Lucía Ramón. El “vel” de Shaima és un símbol ambivalent que fa pensar. Per un costat, darrere molts judicis simplistes s’amaga el prejudici i el desoneixement de les dones musulmanes. El vel no és més que un símbol d’opressió del que Occident ha d’alliberar-les. Des d’aquesta perspectiva és inconcebible que una dona adulta i lliure es posi el vel, a no ser que hagi decidit sotmetre’s voluntàriament a un estatus inferior que la degrada com a ésser humà. Però no totes les dones que es cobreixen amb un mocador són víctimes de la ignorància i la tradició, de la violència islamista o de la pressió de la seva comunitat, com pensen “els detractors del vel”. Existeix un col.lectiu creixent de dones que reafirmen la seva identitat islàmica i, alhora, estan compromeses amb els drets de les dones. Dones formades que han escollit lliurement posar-se el mocador per raons religioses i/o reivindicatives. Aquestes dones musulmanes rebutgen tant l’islam rigorista i patriarcal com un model d’emancipació de la dona a l’estil occidental que les obligui a renunciar a la seva fe. Per a elles el debat al voltant del mocador amaga altres problemes més urgents que és necessari combatre: el seu estatus jurídic en els països musulmans i el monopoli de la interpretació de les escriptures sagrades i de la regulació de la vida social per part d’una jerarquia d’homes amb una visió patriarcal.
Però tampoc els “defensors del vel” poden oblidar la seva dimensió política. Sociològicament parlant, autores musulmanes distingeixen el hiyab personal i el polític. El “vel polític” es caracteritza per la imposició d’un model social determinat sobre la dona. Fàtima Mernissi en el seu article El vel i el terror planteja que les campanyes a favor del vel als vuitanta formaven part d’una estratègia infame per a silenciar als ciutadans i frenar el procés democràtic. En primer lloc constituïen un atac a la democràcia: obligada a posar-se el vel, per art de màgia, la meitat femenina de la població es feia invisible, deixava de participar en la vida pública i es recloïa en l’esfera domèstica. En segon lloc, els governs àrabs evitaven qualsevol discrepància sobre els greus problemes econòmics i desviaven l’atenció al camp de la discussió religiosa. Per això el comportament sexual de les dones (que fan amb el seu cos, si es pentinen o si es cobreixen el cabell) es convertia en tema de debat a la televisió (controlada per l’Estat) com si aquesta fos una qüestió vital per a la supervivència de les nacions.
Una altra de les qüestions fonamentals que s’amaga darrere el vel és el conflicte entre el dret dels ciutadans a què es respecti la seva identitat cultural i els límits de la tolerància davant la diversitat cultural en les societats democràtiques. Fins a on ha de ser respectat aquest dret? Ha d’examinar-se curosament cada cas per a valorar si entra en col.lisió amb els principis democràtics i amb altres drets fonamentals. Però també és necessari un debat públic més ampli sobre el model de convivència que volem els espanyols en una societat culturalment diversa.
Per últim, darrere el vel s’amaga un altre debat crucial: la relació entre la religió i la raó secular, i el paper de les religions en l’espai públic en les societats modernes. L’Estat liberal defensa una neutralitat en qüestions religioses tant per a mantenir la tranquil.litat i l’ordre com per a protegir la llibertat de fe i consciència. Pot llavors imposar l’Estat als ciutadans la separació total de la dimensió pública i privada de la seva existència? N’hi ha prou amb recloure el que és religiós a l’àmbit del privat per a resoldre els conflictes? Finalment, són les religions capaces de tenir una presència pública no impositiva que respecti la consciència dels que pensen de manera diferent? En un article recent, Una conciencia de lo que falta. Sobre fe y saber el filòsof Jürgen Habermas planteja la necessitat d’una confrontació autocrítica de la raó secular amb les conviccions de fe i viceversa. Es tracta d’un procés d’aprenentatge mutu que exigeix superar una il.lustració de curta volada que nega a la religió tot contingut racional i una concepció fonamentalista de la religió. La religió no només ha de renunciar al poder polític i a la coacció de la consciència per a imposar veritats religioses. La consciència religiosa ha de tornar-se reflexiva i entrar en diàleg constructiu amb altres cosmovisions i amb les ciències per a buscar el bé comú.
És doncs insuficient pretendre tancar la qüestió de la presència dels símbols religiosos en l’espai públic amb un reglament escolar sense entrar en un debat més profund. Un debat en el qual participin tots els afectats i pugui arribar-se a consensos amplis que enforteixin els valors democràtics respectant els drets culturals i religiosos. Un debat públic que en el nostre país encara no ha tingut lloc i que és urgent i necessari.