Josetxo Ordóñez Echeverría. Amín, 19 anys. Marroquí. Ocupació al seu país: ballarí. Intern al CIE de la Zona Franca durant 2019: «Tinc dinou anys i soc del Marroc. M’agrada molt la música i la dansa, soc ballarí. Vaig néixer a Fes, d’on vaig marxar quan tenia deu anys. La meva mare havia mort i em vaig quedar sol amb el meu pare, que em maltractava una vegada i una altra. Jo no suportava aquella vida, així que vaig decidir anar-me’n. Encara tinc les cicatrius de les cigarretes que ell apagava en les meves cames. Vaig arribar a Espanya tot sol dins d’un camió. Soc aquí perquè vaig cometre un furt. Vaig arribar a tenir permís de residència, però va caducar i se’m va passar renovar-lo. Tant de bo pogués tornar enrere, estic molt penedit. No vull que m’expulsin, la meva vida és aquí, odio aquell país, no hi vull tornar!». Així comença l’Amín, entre llàgrimes i capcot, el seu relat. Les llàgrimes, en major o menor mesura, acompanyen totes i cadascuna de les converses que mantenim durant les visites. Se sent consumit per l’esgotament dels dies d’internament, la solitud i l’angoixa davant la possibilitat de l’expulsió. Amb prou feines menja –s’ha aprimat 10 quilos– i li costa molt agafar el son. Rebutja prendre Rivotril –medicament subministrat als interns perquè es tranquil·litzin i puguin descansar–, ja que prefereix mantenir-se en estat d’alerta per si durant la nit el venen a buscar per expulsar-lo. Es refugia en el seu món interior, en els seus records: recorda constantment la seva mare, em diu que somia amb ella. (more…)