Ramon Centelles. Entrar en una presó per primer cop imposa. Perquè el CIE, ja ho sabem, funciona com una presó per a persones estrangeres en situació irregular. Jo havia estat davant el CIE, en ocasió de mobilitzacions. Però entrar-hi és diferent. El neguit es barreja amb l’emoció de saber que vas a fer alguna cosa bona.
Durant els dos anys que he visitat m’he trobat amb persones que acabaven d’arribar al territori espanyol en pastera i també persones que portaven entre deu i quinze anys entre nosaltres. Recordo encara el cas d’un home que va arribar abans que jo hagués nascut.
M’he trobat gent malalta física o psíquicament. M’he trobat persones que es declararaven menors. M’he trobat persones amb antecedents penals, és cert, però moltes altres, la majoria, sense cap condemna penal. També he visitat pares de menors residents a Espanya i fins i tot pares de nens espanyols.
L’únic que tenien en comú totes elles era no tenir papers, això i l’angoixa d’estar tancats en un CIE sense saber si demà serien alliberats o expulsats. Persones vulnerables que no han tingut la sort de néixer en l’anomenat primer món.
Acompanyar al CIE no és fàcil: està apartat del centre de la ciutat, la presència policial imposa, el CIE no disposa de traductors per als voluntaris, etc. A vegades surts de la visita desanimat perquè el seu destí no està a les teves mans o insatisfet perquè no pots resoldre els seus dubtes o demandes. Per acompanyar cal compromís, il·lusió i fortalesa.
Però és molt útil pels interns, i no només pels que reben visita sinó pel conjunt: per ells és un bri d’esperança, és saber que li importes a algú, és fer-los saber que no estan sols. Acompanyar implica escoltar, es tracta d’una escolta activa, sense jutjar ni qüestionar, posant-se en la pell de l’altre, empatitzant, volent entendre. És tractar a l’altre d’igual a igual, amb independència d’on hagi nascut i de si té permís de residència o no. És donar valor a la vida de l’altre, fer part del camí junts, aportar llum.
Un intern a qui van acabar expulsant em va dir entre llàgrimes que un petit gest quan algú està en situació molt vulnerable significa molt més que un gran gest quan tot et va bé.
Acompanyar és, al cap i a la fi, estimar una causa o, simplement, estimar.
Al llarg de la història dels CIE a Espanya hem viscut motins i vagues de fam, vexacions, denúncies per agressions físiques, morts per una atenció mèdica deficient i diversos suïcidis. No podem tancar els ulls davant de la injustícia.
Alguns aspectes han millorat, sovint arrel de la pressió social i de les sentències dels jutges: ara els interns tenen lavabo dins de la cel·la, poden fer servir telèfon dins del CIE (sense internet ni càmera) i no hi ha una mampara que impedeixi el contacte físic a la sala de visites. Però queda camí… Recordem que teòricament l’únic dret que tenen limitat és la llibertat deambulatòria.
Migra Studium no només acompanya, acompanyar és el primer pas per visibilitzar, conscienciar la societat i defensar la dignitat i els drets humans dels interns, els drets dels oblidats, dels invisibilitzats. El fet d’acompanyar aporta coneixement de la realitat de primera mà, fa que la nostra veu sigui la dels interns. Volem transparència, exigim una millora en les condicions de l’internament, i la nostra meta és el tancament de tots els CIE, acabar amb les expulsions exprés i un canvi en les polítiques migratòries que tant dolor provoquen i que ens divideixen entre persones amb drets i persones sense drets.
Imatge cedida per l’autor.