Internament desemmascarat: podem viure sense CIE, volem viure sense CIE
Josetxo Ordóñez Echeverría. Amín, 19 anys. Marroquí. Ocupació al seu país: ballarí. Intern al CIE de la Zona Franca durant 2019: «Tinc dinou anys i soc del Marroc. M’agrada molt la música i la dansa, soc ballarí. Vaig néixer a Fes, d’on vaig marxar quan tenia deu anys. La meva mare havia mort i em vaig quedar sol amb el meu pare, que em maltractava una vegada i una altra. Jo no suportava aquella vida, així que vaig decidir anar-me’n. Encara tinc les cicatrius de les cigarretes que ell apagava en les meves cames. Vaig arribar a Espanya tot sol dins d’un camió. Soc aquí perquè vaig cometre un furt. Vaig arribar a tenir permís de residència, però va caducar i se’m va passar renovar-lo. Tant de bo pogués tornar enrere, estic molt penedit. No vull que m’expulsin, la meva vida és aquí, odio aquell país, no hi vull tornar!». Així comença l’Amín, entre llàgrimes i capcot, el seu relat. Les llàgrimes, en major o menor mesura, acompanyen totes i cadascuna de les converses que mantenim durant les visites. Se sent consumit per l’esgotament dels dies d’internament, la solitud i l’angoixa davant la possibilitat de l’expulsió. Amb prou feines menja –s’ha aprimat 10 quilos– i li costa molt agafar el son. Rebutja prendre Rivotril –medicament subministrat als interns perquè es tranquil·litzin i puguin descansar–, ja que prefereix mantenir-se en estat d’alerta per si durant la nit el venen a buscar per expulsar-lo. Es refugia en el seu món interior, en els seus records: recorda constantment la seva mare, em diu que somia amb ella. (more…)
La pandèmia de racisme als Estats Units
David Brooks. Observant des de fora el que ara estem patint als Estats Units -les protestes, la destrucció d’estàtues i monuments, la violència contra les forces de l’ordre, i sobretot, el caos de la pandèmia que segueix creixent- seria massa fàcil pensar que tot és una bogeria, que no repercuteix en altres països, i especialment que “al meu país”, qualsevol que sigui, no existeixen aquestes divisions per haver-les superat. I seria un engany. Un parany d’il·lusions falses. No hi ha lloc al món on no existeixen les diferències culturals, socials, econòmiques, educatives i polítiques basades en la raça i el resultant exercici de poder d’un grup racial sobre un altre. (more…)
La dictadura de les etiquetes
Lluís S. Salinas Roca. Fa una mica més d’un any, estava fent la inscripció per estudiar a l’escola de teologia que la Companyia de Jesús té a Berkeley (EUA), la Jesuit School of Theology. Quan estava gairebé al final de tot el procés, un procés bastant feixuc, el sistema em va demanar que seleccionés la regió de procedència: Europa. A continuació, va aparèixer una nova finestra en la que em preguntaven per la meva raça. Havia d’escollir entre blanc o llatí. Primer em vaig indignar i, després, em vaig quedar gelat. Primer vaig pensar “com s’atreveixen a pensar que no soc blanc?” Després em van venir a la ment vagons plens de persones embotides en direcció a un camp d’extermini per haver estat etiquetades amb una raça determinada, o persones matant a altres persones després de comprovar que la seva complexió corporal o l’ample del seu nas o la forma del seu cap les feia d’una ètnia o d’una altra. Ara bé, el que em va gelar la sang va ser adonar-me’n de que m’havia indignat que algú suposés que jo podia ser llatí i no blanc. Per què no m’indignava que pensessin el contrari, que podia ser blanc i no llatí?
Fa ja més d’una setmana va morir una persona desarmada, emmanillada, estirada bocaterrosa, a la que una altra persona li estava pressionant el coll amb el genoll. Segons una de les autòpsies que se li han fet, la persona que estava al terra va morir ofegada. Es deia George Floyd. (more…)
El problema és la indiferència
Santi Torres. En la darrera enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS)[1] en preguntar sobre quin es creia que era el principal problema que viu Espanya, la immigració apareixia molt per sota de problemes com l’atur, la corrupció, els polítics, la sanitat o les pensions.
La immigració, que en altres èpoques va arribar a liderar el rànquing, roman en aquest moment en un segon pla de les preocupacions dels espanyols. Aquesta percepció és coherent amb el fet que en el darrer cicle electoral, el creixement de l’ultradreta i amb ella els discursos xenòfobs i antiimmigració han tingut un recorregut moderat, sobretot si el comparem amb altres latituds, on segueix ocupant el centre de l’agenda política, arribant fins i tot, a accedir a llocs de poder, com ha esdevingut en el cas italià. (more…)
Immigració: què ens juguem a les eleccions europees?
