La Casa, novel·la gràfica de Paco Roca publicada el 2015, és un dels llibres que m’ha acompanyat aquest estiu. Una obra d’una profunda sensibilitat emocional que explora temes com la pèrdua, la memòria i la relació amb el passat. En aquestes pàgines, l’autor narra la història de tres germans que es reuneixen a la casa familiar per vendre-la després de la mort del pare. A través d’aquesta premissa senzilla, Roca construeix una reflexió íntima sobre el dol i el vincle amb els espais que custodien records. Una situació que de ben segur troba ressò en molts dels lectors i lectores.
L’eix central de la novel·la gira al voltant de la memòria, com els objectes i els espais físics s’impregnen de les vivències de qui els habiten. La casa, en aquest sentit, es converteix en un personatge més de la història, un receptacle de moments viscuts que els germans reviuen mentre fan les reformes i es preparen per acomiadar-se’n. En especial, m’ha fet somriure un dels records. Els germans memoren com el seu pare, un estiu calurós, els fa ficar a tots trés en un bidó de metall ple d’aigua. I, els fills encantats d’estar en remull tot i que en poc espai. Com si fos la millor piscina del món.
Roca aconsegueix transmetre amb subtilesa com la mort del pare afecta cadascun dels protagonistes de manera diferent, i com aquest procés de reconciliació amb el passat els porta, inevitablement, a una revalorització de la seva infància i del llegat emocional del avantpassats.
Un dels aspectes més destacables de La Casa és la capacitat de Roca per capturar les emocions humanes més quotidianes i íntimes amb una precisió gairebé poètica. El dibuix, que manté el seu estil característic, és auster i sobri, però alhora transmet una gran càrrega emocional. Els colors, suaus i càlids, evoquen el passat i ajuden a crear una atmosfera de nostàlgia que impregna tota l’obra. El ritme de la narració és pausat, gairebé contemplatiu, adequat per a una història que demana ser assaborida lentament, en sintonia amb el procés de reflexió dels seus personatges.
Un altre aspecte que fa que La Casa sigui especial és la seva capacitat per apel·lar a l’experiència universal. Tot i que l’argument és molt concret, la història aconsegueix connectar amb el lector perquè tracta temes que tots experimentem en algun moment de la vida: la pèrdua d’éssers estimats, la relació amb els nostres records i la inevitable transformació dels llocs que un dia vam considerar com a part de nosaltres.
A nivell narratiu, l’estructura de la història és fragmentada, combinant el present amb flashbacks que ens ajuden a entendre millor les relacions familiars i la complexitat emocional dels personatges.
En conclusió, La Casa de Paco Roca és una novel·la gràfica profundament commovedora que tracta temes universals amb una delicadesa i un humanisme extraordinaris. La combinació de la narració íntima amb el poder visual del dibuix fan d’aquesta obra una peça imprescindible dins del gènere. La capacitat de Roca per transformar el quotidià en una reflexió emotiva i sincera sobre la memòria i la pèrdua la converteixen en una de les seves obres més personals i significatives.
[Imatge de Brigitte Werner a Pixabay]