“Desradicalización”: ¿nuevo oficio parra tiempos violentos?
Pedro Moya Milanés. Tras una década de sangrientas acciones de terrorismo radical de inspiración islamista, se ha convertido ésta en palabra de moda a la hora de debatir la estrategia a seguir con sus ejecutores. Muchos de ellos permanecen presos en cárceles sirias e iraquíes, a la espera de ser juzgados in situ, y otros tantos encaran una posible devolución a sus países europeos de origen, de donde partieron para enrolarse en la yihad del Estado Islámico y cuya reciente derrota territorial podría forzarles a un retorno obligado. Si hace unos años el debate se centraba en un diagnóstico sobre la radicalización y sus causas, ahora el foco se sitúa en cómo abordar la tarea de desradicalización, su paso por cárceles europeas, su tratamiento jurídico-penal, las difíciles expectativas de una eventual reintegración futura… (more…)
No sortirem del fenomen terrorista bombardejant
Ramiro Pàmpols. Fa temps que tinc certa preocupació que voldria expressar. Reconec que és delicada, però a la vegada entenc que quan es tracta d’una qüestió podríem dir de “consciencia”, cal dir-la malgrat tot… Em refereixo al tractament que el Món Europeu i l’Occidental més enllà d’Europa, estan donant al terrorisme islamista.
Em baso en una intuïció que he copsat en dos personatges que em mereixen respecte. L’un és el Dalai Lama (no tinc present si ha estat ja substituït) i l’altre és el sociòleg de casa nostra Manuel Castells, que aquest dia 27 de maig, a la La Vanguardia, es va referir a aquest assumpte.
La tesi que jo mateix proposo podria ser: “Estem equivocats en el tractament que Occident/Europa està donant a aquest dur fenomen del terrorisme islamista”. (more…)
Timbuktú: el gihadisme com un triomf de l’estupidesa
Jaume Flaquer. Timbuktú, Mali: “Una pena de lapidació acaba de ser decretada sobre una parella de joves que mantenien una relació amorosa sense estar casats. Tenen fills, però això no ha estovat el cor del jutge. La justícia divina ha de ser aplicada.” En sentir aquesta notícia, el director de cinema Abderrahmane Sissako es va sentir impulsat a filmar la barbàrie i estupidesa del gihadisme. Estupidesa sí, i no només barbàrie. Només si subratllem la idiotesa de base de l’islamisme podem descobrir que els fonamentalistes no són simples bàrbars o bojos amb els que no podem identificar-nos en res. No. És sovint l’obcecació a comprendre la realitat només des d’un punt de vista el que genera discursos que, a força de ser repetits milers de vegades i per molta gent, acaben per ser assumits com a veritat única per una societat. D’aquesta manera, una societat de gent que no és de naturalesa violenta pot acabar cometent barbaritats justificades pel bé d’una ideologia política o religiosa. Si el gihadisme només fos barbàrie potser no quedaria més remei que respondre-hi violentament. Però si és estupidesa podem preguntar-nos el perquè d’aquesta ceguesa i incidir a llarg termini en l’educació. (more…)
Carta a un islamista de Al Qaeda
J. I. González Faus. [La Vanguardia] Querido hermano criminal:
Siento necesidad de llamarte de esas dos maneras. Porque, si creo en un Dios que es Padre de todos, no dejas de ser mi hermano, aunque te considere criminal.
Desde esa fraternidad comenzaré por una confesión. Mi iglesia, hace cosa de ochos siglos, montó “cruzadas” absurdas y mató musulmanes “para rescatar el sepulcro de Cristo”, aunque nuestra fe profesa que más importante que esa tumba, es el Cristo vivo en todos los hombres. Pertenezco a una Europa cuyo progreso es debido en parte a la esclavitud de africanos en el XVIII y al reparto de África por las potencias europeas en el XIX. Occidente, que se considera avanzadilla de la democracia, sostiene dictaduras cuando éstas tienen petróleo. Nunca leí Charlie-Hebdo y no sé si insultaba, pero reconozco que nosotros confundimos a veces el derecho a la libertad de expresión con el falso derecho a insultar y faltar al respecto. (more…)
“Hem venjat el profeta Muhammad”
Jaume Flaquer sj. Amb aquest crit obria foc a discreció un dels terroristes a les oficines del setmanari satíric Charlie Hebdo, una espècie de “El Jueves” francès, provocant almenys dotze morts. Aquest setmanari ja havia rebut diverses amenaces i havia estat atacat el novembre del 2011 després de treure una edició especial titulada “Charia Hebdo” sobre el triomf dels islamistes a Tunis.
Recordem que uns anys enrere, el 2005, el diari danès Jyllands Posten també va publicar dotze caricatures de Muhammad, una d’elles amb un turbant-bomba, que van incendiar d’indignació el món àrab. Dos anys després, la policia va evitar l’assassinat del dibuixant.
Arrel de tot això, Charlie Hebdo no es va encongir i seguí denunciant satíricament el fonamentalisme islàmic amb una explosiva portada en la qual es veia a Muhammad dient: (more…)
Segrestades i venudes
Jesús Renau. A les comarques del nord Nigèria fa poques setmanes el grup islamista radical Boko Haram va dur a terme un segrest massiu de nenes i adolescents, entre 12 i 17 anys. Segons les fonts periodístiques el nombre de noies oscil·la entre 223 i 600. Sembla que una gran part d’elles ja han estat venudes com esclaves al preu de 12 dòlars per persona. També s’ha informat que van ser violades reiteradament per part dels seus segrestadors.
La primera reacció no sols és de protesta contra un crim contra la humanitat, sinó també de profunda pena i dolor per aquestes noies, estudiants, que en un temps tan fonamental per les seves vides, han estat -i probablement seguiran estant- torturades. La nostra veu clama justícia; i el nostre cor, plora. (more…)
Món àrab, on vas?
Jaume Flaquer. Ningú no va poder preveure la primavera àrab i avui ningú no pot assegurar la direcció que prendran els esdeveniments. En qualsevol cas, sí que podem oferir els punts clau per a il·luminar una mica la complexa situació.
Recordem primer les dates clau. Després d’una tardor de revoltes violentes de sahrauís al Marroc, tot va començar el 17 de desembre del 2010 quan un jove es va immolar a Tunísia com a signe de protesta per la seva desesperada situació econòmica. El 14 de gener del 2011 el president Ben Alí abandonava el país. La primavera àrab havia començat i es va estendre ràpidament. L’11 de febrer del 2011 també queia Mubarak, Líbia entrava en guerra i l’OTAN hi intervenia per passar comptes amb el dictador, fins que el 20 d’octubre del 2011 Gaddafi era assassinat. (more…)
Comentaris recents