Xavier Alonso. Una companya d’oficina, valenciana, em passa un link: “Ací t’envie una enquesta per saber a qui votar: Descobreix amb quina candidatura al Parlament Europeu tens més afinitat.” Convido els lectors a entrar-hi. És interessant. És veritat: més que les propostes, que ara comentarem, el realment important és anar a votar. Aquestes són les novenes eleccions europees, i la participació en les vuit anteriors, des de 1979, sempre ha anat a menys. Mostra de la preocupació de la Uniço Europea (UE) per la participació és que ha apostat molt fort aquesta vegada pel “registre emocional” en la seva publicitat, produint un vídeo impactant que identifica el futur d’Europa amb mares embarassades, parint o amb el seu nadó acabat de néixer, i que arriba ja gairebé a 34 milions de visualitzacions: “Escull el teu futur”.
No donem res per fet. El filòsof basc Daniel Innerarity ha dit fa poc que “aquesta legislatura serà decisiva en la història de la UE”… (more…)
Escoltar: un acte sagrat
Ignasi Escudero. Viure sota el bombardeig constant de titulars, clickbaits i tuits ens ajuda a fer-nos una idea dels temes que suren sobre la superfície. Amb sort algunes notícies aguanten uns quants dies i poden arribar a calar en aquelles coses que realment ens preocupen. L’anomenada crisi d’arribada de migrants d’aquest estiu, sense anar més lluny. Escoltem tantes coses, però, que com deia Erich Fromm acabem articulant una cuirassa contundent per no embogir amb la insensatesa en la que estem immersos. Alienació per no embogir. Marcar distància d’aquestes notícies amb el nostre dia a dia per no embogir. Per no entrar en còlera cada dia. Per no sumir-se en la desesperança més nihilista.
A la perifèria d’aquests torrent de noticies vivim la centralitat de la nostra vida. Escoltem el nostre entorn proper, acompanyant alegries, penes i il·lusions. A vegades sobtadament, i fem el que podem. (more…)
No podem mirar cap a una altra banda
Dolors Oller. Fa uns dies molts de nosaltres vam respirar alleugits al saber que el nou govern espanyol presidit per Pedro Sánchez oferia a l’Aquarius, el vaixell per rescatar migrants de les ONGs SOS Méditerranée i Metges Sense Fronteres, atracar al port de València per raons humanitàries. Les imatges d’aquesta mena de “boat people” en versió europea, que veiem en els mitjans de comunicació, ens indignen i ens fan evocar un passat que pensàvem que no tornaria mai més. El cas de l’Aquarius i els retrets entre els socis de la Unió ha tornat a posar sobre la taula la crisi dels migrants i refugiats, que posa en evidència la cara menys humanitària de les potències europees. De Lampedusa a l’Aquarius la falta d’operativitat de la Unió Europea (UE) ha estat total i això s’ha visibilitat en la incapacitat per reubicar els 160.000 refugiats a que es va comprometre el 2015 (sols s’ha fet amb 30.000; cap dels socis ha complert els objectius i alguns d’ells, fins i tot s’han negat a acceptar refugiats). Estem davant d’una Europa que en comptes d’acollir s’emmuralla per totes bandes, posant en perill els seus valors fundacionals. (more…)
Mandela als 100 anys del seu naixement
Xavier Garí de Barbarà. [Valors] Aquest 2018 fa 100 anys que va néixer Nelson Mandela, un home indispensable per a tancar el segle XX. Un segle, d’altra banda, sagnant i violent, genocida i nuclearitzat, i que a més va donar tres guerres mundials (la Primera, la Segona i la Freda). Entre aquestes, sorgiren personatges sinistres com, per exemple, Hitler, Mussolini o Stalin, que van incitar a conflagracions mundials, matances i genocidis, dictadures i repressió. Però el segle XX també va donar altres lideratges de signe totalment contrari, com ara Gandhi, Luther King i Mandela. D’ells tenim, enguany, tres aniversaris molt destacables: 100 anys del naixement de Mandela, 70 anys de l’assassinat de Gandhi i 50 anys de l’assassinat de Luther King. A cadascú li dedicarem un article, a partir de les seves més grans sentències, les més genuïnes però no especialment conegudes. (more…)
Fills de Satanàs!
José María Segura. Va començar com una broma. Crec. A propòsit de trobar alguna manera inclusiva d’esmentar el progenitor/a d’algú. Això de fill de p… no ens feia tanta gràcia a mesura que coneixíem la realitat de les dones prostituïdes. Darrere de les categories hi ha persones. Però aquest post va del viceversa…
I és que, coses que passen, l’expressió va anar agafant densitat “ontològica”. Fills de Satanàs! (i filles), d’haver-n’hi, n’hi ha. L’expressió és problemàtica en diversos sentits. Però aquí reivindico la seva necessitat. Em serveix per anomenar, encara que sigui com a no-categoria, com a no-lloc, com a parida mental que no hauria de fer servir, com a calaix-desastre (que no, “de sastre”). Per “fills de Satanàs” em refereixo a totes aquestes persones que fan mal, que abusen, que fereixen, que exploten, que maten, que es lucren a costa del dolor i del sofriment d’altres persones. (more…)
