No és dir massa que la memòria és inseparable de la vida humana i que forma part de la història dels pobles, encara que no calgui identificar el termes memòria i historia, ni deixar d’advertir les relacions que corren entre memòria individual i memòria col·lectiva.
A més, d’acord amb els qui saben de la complexitat de la nostra ment, cal reconèixer que els records comporten una càrrega inevitable de subjectivitat. Amb tot, la memòria confereix al testimoni la seva autoritat particular. I sabem pels mateixos testimonis que “haver estat allà” carrega sobre la seva consciencia el pes d’una responsabilitat tant més dolorosa com més terrible hagi estat el presenciat o patit: “Quan els esdeveniments viscuts per l’individu o pel grup són de naturalesa excepcional o tràgica, el dret (a la memòria) es converteix en un deure: el de recordar, el de testimoniar” (Tzvetan Todorov).
Aquestes qüestions gens simples continuen obertes avui mateix entre memorialistes, historiadors i psicòlegs, perquè està en joc ni més ni menys que la noció de veritat històrica i la construcció i l’equilibri de l’existència personal. En aquesta sentit es pot afirmar sobre la base de sabers diversos que la memòria ens constitueix personalment i social, i acceptar el conegut advertiment que els pobles que desconeixen la seva història estan condemnats a repetir-la. Així mateix, es pot constatar que els horrors de la Shoah han multiplicat l’atenció a la memòria dels testimonis i han avivat l’interès que no es construeix sense donar veu i espai als vençuts.
Però per al nostre propòsit, que és tan sols el de tornar sobre algunes pàgines que parlen dels records com d’un tresor inapreciable, només cal entendre per memòria la capacitat de conservar informacions o impressions passades, que respon a funcions psíquiques i que podem actualitzar representant-les com passades. Sabedors també que la memòria “refigura” els fets, que no és exactament allò oposat a l’oblit, i que –la metàfora és d’A. Trapìello– “la serralada del passat està formada per dunes que es van movent”.
Dues veus sobre el tema
Ens atendrem a resumir les singulars “defenses” d’aquesta facultat que hem trobat en la lectura de dos autors que han parlat magníficament del sorgir dels records submergits, i de la persistència i la fragilitat d’aquest fil que dóna continuïtat i consistència a les nostres vides. No estranyarà que siguin dos autors jueus: Marcel Cohen i Elie Wiesel, atès que memòria i sentit de pertinença són inesperables a la peripècia del poble de la Bíblia.
És acceptat que la tradició jueva és des dels seus orígens la tradició de la memòria i la Bíblia (i Talmund) conviden repetidament al record i avisen del mal oblit. Un mandat que val –ho han indicat ja diversos estudiosos– per a altres grups socials però que a Israel ha tingut una incidència que dura fins avui, que ha donat lloc a un procés llarg que passa per l’escriptura dels textos sagrats i s’identifica amb la història el poble (Cf. Dt. 8, 11.14.19). Així, en una historiadora que ens ha deixat no fa gaire (J. Cuesta Bustillo) trobem aquestes afirmacions: “La història del poble jueu il·lustra els mecanismes de la memòria i el contingut del record, que no consisteix a rememorar tot el passat. La Bíblia coneix bé que la memòria de les persones és incerta, decebedora i pèrfida, fràgil i capritxosa, curta i infidel. Acceptant que és selectiva, realitza la seva opció i tria el contingut: el Llibre jueu no és la memòria d’un poble, sinó la d’una relació entre Déu i els homes en què no importa tant el que ha passat en el passat, sinó el com. Així, lamemòria ha esdevingut essencial per a la fe d’Israel i per a la seva mateixa existència (…) En la tradició jueva dos canals fonamentals transporten aquesta memòria a través del temps: els ritus i els relats (…) La necessitat de fixar el relat i de donar continuïtat a la memòria va impulsar la consolidació escrita de la tradició i va engendrar una veritable literatura històrica. Tot i que no devia ser obra d’historiadors, va donar lloc a unes concepcions històriques fonamentals”.
Marcel Cohen: el rescat del que s’ha oblidat
Avui sabem que la catàstrofe de la II Guerra i l’extermini van obligar alguns testimonis a patir anys de mutisme abans de poder prendre la paraula i alliberar allò que tancava la seva memòria. I a altres, a deixar que determinades sensacions i troballes casuals despertessin els records sepultats. Records en què redescobreixen trets innegables de la seva personalitat i que són una cosa no diferent d’una veritable pàtria.
