Pequeña teología en-de la incertidumbre
Juan Pablo Espinosa Arce. Estos son días en los cuales el valor del no-sé ha adquirido un valor fundamental. Son los días de la incertidumbre. En ellos hemos vivido, pensado, especulado desde esa misma incertidumbre. ¿Qué viene ahora?, ¿cuándo se acabará la pandemia?, ¿y la vacuna?, ¿habrá?, ¿para cuándo?, ¿volveremos a nuestra (y por favor entre comillas bien grandes y marcadas) “normalidad”? Un solo ejemplo: las agendas anuales. Todos planificamos un ciento de cosas para este año. En un par de días todos esos compromisos se cancelaron o se tuvieron que traducir en encuentros virtuales. Darío Sztajnszrajber, filósofo argentino, habla de aprender a derribar los supuestos infinitos. La época presente nos ha recordado que la historia y la vida tiene un punto final. No hay infinitos. Somos finitos, finitud y final. Estamos constituidos por el no-saber (no-sé) y por la incertidumbre. Los aciagos mitos del progreso propios de la modernidad con el exceso de racionalidad (J. Gevaert) que buscaron dar respuesta a todo parece que caen, como castillos de naipes. La incertidumbre y el no-saber son buenos, nos debemos acostumbrar a ellos porque ellos estaban en nosotros, aunque no lo supiéramos o no quisiéramos verlos. (more…)
Catalunya i Espanya: entre el reconeixement i la negociació
Josep F. Mària i Ramon Xifré. El quadern de la Col·lecció Virtual de CJ “Catalunya i Espanya: entre el reconeixement i la negociació” és fruit de la col·laboració entre dos economistes apassionats per la política. La nostra voluntat ha estat presentar fets (de la forma més neutra possible) perquè les persones que pensen diferent tinguin un espai comú per a reconèixer-se profundament i per a negociar.
- Reconèixer-se profundament: acceptar que l’altre és un interlocutor digne de ser escoltat, amb unes raons que no comparteixo (totalment o parcialment), però que s’han de considerar, examinar, i contrastar amb les pròpies.
- Negociar: l’articulació entre Catalunya i Espanya ha estat subjecte a períodes convulsos periòdicament. Creiem que la Constitució de 1978 ha ajudat molt en aquesta articulació a la sortida de la dictadura de Franco; però les convulsions actuals són signe que cal una re-negociació política, tal com defensen molts catalans i també un nombre creixent d’espanyols.
La treballadora invisible
Sanja Rahim. Unes setmanes enrere em va venir a veure a la Fundació Migra Studium una usuària. En la meva feina de seguiment ens vam centrar en el procés de recerca de feina i/o pràctiques. Aquell dia el motiu va estar relacionat amb el fet que la usuària havia estat rebutjada en diversos llocs de pràctiques. La causa: la utilització del vel.
Arran de la negativa per part de les empreses, la seva tutora li va preguntar si seria possible treure’s el vel, o dit d’una altra manera, assimilar-se, en les hores de feina. La seva resposta consistent amb el fet va ser: “Modificar la meva identitat és deixar d’existir, no ser jo”.
De la situació aquí exposada podem extreure la tesi que el mercat laboral és un reflex més del món en què vivim, aparentment multicultural i divers. (more…)
Construir comunidades cristianas felices
Juan Pablo Espinosa Arce. Uno de los peligros que siento que se provocan dentro de las comunidades cristianas es la excesiva preocupación que tenemos con aquellos que vienen a nuestra comunidad. Pero pocas veces nos preocupamos de la sanidad mental, de la estabilidad emocional o de preguntarnos cuáles son nuestros grados de humanidad y felicidad de los que estamos animando los procesos pastorales cualquieras sean. A veces nos olvidamos de nosotros mismos y damos más importancia al otro, lo cual está muy bien y está dentro del núcleo evangélico. Pero es necesario recordar que el mismo mandamiento del amor, en el que se reúne toda la ley y los profetas (Cf. Mt 22,40) expresa que el amor a Dios va en la línea del amor hacia el otro y también del amor que sentimos a nosotros mismos. Hay, por tanto, una cuestión de autoestima y de felicidad propia. Entonces ¿qué relación existe entre Dios y nuestra felicidad?, ¿es posible pensar una teología y una eclesiología de la felicidad?, ¿cómo estamos en nuestros niveles de autoestima evangélicamente vivida?, ¿estamos construyendo comunidades cristianas felices?, ¿somos felices con lo que estamos haciendo en lo pastoral?, ¿unimos esa felicidad pastoral con la felicidad vital? (more…)
Davant la tomba del suïcida
Oriol Quintana. Un dels sentiments més frustrants que un té quan s’assabenta del suïcidi d’algú és que sent condescendència cap al suïcida. Un no pot evitar sentir-s’hi superior. És a rel d’aquest sentiment –implícit- que a un li vénen al cap grans declaracions de principis sobre la necessitat de saber resistir la frustració, de no deixar-se vèncer per les manipulacions (a l’estil Balena Blava) i altres consideracions similars; a un li entren ganes de predicar contra una societat hedonista i indolent –de la influència de la qual, oh meravella, un s’ha sabut escapar per mèrits propis, cosa que ves per on, el suïcida no ha sabut fer. I quan a un li demanen que escrigui sobre el suïcidi, donat que n’han augmentat les taxes o per qualsevol altre pretext, un té unes temptacions irrefrenables de treure els asos filosòfics i començar a citar Camus, Sartre, Cioran, el Hamlet de Shakespeare, i Levi, i Frankl, i Jean Améry i tots els supervivents dels camps nazis i la mare que els va parir. Això si un no se sent més piadós que de costum i li dóna per citar l’Evangeli i el magisteri ordinari de l’Església. Tot pura escapatòria, tot pur pretext per no haver d’afrontar la qüestió; estratègia covarda que consisteix en posar terra (o autoritats filosòfiques) pel mig en comptes de mirar el fet cara a cara. (more…)
Dignitat ferida
Alícia Guidonet. La meva activitat laboral es desenvolupa en l’àmbit de l’educació. Tot i que treballo en un espai educatiu diferent de l’escolar, cada dia tinc l’oportunitat de trobar-me amb nens i nenes, adolescents i joves que participen en els diversos tallers que ofereix el servei en el qual desenvolupo la meva tasca professional. Totes aquestes activitats procuren donar eines per acostar-se a la diversitat cultural i religiosa dels nostres contextos més immediats, i dialogar-hi.
El transcurs dels dies i la demanda constant et permeten trobar-te amb moltes persones. L’activitat es converteix així en una oportunitat per donar respostes a partir de la interacció que sorgeix amb els nois i noies. A vegades aquest exercici es converteix en una anada i tornada adolorides. M’explico. A vegades rebem persones ferides. Aquesta és la conclusió a què arribem quan el diàleg que proposem no és planer, transparent, autèntic. O, fins i tot, quan està impregnat d’aparent desencís, indiferència o refús. (more…)
