¿A qué estamos jugando?
Jorge Serrano Paradinas. La continua defensa del Papa Francisco de reformar el sistema económico global, su insistencia a luchar contra la desigualdad y su denuncia contra el obsceno culto al dinero choca permanentemente con un sector de la iglesia que sigue adherido a lo que ellos llaman el sistema “liberal”. Quizás por ello, convenga profundizar en cómo supuestamente funciona dicho sistema y en cómo está funcionando realmente.
Es realmente curioso bucear en los libros de Adam Smith, “padre” de la economía moderna y releer las razones que le llevaron hace más de 200 años a apostar por un sistema económico liberal.
Podríamos resumir sus libros diciendo que Adam Smith optó por “UTILIZAR” la avaricia de los ricos de forma que, haciéndoles competir entre ellos, se pudiera conseguir que todas las personas adultas pudieran ser contratadas por los ricos, ofreciendo así a todo el mundo un empleo que permitiera una vida sencilla, digna y feliz. Quedando únicamente fuera de esta situación de felicidad los ricos que, guiados por su propia avaricia, tiraban su vida por la ventana condenándose a una vida de infelicidad. (more…)
Obligar a Grecia a ceder
Voces. Joseph E. Stiglitz. [El País] Las rencillas actuales en Europa pueden parecer el desenlace inevitable del amargo enfrentamiento entre Grecia y sus acreedores. En realidad, los dirigentes europeos están empezando a mostrar verdaderamente por qué se pelean: por el poder y la democracia, mucho más que por el dinero y la economía. Los resultados económicos del programa que la troika impuso a Grecia hace cinco años han sido terribles, con un descenso del 25% del PIB nacional. La tasa de desempleo juvenil alcanza ya el 60%. No se me ocurre ninguna otra depresión en la historia que haya sido tan deliberada y haya tenido consecuencias tan catastróficas.
Sorprende que la troika se niegue a asumir la responsabilidad de todo eso y no reconozca que sus previsiones y modelos estaban equivocados. Pero todavía sorprende ver más que los líderes europeos no han aprendido nada. La troika sigue exigiendo a Grecia que alcance un superávit presupuestario primario del 3,5% del PIB en 2018. Economistas de todo el mundo han dicho que ese objetivo es punitivo, porque los esfuerzos para lograrlo producirán sin remedio una crisis aún más profunda. Es más, aunque se reestructure la deuda griega hasta extremos inimaginables, el país seguirá sumido en la depresión si sus ciudadanos votan a favor de las propuestas de la troika en el referéndum convocado para este fin de semana. (more…)
Repensando la economía
Manfred Nolte. Días atrás han concluido en Washington las reuniones de primavera del Banco Mundial y del Fondo Monetario Internacional y con ellas una serie de eventos laterales del máximo interés de los concurrentes, que aparte de las delegaciones oficiales de los países miembros incluyen, entre otros, a banqueros, académicos y representantes de la sociedad civil. El FMI debate sus asuntos internos, que son los de la apremiante actualidad financiera y económica del momento. Los eventos paralelos abordan temas generales de reflexión, no en pocas ocasiones desde ópticas críticas e incluso antisistema. Representa un foro que incluye de forma razonable a todas las sensibilidades y cada cual asiste a lo que más le conviene y opina de aquello que más le inquieta o motiva.
Olivier Blanchard, además de ser un reputado académico de fama mundial y autor de uno de los manuales clásicos de macroeconomía es la máxima autoridad en materia económica en el FMI. A el se debe la iniciativa de esponsorizar sucesivos debates en otras tantas sesiones plenarias del Fondo en torno al tema de la validez de los paradigmas económicos vigentes. (more…)
La desigualtat no és bona, ni pels rics!
Francesc Mateu i Hosta. [La creu del Sud] Amb la fortuna de les 100 persones més riques del món podríem acabar quatre vegades amb la pobresa al món.
El problema no rau en la pobresa, sinó en la desigualtat. Els representants del poder econòmic reunits al Fòrum Econòmic Mundial o al Fons Monetari Internacional ho reconeixen i així surt reflectit als seus diaris com The Economist.
Les grans fortunes simbolitzen la riquesa extrema. L’1% dels més rics del planeta ha vist incrementada durant aquesta crisi la seva riquesa en un 60%. A casa nostra també augmenta el consum d’objectes i béns de luxe. Això és bo? Rotundament no: la riquesa extrema i la desigualtat és un problema per a tothom. Per què? (more…)
Egipte: un país en fallida cultural i econòmica
Jaume Flaquer. Els militars han tornat a prendre el poder a Egipte després d’un any de govern de l’islamista Muhammad Mursi com a president del país i dos des de la caiguda de Mubàrak. Primer de tot, aquest és un fracàs de la democràcia: Mursi va ser elegit democràticament amb el 52% dels vots.