És el cas de Marcel Cohen, un orfe que va quedar abandonat a la seva soledat a partir del moment –ben documentat– en que uns quants combois van partir de Drancy-París cap a Auschwitz el 1944. Marcel, únic supervivent d’una família arribada a França des de Turquia, ha arribat a ser membre de la Acadèmia francesa i ha dedicat moltes pàgines a la memòria retrobada.
Un dels seus llibres, premiat el 2013, porta en obertura una menció de “els que no són presents més que en la nostra escena interior” que concorda amb el títol mateix: Sur la scèneintérieure I (París, Gallimard 2003). Aquí expressa la seva convicció que, si bé els objectes quotidians, per habituals gairebé no diuen res, de vegades un d’ells, una ouera de fusta, modesta, gastada i descolorida, però que ha durat setanta anys, pot suscitar onades de tendresa cap a la dona que la rentava, i que el temor de veure-la desaparèixer confirma aquesta fixació que envolta el petit objecte d’una coses així com una aura. Una cosa tan “modesta” pot significar l’arrencada de pàgines que rellegim amb més gran gust.
Al costat d’aquest primer volum de records recuperats es pot col·locar Cinq femmes (2023), en què en la mirada agraïda de l’escriptor reapareixen altres noms femenins, qualificats com a “centelleigs de llum” per la seva bondat anònima i incondicional: “M’ha succeït –escriu al començament– trobar homes admirables; no obstant, els únics éssers a qui tinc consciència de deure tot són dones. Elles s’han portat amb mi amb tanta naturalitat, determinació i, una, amb tant de coratge, que jo he pogut subestimar fins a quin punt no era una cosa a donar per descomptat. Orfe i nen amagat durant la guerra, no acceptava ni l’autoritat d’homes que substituïssin el meu pare ni l’afecte de dones que tenien els gestos de la meva mare (…). Amb la bona voluntat no n’hi havia prou llavors i, encara avui, l’afany tossut de dones de les quals parla aquest llibre no deixa de sorprendre’m”.
Els records de Marcel Cohen emergeixen vinculats a objectes i espais casolans retrobats al cap de diversos decennis, davant de les fotografies groguenques d’avis, oncles, i pares que havien deixat –en el cas de l’avi sefardita– Tessalònica i després Istanbul per reprendre les seves vides en un bulevard parisenc on van trobar refugi, on es van assentar fins a la nova deportació, dictada pels ocupants alemanys, des de Drancy a Auschwitz. Només una carta llançada per la seva mare a les vies del tren va quedar a l’abast de Marcel com a petjada dels pares i de la seva única germana. Aquell tros de paper salvat per algun ciutadà anònim, no afectat per la terrible i força comuna indiferència, i la finestra de l’hospital per on elles van passar van quedar impresos amb tota nitidesa en el nen de cinc anys, l’orfe que va rescatar records del que havia viscut després de més de setanta anys.
El petit Marcel va poder evitar ser pujat a un dels sinistres combois gràcies a Maria, l’entranyable empleada domèstica que va arriscar la seva vida fent-lo passar per un nen més a la localitat de Moissac. Ocultar un nen jueu, com va fer Maria, la més apreciada entre les cinc dones del relat, va requerir una fidelitat i valentia excepcionals. La seva bondat espontània, la seva saviesa pràctica i la seva invariable decisió d’ajudar la família Cohen resguardant el petit van marcar de per vida la memòria de l’escriptor, que no va parar en el seu interès fins a trobar la tomba d’aquella dona anodina al cementiri d’aquell poble perdut.
Als relats de Cohen, objectes casolans, catifes i paisatges que havien quedat molt enrere porten a la memòria gestos entranyables que van abrigar la seva infància de desemparament i clandestinitat. I les aromes són els millors missatgers d’un passat inoblidable: “Els perfums (especialment l’antiga ‘aigua de colònia’ ja usada per l’avi) travessen innocentment el temps”, assegura, i citant J. Paul Kauffmann, corrobora que “fan ressuscitar records desapareguts, porten un etern present”. Igual que l’olor aspre dels uniformes de la Gestapo, o el lleixiu dels passadissos d’hospitals i casernes el tornen a la por i al desemparament.
