Fa unes setmanes, a alguns companys jesuïtes d’aquí, a Nàpols, se’ls va acudir que podríem pensar un petit cicle de conferències sobre el tema del conflicte. Jo vaig proposar abordar la meva part a partir de relats, que és allò que m’ajuda a reflexionar. El meu punt de partida era una intuïció que pot ser compartida o no, però que per a mi tenia sentit: l’arrel del conflicte seria l’ambigüitat del fenomen de la diversitat; o millor: la nostra ambigüitat a l’hora de fer front a la diversitat.

En realitat, amb la Bíblia a la mà, l’ésser humà masculí (de la dona, potser per haver estat sempre la diversa en les cultures fortament patriarcals, no podem dir el mateix) sol ser poc ambigu amb la diversitat: la porta malament forma, diríem, gairebé natural. Agafem Babel, per exemple.

Quan un es posa a llegir una mica, aprèn que on en català llegim “El món sencer parlava la mateixa llengua amb les mateixes paraules”, l’original hebreu diu que al món hi havia “un sol llavi”. L’expressió, presa literalment, és de difícil traducció i comprensió per a nosaltres. Tot i així, com a imatge, és d’una claredat aclaparadora: existia un imperi absolut que es dedicava a arrasar amb els altres pobles i cultures. Allà només en manava un, només hi havia “un llavi”. La cosa, doncs, no aniria, principalment, de llengües, sinó de l’intent humà de constituir un poder omnímode que xoca amb el mandat de Déu: “creixeu, multipliqueu-vos, ompliu la terra”. Sembla que als reis assiris això no els feia gràcia, i alguns es van dedicar justament al contrari: concentrar el poder, sobretot a partir del sistema tributari. Volien construir una torre tan alta que arribés al cel i evités la dispersió de la població pel món. Per dir-ho a la Freud, ja que no som tan diferents de vegades dels reis assiris: davant de la diversitat, la nostra desconfiança i la nostra ansietat ens porten a una pulsió d’homogeneïtzació i assimilació. Al mig d’aquesta tensió vivim. L’acollida i la confiança enfront de la diversitat no són, amb la Bíblia a la mà (i la Bíblia sol ser poc ingènua en aquest sentit), allò natural masculí. Per situar-se confiadament i amb els braços oberts davant del que és diferent cal que Déu intervingui: és do. Podríem dir el mateix de la fraternitat, a partir de l’episodi de Caín i Abel. Com ensenyava Ricoeur, si la història dels primers germans va acabar en homicidi, la fraternitat no pot ser una cosa natural, sinó un afany ètic.

La història de Babel acaba amb la torre per terra i en la diversitat de llengües, interpretada moltes vegades com a càstig diví enfront de la supèrbia humana. És, sens dubte, una possible interpretació. Però encara que prenguéssim la història en la seva literalitat, la conclusió seria la mateixa: Déu ha volgut la diversitat. De fet, d’alguna manera, l’hauria imposada, de manera que els intents autoritaris de, diguem-ne, hiperconcentració –cultural, identitària, política, econòmica…– estan destinats a fracassar. És, sens dubte, una bona notícia, ja a l’Antic Testament.

Déu tindria bona opinió de la diferència: és una conclusió del relat de Babel. Però, és que no vol cap mena d’unitat per a la humanitat? Qualsevol forma d’aquella resultaria amenaçadora i prometeica? Sens dubte, no. Crec que la Pentecosta –“els sentirem parlar a cadascú en la seva llengua nativa”– i la pregària sacerdotal de Jesús a l’Evangeli de Joan –“que tots siguin un; com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que també ells siguin un en nosaltres, perquè el món cregui tu m’has enviat”– són escenes que il·luminen i, en certa manera, segueixen posant peces del puzle que es va disgregar a Babel. Però no hi afegim arguments. Deixem, com a Les mil i una nits, el final del relat per demà.

[La Torre de Babel, de Pieter Breugel – Wikimedia Commons]

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Jesuïta en formació. Estudia la Llicència en Teologia Fonamental a la Pontificia Facoltà Teologica dell'Italia Meridionale de Nàpols. Col·labora amb l'associació Figli in famiglia al barri de San Giovanni a Teduccio.
Article anteriorServir como práctica igualitaria (III): servicio y comunidad eclesial
Article següentEstos también son “la Iglesia”

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here