El mes d’octubre el papa Francesc va endegar l’itinerari sinodal per la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels Bisbes, que se celebrarà l’octubre del 2023, amb el tema «Per a una Església sinodal: comunió, participació i missió». S’inicia així un procés de dos anys vers una Església sinodal, això és, vers un model comunitari de presa de decisions eclesials en què «l’autoritat doctrinal del papa i els bisbes està en diàleg amb el sensus fidelium, la veu viva del Poble de Déu» (Vademècum 1.3). Des del seu establiment el 1965 mitjançant la carta apostòlica Apostolica Sollicitudo de Pau VI, el Sínode dels Bisbes s’ha reunit divuit vegades. Aquesta vegada, però, el Sínode integra per primer cop una expansió significativa en consonància amb el seu mateix tema: el seu punt de partida no és Roma, sinó els fidels de les diòcesis d’arreu. El Sínode s’organitza en tres fases—diocesana, continental i universal—, de tal manera que els resultats d’una consulta sinodal a tots els batejats siguin escoltats a la Santa Seu. Ara bé, se’ns diu que la finalitat no és necessàriament transformar aquests resultats en un document doctrinal, sinó més aviat «inspirar les persones a somiar en l’Església que som cridats a ser, fer florir les esperances […], estimular la confiança, embenar les ferides, teixir relacions noves i més profundes, aprendre els uns dels altres, construir ponts, desvetllar les ments, escalfar els cors, envigorir les nostres mans per a la missió comuna. Així, doncs, l’objectiu d’aquest Procés Sinodal no és el d’una sèrie d’exercicis que comencen i acaben, sinó un camí de creixement autèntic cap a la comunió i la missió que Déu crida l’Església a viure al tercer mil·lenni» (Vademècum, 1.3).
Clericalisme i exclusió de les dones
Tant al Document Preparatori (DP) com al Vademècum, que són els materials distribuïts per la Santa Seu per a estructurar la fase diocesana, s’hi endevina un to disruptiu, sobretot pel que fa a la condemna explícita del clericalisme (o, almenys, del que des de Roma s’entén com a clericalisme). No és estrany, per tant, que els creients ens demanem si ha arribat l’hora (tardana, sens dubte) d’eliminar la vergonyosa exclusió de les dones en l’Església, producte estructural del clericalisme i marca evident de la sordesa dels homes envers la clamor sinodal de ‘l’altra meitat’ del Poble de Déu. Ens preguntem, en definitiva, si el Sínode s’atindrà a la seva genuïna inspiració sense condicions preestablertes ocultes, tot observant l’explícita declaració d’intencions dels documents en qüestió: «Quins passos ens convida a fer l’Esperit per a créixer com a Església sinodal? Enfrontar plegats aquesta qüestió exigeix que estiguem disposats a escoltar l’Esperit Sant […] restant oberts a les sorpreses que, amb tota certesa, prepararà per a nosaltres a través d’aquest camí» (DP, 2-3).
En aquest sentit, moltes dones encarem el Sínode amb un granat escepticisme, ben justificat, entre d’altres coses, per la palesa incapacitat dels homes de canviar d’opinió o perspectiva en un període de dos mil anys, i per la convicció racional i alliberadora que aquell que ens oprimeix no ens salvarà. És cert que, en els últims anys, el papa Francesc ha nomenat diverses religioses com a alts càrrecs administratius i intel·lectuals de la Santa Seu. Destaquem Nathalie Becquart, sotssecretària del Sínode dels Bisbes, primera dona a ocupar aquesta posició i primera dona amb dret a vot al Sínode; Raffaella Petrini, secretària general de la governació de la Ciutat del Vaticà; i Alessandra Smerilli, secretària interina del Dicasteri per al Servei del Desenvolupament Humà Integral. L’Església, com a institució, comença a assemblar-se a un gran nombre d’institucions seculars en transformar per fi alguns models de lideratge. En una entrevista, Becquart afirmava sobre això que «la proposta escollida pel papa Francesc és desconnectar l’exercici de l’autoritat de l’ordenació» (Religión Digital, 8.4.2021).
Anomalia o desigualtat estructural?
Ara bé, en aquest prototip d’Església, l’exclusió de les dones només s’emmascara d’una manera lleugerament diferent. Les dones accedeixen (en minoria, cal remarcar) a alts càrrecs administratius per a exercir una autoritat no opressiva, mentre que els homes ordenats monopolitzen igualment el contingut doctrinal i les inspiracions de l’Esperit. Eliminar una part de la misogínia administrativa fa que l’Església sigui una millor institució des d’un punt de vista formal, però no respon a la demanda fonamental de les dones de ser reconegudes en igual dignitat ontològica. En una paraula, la presència de les dones en l’Església no és equivalent a una anomalia que cal regularitzar (com, per exemple, una bretxa salarial), sinó que apunta a una escissió tan substancial que pot (i ha de) qualificar-se de ‘pecat’. Aquesta no és una idea ignota. Teòlogues acadèmiques eminents de la segona meitat del segle xx han elaborat la noció de misogínia no tan sols com un pecat, sinó com a pecat original. En tant que artífex del trencament essencial del gènere humà en dues dignitats, la misogínia és una relacionalitat distorsionada—Rosemary R. Ruether, Sexism and God-talk (1983)— i una forma d’idolatria que es transmet discursivament a totes les èpoques—Mary Daly, Beyond God the Father. Toward a Philosophy of Women’s Liberation (1973).
