Confinament: talaia i frontera
Josetxo Ordóñez Echeverría. El còmic Astèrix a Itàlia, publicat el 2017, gira al voltant de la celebració de la primera cursa transitálica de quadrigues. Per descomptat, Astèrix i Obèlix participen en representació de la Gàl·lia. I per part de Roma, competeix un misteriós auriga emmascarat de nom Coronavirus, secundat pel seu fidel escuder Bacil·lus. Abans de la competició, una sibil·la prediu a Obèlix que serà portat a coll, aclamat, consagrat com a campió.
Dones creients i feministes alcen la veu
Neus Forcano. ALCEM LA VEU és una Coordinadora de dones creients i feministes que, el diumenge 1 de març del 2020, davant de la Catedral de Barcelona a les 11h del matí, ha organitzat un acte per denunciar la discriminació de les dones en les esglésies. Tothom pot adherir-se al Manifest que s’ha escrit (www.alcemlaveu.org) i que ja han signat més de 700 persones i unes 35 entitats, associacions i comunitats. Tothom és convidat a l’acte del dia 1; s’hi pot participar més activament o bé s’hi pot assistir solidàriament-, però tots els qui us hi apropeu, hi veureu un acte de sororitat. (more…)
Catalunya i Espanya: entre el reconeixement i la negociació
Josep F. Mària i Ramon Xifré. El quadern de la Col·lecció Virtual de CJ “Catalunya i Espanya: entre el reconeixement i la negociació” és fruit de la col·laboració entre dos economistes apassionats per la política. La nostra voluntat ha estat presentar fets (de la forma més neutra possible) perquè les persones que pensen diferent tinguin un espai comú per a reconèixer-se profundament i per a negociar.
- Reconèixer-se profundament: acceptar que l’altre és un interlocutor digne de ser escoltat, amb unes raons que no comparteixo (totalment o parcialment), però que s’han de considerar, examinar, i contrastar amb les pròpies.
- Negociar: l’articulació entre Catalunya i Espanya ha estat subjecte a períodes convulsos periòdicament. Creiem que la Constitució de 1978 ha ajudat molt en aquesta articulació a la sortida de la dictadura de Franco; però les convulsions actuals són signe que cal una re-negociació política, tal com defensen molts catalans i també un nombre creixent d’espanyols.
La treballadora invisible
Sanja Rahim. Unes setmanes enrere em va venir a veure a la Fundació Migra Studium una usuària. En la meva feina de seguiment ens vam centrar en el procés de recerca de feina i/o pràctiques. Aquell dia el motiu va estar relacionat amb el fet que la usuària havia estat rebutjada en diversos llocs de pràctiques. La causa: la utilització del vel.
Arran de la negativa per part de les empreses, la seva tutora li va preguntar si seria possible treure’s el vel, o dit d’una altra manera, assimilar-se, en les hores de feina. La seva resposta consistent amb el fet va ser: “Modificar la meva identitat és deixar d’existir, no ser jo”.
De la situació aquí exposada podem extreure la tesi que el mercat laboral és un reflex més del món en què vivim, aparentment multicultural i divers. (more…)
Un espai encara per descobrir
Xavier Melloni Ribas. Davant els esdeveniments dels darrers mesos a Catalunya, les valoracions i interpretacions que hem fet han estat partir del propi posicionament, amb escassa capacitat d’autoqüestionament. D’entrada no pot ser d’una altra manera, perquè no veiem la realitat tal com és, sinó tal com som. No existeix una realitat objectiva i una percepció subjectiva, sinó que en el mateix moment de percebre la realitat ja estem configurant-la i co-creant-la des de les nostres categories. Partir d’aquest pressupòsit és indispensable per a no caure en judicis morals sobre les opinions dels altres, perquè l’opinió està precedida per la percepció, alhora que la percepció està condicionada per l’opinió, perquè tot acte cognitiu és afectiu i perceptiu alhora. Ara bé, si volem anar més enllà de la situació cada cop més polaritzada, tensa i enquistada en la que ens trobem, hem de trobar un lloc que ens transcendeixi i ens faci créixer a tots. Aquest lloc no està al darrera, com si res no hagués passat, sino dintre de cadascú i davant de tots i, un espai encara per descobrir i crear. (more…)
Davant la tomba del suïcida
Oriol Quintana. Un dels sentiments més frustrants que un té quan s’assabenta del suïcidi d’algú és que sent condescendència cap al suïcida. Un no pot evitar sentir-s’hi superior. És a rel d’aquest sentiment –implícit- que a un li vénen al cap grans declaracions de principis sobre la necessitat de saber resistir la frustració, de no deixar-se vèncer per les manipulacions (a l’estil Balena Blava) i altres consideracions similars; a un li entren ganes de predicar contra una societat hedonista i indolent –de la influència de la qual, oh meravella, un s’ha sabut escapar per mèrits propis, cosa que ves per on, el suïcida no ha sabut fer. I quan a un li demanen que escrigui sobre el suïcidi, donat que n’han augmentat les taxes o per qualsevol altre pretext, un té unes temptacions irrefrenables de treure els asos filosòfics i començar a citar Camus, Sartre, Cioran, el Hamlet de Shakespeare, i Levi, i Frankl, i Jean Améry i tots els supervivents dels camps nazis i la mare que els va parir. Això si un no se sent més piadós que de costum i li dóna per citar l’Evangeli i el magisteri ordinari de l’Església. Tot pura escapatòria, tot pur pretext per no haver d’afrontar la qüestió; estratègia covarda que consisteix en posar terra (o autoritats filosòfiques) pel mig en comptes de mirar el fet cara a cara. (more…)
Dignitat ferida
Alícia Guidonet. La meva activitat laboral es desenvolupa en l’àmbit de l’educació. Tot i que treballo en un espai educatiu diferent de l’escolar, cada dia tinc l’oportunitat de trobar-me amb nens i nenes, adolescents i joves que participen en els diversos tallers que ofereix el servei en el qual desenvolupo la meva tasca professional. Totes aquestes activitats procuren donar eines per acostar-se a la diversitat cultural i religiosa dels nostres contextos més immediats, i dialogar-hi.
El transcurs dels dies i la demanda constant et permeten trobar-te amb moltes persones. L’activitat es converteix així en una oportunitat per donar respostes a partir de la interacció que sorgeix amb els nois i noies. A vegades aquest exercici es converteix en una anada i tornada adolorides. M’explico. A vegades rebem persones ferides. Aquesta és la conclusió a què arribem quan el diàleg que proposem no és planer, transparent, autèntic. O, fins i tot, quan està impregnat d’aparent desencís, indiferència o refús. (more…)
