes línies, considero útil la lectura d’altres treballs anteriors, en què s’analitzaven successos semblants a aquests que ara ens apareixen a les primeres planes. En gran part, remeto a la reflexió sobre l’activisme judicial i el paper dels jutges com a “animals polítics”, així com a la reflexió sobre l’anomenat “populisme punitiu”, totes dues en aquest mateix blog.

[Imatge extreta de Wikimedia Commons]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
De Pamplona, casat i aita d'una filla i dos fills. Llicenciat en Dret i en Filosofia. Doctor en Dret per la UB. Advocat de la Fundació Migra Studium. Professor de Dret Internacional Privat a la UPF i la UOC. President de la Fundació Arrels.
Article anteriorEl quotidià
Article següentReflexió de Cap d’Any: (Com)moguts per la realitat

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here