Els dies 24 i 25 d’octubre passats va tenir lloc el Segon Congrés Internacional sobre Aporofòbia, organitzat per l’IQS juntament amb altres institucions acadèmiques i entitats socials. L’objectiu del congrés era el de reflexionar sobre una problemàtica massa vegades invisibilitzada i que requereix reflexió acadèmica i social per tal d’anar-la conceptualitzant i combatent.
El congrés va comptar amb una conferència inaugural d’Aaron Reeves, professor de la Universitat d’Oxford, en la qual va exposar el seu recent estudi sobre l’autopercepció de les elits i els efectes que els discursos que les porten a considerar-se «gent normal» (common people) tenen sobre les classes més empobrides. Alhora, sostenia que aquesta autopercepció contribueix també a la configuració dels discursos i polítiques aporofòbics. Reeves iniciava la seva intervenció indicant que ens trobem en el moment, en relació amb els darrers anys, en què més importància té pensar sobre les dinàmiques de la marginació. En concret, sobre les polítiques que, a través de la limitació d’accés a les prestacions, accentuen les situacions de pobresa; pràctiques considerades com a aporofòbiques de primer nivell, i que no poden ser perseguides perquè les exerceix el mateix estat.
Tot seguit, una taula rodona formada per membres de la Unitat de Delictes d’Odi i Discriminació de la Fiscalia General de l’Estat, de l’Oficina Nacional de la lluita contra els delictes d’odi i de la Policia Nacional va exposar la situació legislativa i l’aplicació de la llei en els casos de delicte d’odi per aporofòbia. La introducció en la llei d’aquest concepte és molt recent (2022), de manera que té especial interès fer un seguiment del seu desplegament i de les denúncies que es van judicialitzant.
Posteriorment, i durant els dos dies de congrés, van succeir-se diverses taules rodones en les quals acadèmics de tot el món van presentar els seus treballs d’investigació al voltant de temàtiques tan diverses com la relació entre l’aporofòbia i les religions, la solitud, la salut mental o la situació d’aquest fenomen al Brasil.
Com recordava Pedro Jesús Pérez Zafrilla, de la Universitat de València, l’aporofòbia és un concepte filosòfic que posa nom a una realitat ignorada i que parteix de la idea que una persona no té res a aportar a la societat, més enllà del pla material o econòmic. És a dir, que una persona pobra és aquella que no pot oferir res a ningú.
Les conclusions del congrés alertaven sobre l’augment de l’aporofòbia en els darrers anys i destacaven que aquest fenomen «ha arrelat en la nostra societat, alimentat per una lògica meritocràtica que perpetua l’exclusió social». Així mateix, se’ns convidava a «trencar el cercle viciós que reprodueix elits i prejudicis». Segons les mateixes conclusions, la ruptura d’aquest cercle viciós podria venir donada per, d’una banda, la «coproducció de polítiques entre representants públics, científics, organitzacions socials i ciutadania» —en aquest sentit, s’afirmava que «la inversió en polítiques inclusives és fonamental per revertir la situació actual»—; de l’altra, la ruptura vindria d’un foment de l’encontre personal: «necessitem conèixer les històries que hi ha darrere la pobresa, amb noms i cognoms, per desmantellar l’estigma».
Així, i seguint les idees que el comitè del congrés exposava en la sessió final, podem veure com el fenomen de l’aporofòbia, tot i que té un component intrínsec en totes les persones, pot minimitzar-se a través de tres elements:
En primer lloc, incrementant la inversió pública per combatre la pobresa i la desigualtat. En un moment en què les persones excloses són vistes com a responsables de la seva pròpia situació per ser incapaces de seguir el ritme i d’adaptar-se als requisits del sistema, els estats ja no tenen capacitat d’intervenir i acaben rentant-se les mans davant d’una realitat que cada dia creix en quantitat i intensitat. El disseny, implementació i seguiment d’aquestes polítiques ha de revertir aquesta lògica sistèmica i, per tant, s’ha de fer «de baix a dalt». Comptar amb les persones i col·lectius que es veuen als marges del sistema ens permetrà respondre les necessitats reals d’aquestes persones.
Segonament, el repte de desactivar els nostres prejudicis personals. Vivim en un temps en què tot ens porta a ser individus aïllats —encara que sabem i experimentem que la nostra vida passa per les dels altres—. Així, i com diu Marina Garcés, caldrà reaprendre a mirar el món, entenent que del jo al nosaltres hi ha d’haver un necessari procés de coimplicació.
És aquest procés el que ens portarà al tercer i últim element que permetrà minimitzar l’aporofòbia en el nostre present: els espais de trobada amb altres. La trobada amb els altres pot donar-se en múltiples espais, comunitats i organitzacions, i possibilita aquesta coimplicació que va molt més enllà de la suma d’individualitats i voluntats. Es tracta d’un teixit de relacions no mercantilitzades (allò que m’ofereix l’altre no té relació amb un hipotètic valor de mercat) que surten dels recorreguts prefixats i dels espais estancs en què massa sovint ens movem.
D’aquesta manera, estaríem creant nous espais polítics i socials que ens permetrien pensar en un món on l’aporofòbia no tingués lloc.
[Imatge d’Squirrel_photos a Pixabay]