David BrooksÉs un fet no ben conegut que en els primers anys després que els israelites van arribar a la “terra promesa” el seu govern estava en mans d’uns homes anomenats “jutges”. Moisès havia nomenat el primer i la línia seguia així, un jutge nomenant el seu successor. No obstant això, va arribar un moment que els israelites es van queixar a Déu i van demanar un rei com els que tenien totes les altres nacions del seu voltant. Déu va tractar d’advertir del perill de donar tot el poder a només un home. Però la gent persistia i es va escollir Saül, un cap que havia tingut algun èxit com a líder en les guerres amb els seus veïns. El poble encara mantenia una gran fe en la presència de Déu que els guiava i cuidava, i com a signe de la seva elecció per Déu com a rei, Saül va ser ungit. La unció el va fer intocable. El va segellar amb el poder de Déu mateix i el va elevar sobre la resta del poble. Allò que ell manava, es complia com si fos un mandat directe de Déu.

A través de la història d’Israel i després en la història de la cristiandat veiem el mateix fenomen. Cada nació havia de tenir el seu propi rei, un que manava, juntament amb una jerarquia de nobles o funcionaris per mantenir una burocràcia. Però sempre s’entenia que el poder emanava de rei i que aquest poder li atorgava Déu. El rei va ser escollit per Déu per exercir el poder temporal i el senyal d’elecció va ser la unció pel poder espiritual. La pràctica de la unció va començar en la cristiandat occidental quan els reis visigots d’Espanya es van convertir al cristianisme ortodox. El ritu es feia servir com a manera de protegir-los i així formar una unió del poder temporal amb l’espiritual. L’ús es va difondre ràpidament per la resta d’Europa. Va arribar al punt que a l’Edat Mitjana es debatia si la consagració del rei constituïa un vuitè sagrament. Per descomptat, hi havia moltes lluites i conteses entre rivals per decidir qui portés la corona, però en la seva majoria eren disputes entre membres de les mateixes famílies. Déu havia escollit Carlemany, per exemple, el Papa l’havia ungit, i aleshores el poder residia en ell i els seus descendents. Va ser l’ordre establert per Déu.

Arribat als segles XIX i XX els reis anaven desapareixent, un a un. Els cataclismes de la Revolució francesa i la Primera Guerra Mundial van abolir moltes de les monarquies antigues i van establir la noció que tot el poder temporal residia en el poble. Llavors el poble podia escollir qui exercís el mandat. Es va fundar així el que s’anomena la democràcia liberal. Malgrat les seves arrels seculars, les democràcies van desenvolupar celebracions o rituals per conferir el poder i per “ungir” qui anava a ser el seu líder. Fins i tot van introduir serveis religiosos i oracions per demanar la benedicció de Déu. Per descomptat, es pensava que el mandatari tindria un temps limitat en el seu ofici i que hi hauria altres institucions -parlaments, tribunals, tots dos establerts per una Constitució- que també limitarien l’exercici de poder. De tota manera, no estaven preparades per competir amb el poder de la “unció”.

La història dels darrers dos segles està plena d’exemples de persones que, un cop escollides i ungides, han convertit el seu poder limitat en absolutisme, que s’han negat a cedir el mandat a un altre, que han recreat els parlaments i tribunals en la seva imatge, i tot amb el suport aclaparador del poble. Com els israelites, hi havia molts casos de pobles clamant perquè Déu els donés un rei. Només cal mirar Itàlia en l’època de Mussolini o Alemanya a l’advent de Hitler. Ells van acceptar l’elecció del poble i després van buscar la “unció” de les autoritats religioses, cosa que tots dos van rebre. Els seus seguidors veien la seva selecció com l’acció de Déu salvant-los del caos precedent, recordant-los les glòries passades, quan Déu havia beneït els seus exèrcits amb la victòria. Si comptaven amb el favor de l’Omnipotent, per què no aprofitar-lo? Per descomptat, l’Antic Testament està ple de casos en què el rei feia servir la força i la violència en el nom de Déu per aconseguir els seus propis fins. Per què no els empoderats d’ara?

Una altra cosa que utilitzaven aquests nous reis per prendre i després per mantenir-se al poder era el que s’ha anomenat el “culte de la personalitat”. Es van organitzar grups de seguidors lligats només a la persona del líder. El valor més important era la lleialtat al cap. Com una secta religiosa, creien i acceptaven tot el que deia el seu cap com la veritat, declarant la seva fidelitat fins al punt de proclamar la seva disposició de morir per ell. Al mateix temps, no aguantaven cap oposició. Destruïen, de vegades amb la força de les armes i la violència, aquells amb qui no estaven d’acord. Violaven, cremaven, segrestaven fins a subjugar-los. Van aprendre a intimidar el poble sencer per les seves manifestacions i propaganda. Tot a el servei de “l’Escollit”.

