Mónica Mínguez Franco. L’any 2019 s’han identificat un total de cinquanta processos i negociacions de pau al món: dinou a Àfrica, 12 a Àsia, set a Europa, set a l’Orient Mitjà i cinc en altres estats.

A primera vista, sigui a Europa, a Àfrica, a Àsia o a Amèrica, crida l’atenció la recurrència d’alguns territoris a generar o albergar conflictes armats. No entraré en les causes de la geopolítica perquè, sense deixar de ser certes, sembla que hi ha alguna cosa arrelada molt més profundament en les societats, en els individus, que no permet donar pas a una veritable transformació com a fruit d’aquests processos de pau.

En aquest escenari, la transformació es dibuixa com el gran desig oníric. Sovint, transformar i resoldre són termes confosos, sense tenir en compte que resoldre és solucionar alguna cosa, en aquest cas un conflicte, de manera més o menys complexa, però en tot cas, puntual. Tanmateix, transformar és canviar la forma d’alguna cosa o d’algú. En un conflicte que busca aquesta transformació, el primer a transformar són les persones, ja siguin víctimes o victimaris, directes o indirectes, però sens dubte, les persones.

El que es diu en una sola paraula -transformació- es realitza sobre quatre dimensions essencials: la veritat, l’amor, la pau i la justícia. Aquestes quatre dimensions es retroalimenten i seria difícil aplicar un ordre pel qual començar perquè sense les altres, aquestes dimensions són incompletes i, per tant, ineficients. Semblaria que hem necessitat vint segles d’història per arribar a aquesta conclusió, però ja estava reflectida en les lloances a Déu que es van escriure uns mil anys abans de Crist: “L’amor i la veritat es donaran cita; la pau i la rectitud es besaran, la veritat brollarà de la terra i la rectitud mirarà des del cel”[1]. Aquestes quatre dimensions, tan inherents a la qualitat de persona, s’activen únicament des de la veritable mirada de la misericòrdia i només juntes són capaços d’obrar la desitjada transformació.

Es dedueix, doncs, que més que buscar la resolució s’hauria de buscar acompanyar les persones en conflicte durant el seu procés de transformació. Aquest procés és sovint dolorós i sempre solitari: encara que es trobi qui acompanyi aquesta transformació, no hi ha dubtes que es realitza a soles, des de l’interior cap a l’exterior i en la soledat del jo més íntim. Aquest requeriment de soledat no deixa de necessitar un acompanyament, perquè la mirada -el punt des del qual som construïts per l’altre- sigui capaç de renéixer en la compassió per aquell a qui mira; només així, el pensament canvia i passa a ser una paraula i una acció d’amor, veritat i justícia; i això és, sens dubte, el que porta a la construcció de la pau.

La violència s’exerceix contra els cossos, contra els pensaments i també contra els cors. Defensem que no ha d’existir la violència física, assumim que ha d’imperar la llibertat de pensament, però en nom de la llibertat d’expressió podem arribar a exercir violència contra els cors o, el que és el mateix, ferir, ofendre o avergonyir les altres persones. La llibertat d’expressió no ens dóna el dret a ferir emocionalment; en tot cas, ens dóna el dret d’expressar posicions, ja siguin ideològiques, religioses o de qualsevol altra índole, però sempre des del respecte, l’acceptació i l’obertura cap a l’altre, la seva ideologia, creences o sentiments.

La transformació social, no només dels entorns llunyans on semblen transcórrer els conflictes armats sinó també del propi, el proper, el local, està afectada per la bretxa de distanciament entre les persones. Per a la transformació és bàsica la relació i, més que aquesta, la qualitat de la relació per la qual humanitzem l’altra persona sempre que escoltem des del cor. Això que pot semblar tan fàcil, encara no ho sabem fer, si mai es va escriure, ho hem perdut en la pràctica perquè encara no sabem crear els camins per aconseguir rehumanitzar a través de l’escolta.

Però tenir relacions de qualitat no es produeix d’un moment a l’altre. Les relacions de qualitat són aquelles que ens permeten saber allò que alegra les ànimes o afligeix els cors de les persones amb qui compartim comunitat. La meva àvia em va ensenyar que a d’això en deia teixir la vida, i com si fossin un teixit, les relacions es filen utilitzant els fils que són els desitjos, les esperances, les pors i les alegries de les persones que formen la comunitat. I per a això de teixir es necessita voluntat, temps i proximitat.

En aquests dies d’Advent, en realitzar la contemplació d’una escena que s’està formant durant els dies previs al Nadal, no puc deixar de situar-la en l’actualitat que estem vivint, especialment però no només, en relació amb les persones que estan migrant. Contemplo una parella que busca allotjament perquè ella aviat donarà a llum un fill. Aquesta escena es dóna cada dia sense necessitat que sigui Advent; de fet, porta anys donant-se, com si estigués contemplant dia rere dia persones que busquen un refugi segur, un lloc on no siguin perseguides i puguin establir-se i desenvolupar el seu projecte vital. Si sóc capaç de contemplar a través dels sentits una escena que va passar ja fa 2000 anys, ¿podré molt més sensibilitzar-me amb les escenes quotidianes? Déu se’ns fa present en la Història, la seva vinguda no va ser un acte puntual; arriba en cada migrant, en cada perseguit, en cada persona sense llar. I arriba, encara que no sigui Advent, o potser perquè sempre és Advent, temps d’esperança i de llum, i d’esperar Déu en les altres persones.

Cada dia em llevo i recordo les agulles de teixir de la meva àvia i em pregunto a què em dedico? I m’oblido del que és llunyà per inassolible i inabastable. I des d’aquesta mirada al que és proper veig un Déu que em surt a trobar per ser acollit aquí mateix, a la ciutat on visc, a prop de casa meva. I com si es tractés de crear un llenç resistent, sempre que tinc ocasió, vaig entrellaçant els fils solts que vaig trobant per teixir la vida amb voluntat i temps.

***

[1] Salm 85 (84)

Imatge de Sabine van ErpPixabay 

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here