Oscar Mateos. [El Ciervo] Quatre anys després de l’15-M la societat espanyola s’ha repolititzat. “Nosotros los de Sol ya no somos los mismos”, proclamava una pancarta aquells dies de maig de 2011 a la plaça madrilenya. I encara que és difícil de quantificar i de demostrar empíricament aquesta afirmació, la veritat és que res no sembla igual: el panorama polític hereu de la Transició, que tenia en el bipartidisme la seva màxima expressió, es troba en una profunda crisi de legitimitat (que alguns anomenen “crisi de règim”); en les properes eleccions municipals concorreran desenes de candidatures ciutadanes que, amb totes les seves contradiccions, volen escapar de la lògica partitocràtica de les últimes dècades, o entre d’altres aspectes, són cada vegada més els estudis que indiquen una nova efervescència de les iniciatives d’economia social (cooperatives de consum, bancs de temps, espais de coworking, etc.).
És tot resultat directe del 15-M? Evidentment, no. El 15-M cal entendre’l no tant com un moviment social en ús, sinó com un esdeveniment social en què es va expressar el malestar de fons d’una societat que percebia els partits polítics com a intermediaris incapaços i deslegitimats per fer front a una realitat social caracteritzada per la desigualtat i la manca d’oportunitats. El 15-M va posar lletra, de manera creativa i original, a una música de fons que anava sonant els últims anys.
I va ser a les places i a les xarxes on a partir d’aleshores es va generar el despertar d’una nova consciència social. Una consciència que era autocrítica (“dormíem, despertem”) i que reconeixia que en aquest context neoliberal havíem transitat tristament de la condició de ciutadans i de subjectes polítics a la de mers consumidors de coses. Però amb el 15-M “mudem la pell”, “actualitzem el nostre programari”, vam ser més conscients, en definitiva, que el tipus de democràcia i el tipus d’economia eren models que havien de ser qüestionats i repensats.
Per als més pessimistes, aquest tipus d’argumentacions resulten del tot exagerades. En general, solen entendre el 15-M com un fet puntual, que va quedar circumscrit a l’ocupació de l’espai públic d’aquells dies i que no va tenir la capacitat de transcendir socialment. Així mateix, per aquesta visió, les iniciatives socials, polítiques o econòmiques tenen una envergadura molt minoritària, ja que la societat, en general, segueix abstreta per les “bondats” del sistema: el consum desenfrenat, les noves tecnologies, els quatre milions d’espectadors que setmanalment té el programa de televisió “Gran Hermano”…
No obstant això, aquesta última visió pateix d’un cert curtermininisme. Calen llums llargues per entendre que les transformacions socials tenen lloc en processos molt dilatats. En un moment de ruptura del contracte social (desigualtats creixents, drets fonamentals que no es compleixen, etc.) i en el qual falten clarament contrapoders a la preocupant hegemonia de l’àmbit financer, la convulsió i intensitat social del present podrien significar l’inici d’un procés que tracta de redibuixar nous consensos i regles de joc orientades a una veritable equitat. En aquest sentit, és probable, com assenyalen algunes veus, que si la fractura social s’aguditza, si els joves segueixen a la intempèrie, mancats d’oportunitats i amb una vida cada vegada més precaritzada, aquesta repolitització vagi a més. Curiosament, el camí de tornada a la ciutadania l’haurem fet enmig d’una vida caracteritzada per una major incertesa i vulnerabilitat.
Imatge extreta de: Wikipedia