Amb aquests recursos, ja entrat en anys, l’escriptor va enfilant la història d’una família. Alhora que ens deixa admirar la necessitat imparable de saber del nostre “abans” que no és nostàlgia inútil sinó consciència d’un llegat íntim, impagable i inseparable de l’ésser que som.
Elie Wiesel i el temor d’oblidar
Parlar de la memòria deguda a allò “inoblidable” dels passat pel que té d’inhumà, obliga a esmentar un dels seus defensor més decidits: Elie Wiesel. Nascut en una regió de Romania on encara existeixen sinagogues de llenya i on se sentia parlar en yiddish, amb catorze anys va ser internat a Auschwitz i allà va conèixer la mort dels seus pares i germana.
El creient Weisel no ha amagat la tremolor de la seva fe davant la inhumanitat del camp. Nobel de la Pau i President del Memorial de l’Holocaust, ha deixat llibres –pensem en la trilogia que el va fer famós: La nit, L’ànima, El dia– que són un continu i adolorit “elogi de la memòria” i del pes inestimable del testimoniatge. De fet, el seu nom, juntament amb els d’altres testimonis-escriptors, és inseparable de la “memòria de l’horror” que entela els èxits del segle XX.
Sense entrar a l’interessant debat que des de la postguerra es dóna sobre la relació entre el deure del record, la paraula dels testimonis i el reclam de justícia ens limitarem a rellegir L’oblidat (trad. Esp. Edhasa, 1994). Un llibre que en aquests temps de diagnòstics freqüents d’Alzheimer resulta doblament impactant.
Aquesta lectura ajuda a tenir en compte aquella estima única de la memòria present en la tradició jueva. En aquesta tradició, amb la contundència de les paraules d’algú que pateix en pronunciar-les, s’inscriuen el desassossec i afany de Makiel, el fill s’Elhanan Tosenbaum, que es desviu perquè l’oblit no s’apoderi de la ment del seu pare. I arriba a desfer quilòmetres i decennis per, d’alguna manera, reapropiarse-se dels records paterns que s’esvaeixen.
Una dita del Talmud que recorda que a l’Arca es guardaven també les taules trencades de la Llei, que Wiesel ha volgut col·locar en obertura, avança i, en certa mesura, condensa el contingut del llibre sobre un pare que sent ennuvolar-se la seva memòria. Com si volgués avançar que, fins i tot en la seva debilitat, els records són el llegat de més preu. I justifica l’odissea d’un fill per reapropiar-se del que podria se oblidat definitivament.
En aquesta, com a més obres de l’autor, trobem una veneració per la memòria que fa justícia al passat, que assenta en allò ferm el present i que comporta responsabilitat cap al futur. Elie Wielsel l’ha expressat més cops sense restriccions: “Sense memòria, l’ésser humà entra en una solitud de silenci i indiferència; qui no recorda, perd la humanitat”; “sense memòria, no hi haurà civilització, ni societat ni futur”; “oblidar els morts seria com oblidar-los per segona vegada”. I en aquesta nota autobiogràfica: “hem aprés que el silenci no és mai la resposta. Hem après que allò oposat a l’amor no és l’odi si no la indiferència. I que és la memòria sinó la resposta a la i contra la indiferència?
El respecte a la memòria, que en la fe israelita es remunta a la Memòria mateixa, apareix aquí a la commovedora pregària d’Elhanan, el pare de Malkiel, que resumeix la seva pròpia biografia. Una pregària a la qual Wiesel ha volgut reservar ni més ni menys que la primera pàgina de L’oblidat: “De petit vaig aprendre a venerar-te, a estimar-te, a obeir-te; ajuda’m a no oblidar el nen que vaig ser (…). D’adult, he après a respectar la voluntat dels nostres morts; impedeix que oblidi el que he après. Déu dels meus avantpassats, feu que l’enllaç que m’uneix a ells romangui sòlid i sencer. Tu que has triat residir a Jerusalem, fes que jo no oblidi Jerusalem. Tu que acompanyes el teu poble en la seva dispersió, fes que jo ho recordi. Déu d’Auschwitz, comprenc que m’he de recordar i recordar-t’ho (…). Tu que comprens el nostre patiment, Tu que participes en la nostra espera, no m’allunyis dels que t’han allotjat en elseu cor i acasa seva”.
[Imatge de wal_172619 a Pixabay]