El problema és la indiferència
Santi Torres. En la darrera enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS)[1] en preguntar sobre quin es creia que era el principal problema que viu Espanya, la immigració apareixia molt per sota de problemes com l’atur, la corrupció, els polítics, la sanitat o les pensions.
La immigració, que en altres èpoques va arribar a liderar el rànquing, roman en aquest moment en un segon pla de les preocupacions dels espanyols. Aquesta percepció és coherent amb el fet que en el darrer cicle electoral, el creixement de l’ultradreta i amb ella els discursos xenòfobs i antiimmigració han tingut un recorregut moderat, sobretot si el comparem amb altres latituds, on segueix ocupant el centre de l’agenda política, arribant fins i tot, a accedir a llocs de poder, com ha esdevingut en el cas italià. (more…)
Immigració: què ens juguem a les eleccions europees?
Xavier Alonso. Una companya d’oficina, valenciana, em passa un link: “Ací t’envie una enquesta per saber a qui votar: Descobreix amb quina candidatura al Parlament Europeu tens més afinitat.” Convido els lectors a entrar-hi. És interessant. És veritat: més que les propostes, que ara comentarem, el realment important és anar a votar. Aquestes són les novenes eleccions europees, i la participació en les vuit anteriors, des de 1979, sempre ha anat a menys. Mostra de la preocupació de la Uniço Europea (UE) per la participació és que ha apostat molt fort aquesta vegada pel “registre emocional” en la seva publicitat, produint un vídeo impactant que identifica el futur d’Europa amb mares embarassades, parint o amb el seu nadó acabat de néixer, i que arriba ja gairebé a 34 milions de visualitzacions: “Escull el teu futur”.
No donem res per fet. El filòsof basc Daniel Innerarity ha dit fa poc que “aquesta legislatura serà decisiva en la història de la UE”… (more…)
Escoltar: un acte sagrat
Ignasi Escudero. Viure sota el bombardeig constant de titulars, clickbaits i tuits ens ajuda a fer-nos una idea dels temes que suren sobre la superfície. Amb sort algunes notícies aguanten uns quants dies i poden arribar a calar en aquelles coses que realment ens preocupen. L’anomenada crisi d’arribada de migrants d’aquest estiu, sense anar més lluny. Escoltem tantes coses, però, que com deia Erich Fromm acabem articulant una cuirassa contundent per no embogir amb la insensatesa en la que estem immersos. Alienació per no embogir. Marcar distància d’aquestes notícies amb el nostre dia a dia per no embogir. Per no entrar en còlera cada dia. Per no sumir-se en la desesperança més nihilista.
A la perifèria d’aquests torrent de noticies vivim la centralitat de la nostra vida. Escoltem el nostre entorn proper, acompanyant alegries, penes i il·lusions. A vegades sobtadament, i fem el que podem. (more…)
No podem mirar cap a una altra banda
Dolors Oller. Fa uns dies molts de nosaltres vam respirar alleugits al saber que el nou govern espanyol presidit per Pedro Sánchez oferia a l’Aquarius, el vaixell per rescatar migrants de les ONGs SOS Méditerranée i Metges Sense Fronteres, atracar al port de València per raons humanitàries. Les imatges d’aquesta mena de “boat people” en versió europea, que veiem en els mitjans de comunicació, ens indignen i ens fan evocar un passat que pensàvem que no tornaria mai més. El cas de l’Aquarius i els retrets entre els socis de la Unió ha tornat a posar sobre la taula la crisi dels migrants i refugiats, que posa en evidència la cara menys humanitària de les potències europees. De Lampedusa a l’Aquarius la falta d’operativitat de la Unió Europea (UE) ha estat total i això s’ha visibilitat en la incapacitat per reubicar els 160.000 refugiats a que es va comprometre el 2015 (sols s’ha fet amb 30.000; cap dels socis ha complert els objectius i alguns d’ells, fins i tot s’han negat a acceptar refugiats). Estem davant d’una Europa que en comptes d’acollir s’emmuralla per totes bandes, posant en perill els seus valors fundacionals. (more…)
Mandela als 100 anys del seu naixement
Xavier Garí de Barbarà. [Valors] Aquest 2018 fa 100 anys que va néixer Nelson Mandela, un home indispensable per a tancar el segle XX. Un segle, d’altra banda, sagnant i violent, genocida i nuclearitzat, i que a més va donar tres guerres mundials (la Primera, la Segona i la Freda). Entre aquestes, sorgiren personatges sinistres com, per exemple, Hitler, Mussolini o Stalin, que van incitar a conflagracions mundials, matances i genocidis, dictadures i repressió. Però el segle XX també va donar altres lideratges de signe totalment contrari, com ara Gandhi, Luther King i Mandela. D’ells tenim, enguany, tres aniversaris molt destacables: 100 anys del naixement de Mandela, 70 anys de l’assassinat de Gandhi i 50 anys de l’assassinat de Luther King. A cadascú li dedicarem un article, a partir de les seves més grans sentències, les més genuïnes però no especialment conegudes. (more…)
Fills de Satanàs!
José María Segura. Va començar com una broma. Crec. A propòsit de trobar alguna manera inclusiva d’esmentar el progenitor/a d’algú. Això de fill de p… no ens feia tanta gràcia a mesura que coneixíem la realitat de les dones prostituïdes. Darrere de les categories hi ha persones. Però aquest post va del viceversa…
I és que, coses que passen, l’expressió va anar agafant densitat “ontològica”. Fills de Satanàs! (i filles), d’haver-n’hi, n’hi ha. L’expressió és problemàtica en diversos sentits. Però aquí reivindico la seva necessitat. Em serveix per anomenar, encara que sigui com a no-categoria, com a no-lloc, com a parida mental que no hauria de fer servir, com a calaix-desastre (que no, “de sastre”). Per “fills de Satanàs” em refereixo a totes aquestes persones que fan mal, que abusen, que fereixen, que exploten, que maten, que es lucren a costa del dolor i del sofriment d’altres persones. (more…)
Loving: “Digui-li al jutge que estimo la meva esposa”
Santi Torres. Segurament a ulls dels qui en saben “Loving” no sigui una gran pel·lícula, però hi ha en ella alguna cosa que en el moment de veure-la em va cridar l’atenció, i em va fer proposar-la pel cicle de cinema Ignasi Salvat de Cristianisme i Justícia. I he arribat a la conclusió de què potser el que em va afectar sigui la frase que dona títol a aquest article.
Mildred i Richard Loving, no són personatges de ficció, van existir. Una parella interracial que es va casar a Virginia l’any 1958. Bé, millor dit que es va casar a Washington perquè a Virginia els matrimonis interracials no eren permesos. De fet quan van tornar al seu estat, ingenus i confiats per no haver fet res dolent, van ser empresonats i obligats a exiliar-se. Només l’amor, les habilitats manuals d’ell (paleta i mecànic) i l’enorme fortalesa moral d’ella els permetran sobreviure a un desarrelament de la família i la terra. (more…)
Comentaris recents