Dones, igualtat, societat i Església

Amparo Navarro. M’agradaria començar amb un relat de l’evangeli, una dona, un vincle amb Jesús de Natzaret i una història alliberadora.

“El seguia una gran gentada que l’empenyia per totes bandes. Una dona que patia d’hemorràgies des de feia dotze anys, que havia sofert molt en mans de diferents metges gastant tot el que tenia sense obtenir cap millora, al contrari, s’havia posat pitjor, en sentir parlar de Jesús, es va barrejar amb la gentada i per darrere li va tocar el mantell. Perquè pensava: Amb només tocar-li el mantell, quedaré sana. A l’instant va desaparèixer l’hemorràgia i va sentir en el seu cos que havia quedat sana. Jesús, conscient que una força havia sortit d’ell, es va girar cap a la gent i va preguntar: -Qui m’ha tocat el mantell? Els deixebles li deien: -Veus que la gent t’empeny pertot arreu i preguntes qui t’ha tocat? Ell mirava al voltant per descobrir qui l’havia tocat. La dona, espantada i tremolant, ja que sabia el que li havia passat, es va acostar, es prosternà davant d’ell i li va confessar tota la veritat. Jesús li va dir: -Filla, la teva fe t’ha curat. Vés en pau i queda sana del teu mal” (Marc 5, 24-34).

Es tracta d’una narració amb un missatge profund i potent. És el relat d’una dona que és la viva expressió de la submissió i invisibilitat, de la submissió en una societat que castiga les dones per ser el que són.

Una dona malalta d’hemorràgies durant 12 anys, de la qual no coneixem ni el seu nom, i que tenia prohibit, per imperatiu social i religiós, tocar i ser tocada. El seu cos era font d’impuresa i de pecat, de corrupció i, d’alguna manera, d’imperfecció.

Era considerada impura i, a més, causa d’impuresa per a altres. El seu ésser era font de contaminació i de contagi. Es tracta d’una espècie de carreró sense sortida, on no hi ha opcions ni expectatives, on no hi ha escapatòria. Es tracta d’un “mal lloc sense possibilitats”.

Aquesta dona encarna els marginats i exclosos per una interpretació exclusivament legalista de la Llei.[1]

Podem fer-nos una idea de fins a quin punt quedaven limitades les seves relacions íntimes, socials, laborals i religioses (espirituals o de culte/ritual). No obstant això, ella sap que l’acció que la pot salvar està clarament prohibida. Està convençuda que només una acció il·legal, indeguda i il·lícita pot salvar-la i pot treure-la d’aquest “mal lloc sense possibilitats”.

La transgressió fa possible el seu alliberament. D’alguna manera es posa en perill, però és el risc necessari per entrar en una dinàmica nova i alliberadora. Es tracta d’una desobediència “profètica” que afavoreix l’emancipació de les pròpies dinàmiques internes de silenciament.

Davant la seva por, escull la valentia acostant-se a Jesús per tocar-lo. Això mostra la confiança en ell i en si mateixa; la seva gosadia li retorna la salut, li retorna l’energia i la fortalesa. I Jesús reconeix la seva angoixa i el seu valor tornant-li la dignitat i donant-li un espai. L’acció transgressora i desobedient l’empodera. Jesús, accepta ser tocat i entra en la dinàmica de sanació que la dona inicia. La dona és reconeguda, acceptada, acollida i respectada.

El missatge és aquest: el cos de la dona no és un espai de perill o d’impuresa. Per això veurem Jesús deixar-se tocar d’una manera absolutament íntima per dones. El cos de les dones és per a Jesús espai sagrat. Aquesta és la dinàmica que hereta la comunitat primitiva, en la qual les dones ocupen els llocs de servei i també de responsabilitat i decisió.

Com avançar en igualtat en la societat i en l’Església?

Necessitem trencar amb estructures de dominació i de subordinació i actuar des d’aquesta valentia transformadora i proactiva de la dona que pateix hemorràgies de l’evangeli. Aquest és el camí per rescatar i defensar de situacions sagnants tantes dones. Una valentia transgressora que es compromet amb la igualtat i la dignitat de les persones i que treballa per dignificar els que han estat vulnerats.