No cal buscar en la història per trobar exemples quan n’hi ha d’actuals. A més de la Xina, que ni pretén ser una democràcia, mirem Rússia i els Estats Units. Vladímir Putin va arribar a ser president pels mitjans normals. Mai no se sabrà si va ser escollit per primera vegada justament i rectament. De tota manera, es va fer molt popular entre els magnats i després en tot el poble en general. Prometia tornar a la grandesa de l’Imperi rus. Es va reconciliar amb l’Església ortodoxa per obtenir la seva benedicció, fins a portar als cadàvers de l’últim tsar i la seva família per enterrar-los a Moscou. Va envair Ucraïna per reprendre territori rus. Després va canviar la Constitució per tenir l’oportunitat de seguir en el lloc de president per més temps, que es prolongarà fins que ell decideixi abandonar-lo. Ha matat o empresonat els seus enemics i qualsevol que se li hagi oposat. Per completar la seva dictadura, ha omplert el parlament i els tribunals dels seus sequaços i ha sotmès l’exèrcit i la policia a la seva pròpia voluntat. Putin és “l’Escollit” pel poble i per Déu. Els seus seguidors estan envoltats del culte que ha fomentat ell del masclisme i la invencibilitat. Els que dubten de l’autoritat de Putin, els envia a la presó, a hospitals psiquiàtrics, a l’exili o a la mort pel verí.

Als Estats Units tenim el cas de Donald Trump. En el sistema complicat de votació als Estats Units, Trump va perdre el 2016 per més de 3 milions de vots populars, però va guanyar el vot del col·legi electoral. Així doncs, va començar el seu mandat representant només una minoria de persones. No obstant, un grup molt particular de cristians evangèlics el va proclamar “l’Escollit” de Déu que anava a salvar el país de la corrupció dels liberals ateus, rescatar les llibertats perdudes, especialment la llibertat religiosa, i conduir la nació a una època nova de prosperitat. La seva ajuda a Israel anava a avançar la fi del món. Trump va acabar creient el que ells proclamaven. Tenia poca instrucció en la història, en les lleis i en la Constitució dels Estats Units. Va començar a governar com si tingués més poder del que li atorgava la llei. Els seus seguidors al Congrés li donaven suport i va començar a omplir els tribunals amb els seus partidaris. No aguantava la crítica. Es burlava obertament dels seus enemics. Feia servir l’exèrcit per acabar amb disturbis purament civils. Ha destrossat aliances amb altres països i ha fomentat el racisme. L’única cosa que li importa és el seu propi ego i mantenir-se al poder. La pandèmia de l’any 2020 ha demostrat que ell no sap ni vol governar. Cerca només el seu propi benefici i l’adulació de la multitud. Els membres del seu culte han amenaçat amb la violència els que s’hi oposin. Tot i que ha perdut l’elecció de 2020, diu que ha estat un frau, que no deixarà la Casa Blanca i que els seus seguidors continuaran manifestant-se i protestant fins que se li retornin el mandat.

El rei David era una mica diferent en les seves actituds. Sí, va ser l’escollit per Déu per al seu lloc i ungit pel profeta quan era encara jove. Va assumir el regne vencent a Saül i el va estendre en totes direccions. Va fundar la ciutat de Jerusalem com la seva capital. A més, va mantenir una gran devoció a Déu, reconeixent que tot el seu poder restava amb Ell i construint un temple magnífic com a residència permanent de l’Arca. Va actuar amb maneres arbitràries, va cometre grans pecats, però sempre sabia quan humiliar-se i demanar perdó. El problema amb ser “l’Escollit” és la manca d’humilitat. El que és escollit es creu superior que qui escull. Deixa de reconèixer la font del seu poder, sigui el poble o sigui Déu. Amb la humilitat ve la misericòrdia  i la gratitud. Qui es converteix en dictador perd de vista la misericòrdia envers els altres creient que el seu lloc es deu només al seu propi talent i a la seva pròpia intel·ligència, no sap què és agrair de cor a un altre o a Déu. Donald Trump ha dit que en la seva vida no ha demanat mai perdó a ningú, tampoc a Déu. No és capaç d’admetre que hagi fet res dolent, que hagi comès un error, ni en la seva vida pública ni en la seva vida privada.

Jo no voldria exposar una història de la civilització. Senzillament crec que el món seria molt millor si deixéssim d’escollir individus que es creuen escollits per Déu. És possible saber que Déu és present en tot moment i en tots els aspectes de la vida sense encomanar-li la responsabilitat per la vida política. Els nostres mandataris han de reconèixer les seves faltes i no tractar de donar la culpa als altres. La responsabilitat per les nostres accions condueix a la humilitat i la gratitud. No ens calen més autòcrates, sinó servents del poble.

Imatge extreta de: Wikimedia Commons

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Nascut a l’estat de Pennsilvània, EUA, porta 53 anys de jesuïta. Es va ordenar el 1978. Es va llicenciar en Llengües i va estudiar un màster en literatura espanyola. El 1984 es va doctorar en Lleis i en els següents 35 anys va exercir d’advocat per a diverses comunitats d’immigrants. Ha estudiat a la Universitat Autònoma de Madrid, ha viscut a Salamanca i li fascina Barcelona. Parla també italià i una mica de rus.
Article anteriorTeixir la vida
Article següentPapa, unions civils del mateix sexe i Església catalana

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here