La revolució que va fer fora a Mubarak no tenia “color” religiós i molts es van sentir traïts quan els Germans Musulmans van aprofitar les eleccions per alçar-se amb el poder. No obstant això, no ens confonguem: no es fa fora a Mursi per islamista sinó per ineficaç. De fet, Egipte és el país del Mediterrani amb la taxa més alta de pràctica religiosa, i el segon partit més votat en les eleccions parlamentàries va ser el dels salafís (amb un 24% dels vots!), un islamisme encara molt més radical que el dels Germans Musulmans (que va obtenir un 37%). El poble s’ha unit per fer fora al president, però l’oposició no serà probablement capaç de presentar un candidat d’unitat convincent. Mentre això no sigui possible, els militars no convocaran eleccions. (more…)
De Marx a Marx
J. I. González Faus. Entre los ocho cardenales nombrados por el obispo de Roma para la reforma de la curia, hay un tal Marx… Si quieres saber algo de él aquí va.
Ironías de la historia: en Trier nació hace dos siglos el ateo Karl Marx, autor de El Capital. Y de Trier salió dos siglos después, un obispo católico llamado también Reinhard Marx, que se había manifestado públicamente contra la guerra de Irak y que ahora es cardenal en Munich. Este nuevo Marx acaba de publicar otro “El Capital”, con un expresivo subtítulo: “Un alegato a favor de la humanidad”.
El obispo no manifiesta demasiada simpatía hacia su presunto tatarabuelo ateo. Pero tiene suficiente sentido del humor como para abrir el libro con una carta a su antepasado nominal, donde reconoce que, tras haber renegado de él, se pregunta ahora “si no fue algo prematuro darle por definitivamente liquidado a Ud. y a sus teorías económicas cuando el Occidente capitalista la ganó la batalla al Oriente comunista” (p. 18); (more…)
Solucions que arriben del sud – crònica IV – #FSM2013
Xavi Casanovas. A Europa en aquests moments de crisi, podem aprendre molt del que han viscut els països emergents durant els darrers 15 anys. No és casual que el Fòrum nasqués a Llatinoamèrica. Brasil, ara membre dels anomenats BRICS, va impulsar un espai que ha estat clau a l’hora d’aprendre els uns dels altres. Un espai que ha ajudat a entendre que davant les qüestions que ens preocupen, les respostes que fugen de l’ortodòxia poden ser encertades.
En el cas d’alguns països del Sud podem veure com han estat capaços de crear un contrapoder a les polítiques neoliberals que els van ser imposades durant els anys 90. Les mateixes polítiques que, en certa manera, estan en l’arrel de la crisi financera, econòmica i sobretot democràtica d’Europa.
Quan parlem d’alternatives o sortides a la situació, ens hem de preguntar si ens cal tornar als mateixos nivells de creixement irracional que hem tingut fins ara. Les xifres a Amèrica Llatina els darrers anys han estat espectaculars, però amaguen altres problemes. En podem fer una interessant lectura:
Si caracteritzem ràpidament els països de l’Amèrica llatina en funció de com han assimilat el lliure comerç en les seves economies, tenim països que s’hi adhereixen absolutament com és el cas de Mèxic (amb la NAFTA), Colòmbia, Perú o Xile. Hi ha també governs que han optat per continuar amb polítiques econòmiques proteccionistes respecte les inversions estrangeres i un model econòmic desarrollista amb inversions locals com l’Argentina, el Brasil o l’ Uruguai. Per últim tenim països que transiten, amb contradiccions, cap a processos de canvi amb una ampla participació popular, nous processos constituents on s’han incorporat nous drets (arribant a donar en algun cas la categoria de subjecte de dret a la mateixa “natura”). És el cas de governs que han estat producte majoritàriament de la lluita popular com Bolívia, l’Equador, Venezuela…
L’aprenentatge que se’n deriva per a nosaltres és que, des del treball polític de base i de l’empoderament de la gent, és possible exigir consultes populars, auditar el deute, modificar constitucions des del sufragi universal per a incloure aquells drets que tots considerem legítims, protegir la població més vulnerable …. Espais com l’FSM que avui conclou, serveixen exactament per això, un entorn on amarar-se d’idees i de propostes i començar a pensar estratègies.
L’altra cara de la moneda: el procés d’empoderament econòmic que els ha dut a aquestes quotes de creixement ha estat basat, en gran part, en un model d’extracció i d’explotació de recursos naturals. Un model amb una clara data de caducitat. Molts activistes llatinoamericans veuen clar que l’objectiu actual, en època de creixement, és buscar models alternatius de desenvolupament no basats en aquest tipus d’economia. El problema és que l’empoderament econòmic de les classes populars, ara ja classe mitjanes, deriva en desmobilització. Està naixent un divorci entre la nova classe mitjana i els moviments socials. Cal treballar a fons perquè les classes mitjanes entenguin quin és el següent pas i no s’acomodin en el seu nou estatus econòmic de benestar. En el cas d’Amèrica Llatina, el següent pas podria ser optar per models de desenvolupament més sostenibles i menys agressiu amb el medi ambient. En el cas europeu obrir-nos a nous models d’economia no especulativa ni financera. Com deia Bernard Cassen (fundador de Le Monde Diplomatique) avui, el FMI que ha estat expulsat de l’Amèrica Llatina per la porta del darrere reapareix ara a la finestra europea.
Comentaris recents