Per a il·luminar una mica més aquesta distinció entre la igualtat administrativa i la igualtat ontològica, recordem breument l’anàlisi exhaustiva que els companys de Catalunya Religió van publicar el 8 de març del 2021 sobre dones en organismes diocesans i interdiocesans de Catalunya. Els resultats són espantosos però no pas sorprenents: una majoria escruixidora d’homes és present a tots els òrgans de lideratge i decisió (delegacions, centres de formació, càrrecs a cúria etc.). La qüestió, però, és que un estudi com aquest (que, insisteixo, està elaborat curosament i rigorosament) no pot representar la realitat de l’Església catòlica perquè no inclou la bretxa més fonamental: la negació del sacerdoci femení. Les dades seran sempre espúries mentre no desaparegui el clericalisme, no únicament el sexisme administratiu.
Tornem al Sínode. Ras i curt, el temor i l’escepticisme de moltes dones de fe rau precisament en aquest profund arrelament de la misogínia en la visió eclesial de la realitat. Si l’accés de les dones al sacerdoci o la possibilitat del «discipulat d’iguals» (en termes de Schüssler Fiorenza) fos considerat un objecte d’estudi com qualsevol altre, potser a dia d’avui hauríem vist algun resultat significatiu. L’esclerosi de l’Església, que afecta tant la jerarquia com la base sacerdotal (tan progressista en alguns temes i per algunes contrades) s’engendra en el fet que, en l’exclusió de les dones, no s’hi detecta una ofensa ni s’hi experimenta la presència del pecat. La misogínia dona forma a la cognició mateixa del que constitueix el pecat, la virtut, la necessitat, la pregunta legítima, els moviments i les inspiracions possibles de l’Esperit. Amb aquesta sospita llegeixo, de nou al Vademècum del Sínode, un contrast entre autoritat ‘doctrinal’ i decisions ‘pastorals’: «L’autoritat doctrinal del papa i dels bisbes està en diàleg amb el sensus fidelium […]. El camí de la sinodalitat busca prendre decisions pastorals que reflecteixin la voluntat de Déu» (1.3). És cert, tanmateix, que els documents publicats són rics en matisos i caldrà veure’n el desvetllament, tot i que això no exclou l’escepticisme de què parlàvem més amunt. L’Esperit sorprèn, però la cúria no ho acostuma a fer. Un desig per al camí sinodal (si se’m permet la redundància) que tot just comença és que no acabi reproduint l’eterna discussió entre ortodòxia i ortopraxi que recorre tota la història de l’Església. Tot sovint, aquesta dicotomia no capta del tot bé l’orfebreria teològica que li és prèvia: i és que perduts entre posar al centre la llei o la persona, no ens adonem que ja s’ha decidit, d’antuvi, qui compta com a oprimit i qui compta com a ontològicament inferior. Així, la discussió es redueix a decidir si els oprimits són prioritaris o no ho són, però no redefineix les categories prèvies ni identifica els opressors.
La vocació sacerdotal
Per acabar, un bon nombre de disputes teològiques i de relats sobre el tema del sacerdoci tendeixen a ometre una qüestió essencial i incòmoda: les dones experimenten, de fet, la vocació sacerdotal. Serà possible comunicar aquesta realitat a l’Assemblea? Al voltant de la inauguració del Sínode, hem sentit de nou algunes veus que no tan sols ens parlen des de la necessària reivindicació, sinó també des de la vocació. L’activista i estudiosa Soline Humbert narra en un breu article el seu «dolor espiritual» persistent i, tot i que veu el Sínode amb una tènue esperança, afegeix amb contundència que «les estructures de la teologia, incloent les ensenyances papals que sostenen la versió eclesial d’aquest apartheid de gènere, perpetuen la violència de la desigualtat i l’exclusió»—«Catholic Church synod must bring women’s stories to the fore», The Irish Times (26.10.2021)—. Humbert ens recorda també que la reacció dels bisbes catòlics irlandesos davant la convocatòria del Sínode inclou un avís: «El papa Francesc ha expressat clarament que els sínodes no són instruments per a canviar el magisteri de l’Església, sinó que més aviat ajuden a aplicar el magisteri de l’Església de manera més pastoral» (el document sencer es pot consultar al web de la Irish Catholic Bishops’ Conference). En un article extens i molt ric, la religiosa Anna Seguí dona fe, enèrgicament, que «no reconèixer i acceptar la crida vocacional de les dones al sacerdoci […] és un pecat contra les inspiracions de l’Esperit Sant, que és qui crida i envia. Això ja no té ni justificació ni espera»—Religión Digital (27.10.2021)—. És ben cert: el fet mateix de discutir i deliberar sobre aquest tema és una vergonya incommensurable, i el desig de ser alliberades per la cúria és l’enèsim signe d’una opressió encastada dins nostre. El Poble de Déu fa temps que clama i no se l’escolta. La sinodalitat és una perspectiva esperançadora, però cal tenir en compte que les dones ja no estem disposades, pel que té d’insultant, a justificar de nou el perquè de la nostra dignitat. Així, doncs, sinodalitat i desobediència.
[Aquest article va ser publicat originalment a l’edició en paper d’El Pregó/Imatge de Harald Funken a Pixabay]