Josetxo Ordóñez Echeverría. Recentment, la Magistrada d’un jutjat d’instrucció dels de Barcelona, va dictar un Acte sobre l’internament d’un ciutadà estranger apel·lant al fonament jurídic tercer. Aquest fonament jurídic diu, literalment, el següent: “TERCER.- El que es demana no és una privació de llibertat sinó el trasllat de l’estranger a un Centre d’acollida adequat per procedir al seu internament i fer efectiva la seva expulsió acordada per resolució administrativa, tal com s’ha indicat més amunt”.
Renuncio a qualificar les expressions abocades en l’Acte, ja que em resulta extremadament difícil fer-ho. Les puc atribuir a pura negligència o a ignorància. Encara que “la ignorància de les lleis no excusa del seu compliment”, com afirma l’article 6 del Codi civil, crec que després d’aquestes manifestacions judicials és imprescindible fer unes precisions conceptuals.
Davant la comissió de les infraccions contingudes en els articles 53 i 54 de la Llei d’Estrangeria, és possible aplicar la sanció d’expulsió a ciutadans estrangers nacionals de tercers països extracomunitaris. I així mateix, l’article 15 del Reial decret 240/2007 preveu sancionar amb l’expulsió els nacionals dels països membres de la Unió Europea. Finalment, uns i altres estrangers poden ser expulsats per obra de la substitució prevista en l’article 89 del Codi penal. Com a mitjà instrumental per a l’execució d’aquestes sancions d’expulsió, està previst en l’article 61 de la Llei d’Estrangeria l’internament preventiu en un Centre d’Internament d’Estrangers, conegut per les seves sigles: CIE. Per tant, l’internament és una mesura cautelar al servei de l’expulsió.
A més, l’internament és una privació de llibertat. La llibertat de circulació, o llibertat deambulatòria, és un dret fonamental recollit en els articles 17 i 19 de la Constitució espanyola.
Les mesures restrictives de la llibertat són oneroses i s’ha de justificar la seva necessitat. Algunes d’aquestes mesures restrictives són les prohibicions de comunicació o d’aproximació a les dones víctimes de violència de gènere que s’imposen als maltractadors, o l’obligació de personar-se periòdicament davant d’una autoritat mentre algú és investigat judicialment. Però més greus i més delicades que les mesures restrictives de llibertat són les privatives de llibertat.
Hi ha tres tipus de privació de llibertat:
– De curta durada. Fins a les 72 hores. L’exemple és la detenció a comissaries i a les sales aeroportuàries de trànsit.
– De mitjana durada. L’exemple espanyol és l’internament al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), que pot arribar als 60 dies.
– De llarga durada. És l’ingrés a la presó. A Espanya, per a alguns delictes i circumstàncies, pot arribar fins als 40 anys de durada.
Aquesta classificació està internacionalment admesa per les normes de l’Organització de Nacions Unides i el Consell d’Europa, i la fa servir també el Defensor del Poble espanyol en els seus informes com a Mecanisme Nacional per a la Prevenció de la Tortura.
La naturalesa jurídica de l’internament de persones migrants és, per tant, una mesura cautelar que consisteix en la privació de llibertat per un període màxim de 60 dies, admissible només en procediments en què hi ha una sanció d’expulsió o retorn forçós al país d’origen,
El lloc físic, l’establiment arquitectònic on es compleix la mesura cautelar de l’internament és, precisament, el CIE.
L’article 62 de la Llei d’Estrangeria descriu els CIE com a centres públics administratius, de caràcter no penitenciari, gestionats pel Ministeri de l’Interior; la custòdia, organització i gestió estan a càrrec de la Direcció General de la Policia. Excepte les persones de Creu Roja i els professionals de la salut que atenen a l’habitacle d’infermeria, tots els treballadors del CIE són funcionaris adscrits al Cos Nacional de Policia.
El règim de vida intern en els CIE inclou horaris estrictes, controls i recomptes, limitació del contacte i les comunicacions dels interns amb l’exterior, i restriccions referents a aspectes de la intimitat i llibertat personals.
Dit això, és incomprensible i inacceptable topar-se amb resolucions judicials tan poc apropiades com les que he citat al principi. I no puc treure ferro a l’assumpte: seria hilarant o grotesc només si pel que fa a l’expulsió i l’internament no hi fossin presents el dolor i el sofriment de tantes persones estrangeres les vides de les quals estan a mercè de l’aplicació de les normes jurídiques.
Imatge extreta de: Público