La religió no és una abstracció, no ens aïlla, no ens manté en l’àmbit de les idees. La religió no és una anestèsia o un calmant. No és per al més enllà, ni per a un altre moment, sinó per l’aquí i l’ara. “No hi ha cap passatge en què la religió es torni opi del poble. Res no distreu cap a un més tard, un més amunt, un més enllà. Per enlloc no apareix un consol que faci els consolats infidels a la terra” (Dorothee Sölle).[2]

En aquests moments les xifres de pobresa són escandaloses: 1.300 milions d’éssers humans, segons l’ONU. Aquesta situació de pobresa i fam al món és la més gran demostració de manca de reconeixement dels drets humans, i en aquest sentit, les dones són els rostres més vulnerats. La seva vida discorre en una contínua transgressió dels seus drets.

Com diu la campanya de Mans Unides d’aquest any “un terç de les dones del segle XXI no són com te les imagines; ni independents, ni segures, ni amb veu.” Davant d’aquest drama, la dona s’està mobilitzant a nivell planetari. Amb moviments que donen suport a altres dones, que acompanyen, que visibilitzen, que donen reconeixement i tornen la dignitat. El desafiament és convertir-nos en consol, en aliment i també en crit. “Mireu, una cosa nova ja comença a néixer, no us n’adoneu?” (Isaïes 43, 19).

Què fem a l’Església?

A finals del segle XIX comença als Estats Units un moviment que va assentar les bases de la teologia feminista. La Bíblia de les dones, editada el 1895, va ser un esdeveniment cultural i eclesial essencial (iniciativa d’un grup del món protestant fundat per Elisabeth Cady Stanton), que tenia l’objectiu d’interpretar la Bíblia trencant amb esquemes tradicionals i denunciant el sexisme lingüístic en la forma d’anomenar Déu.

Aquest moviment va contribuir al fet que els anys 50 naixés la “teologia de la dona”, que va ser reemplaçada per la teologia feminista en la línia de les teologies de l’alliberament, amb una denúncia enèrgica davant dels models andrògins eclesials. Aquest esperit va portar a repensar sobre la representació de Déu i els models de participació i representació en el si de l’Església.

En aquest sentit, el desafiament de la teologia feminista és el de treballar per un lideratge dinàmic, que s’encomani, que integri, que aculli i que alliberi en la recerca del Regne i la transformació d’aquest món.

És urgent construir espais de correspondència on es puguin generar sinergies, ja que això serà sempre font de riquesa i de creixement global. Per a això és essencial comptar amb el criteri o el discerniment de les dones en els òrgans de decisió.

No es tracta de “pensar en les dones”, o de “donar més participació a les dones”, no és d’una autorització o un permís del que estem parlant; seria absolutament infantil. Les dones ja participen en l’Església i de l’Església, perquè són Església, som Església.

L’exclusió de les dones en la direcció i el govern de l’Església és una mostra de la comprensió que internament es fa de la dignitat de dones i homes (és una comprensió molt limitada i fragmentada). Es tracta d’un tema central: de la nostra pròpia comprensió com a éssers humans i la reflexió tan restringida que fem sobre Déu, que no deixa de convidar-nos en l’Escriptura a trencar amb estereotips i idees arrelades que ens fan molt difícil viure en llibertat i en esperança.

La meva idea de tu sempre es trenca

I crec que és senyal de la teva presència

Del fet que recorres el que sóc contínuament

Perquè no m’instal·li petrificada en un concepte

No puc parlar de tu

I no diré res

I no obstant això t’escolto

En un balbucejar que va i que ve

Deixant un rastre inconfusible

Verb creador omnipresent

[1] La dona, quan tingui la seva menstruació, quedarà tacada durant set dies. El que la toqui quedarà impur fins al vespre. El lloc on s’ajegui o on s’assegui mentre està tacada, quedarà impur… Levític 15, 19ss.

[2] Cofundadora de l’anomenada Oració Política Nocturna de 1968, activista del moviment de pau.

Imatge extreta de: Pixabay