Carregar amb la creu
Bernardo Pérez Andreo. Una creu és un símbol, i com tots, de l’abús acaba desgastat. Quan un símbol ja no remet a la realitat simbolitzada esdevé un instrument resignificat al servei de la comunitat que l’utilitza. La creu, en el seu origen, és un instrument de tortura i execució per obtenir la submissió dels pobles subjugats per part de l’Imperi romà. Els romans el van utilitzar profusament contra els pobles colonitzats com a mitjà d’atemorir. Com bé ho va expressar Tàcit: “(els romans) a robar, degollar i rapinyar anomenen amb fals nom imperi, i pau a causar la destrucció” (Agricola, 30). La creu els servia per causar paor entre les poblacions sotmeses i aquest va ser el significat inicial entre els primers cristians. La frase evangèlica “Qui vulgui seguir-me que prengui la seva creu i em segueixi” està directament vinculada a l’experiència de sofriment que comporta oposar-se a l’Imperi, com va fer el mateix Jesús. Qualsevol seguidor seu ha d’estar disposat a carregar amb les conseqüències de la seva oposició a l’Imperi. Per això, Pau diu a la creu niciesa per als gentils, bogeria per als jueus. Ni uns ni altres podien entendre el significat de la creu. (more…)
Cruïlles
Alícia Guidonet. Els éssers humans som animals simbòlics. Els símbols ens permeten expressar alguna cosa que ens està succeint i que per a nosaltres resulta significativa. El símbol, per tant, comunica: les imatges s’obren per compartir una experiència que excedeix l’àmbit de la immanència i també per relacionar, d’aquesta manera, aquest «excedent» amb allò que és pura quotidianitat. Si ens acostem al símbol de la creu i les seves representacions, ràpidament advertirem la polisèmia que contenen. La creu comunica significats diversos que ens ajuden a comprendre millor el missatge de Jesús: la seva relació amb Déu, amb els altres, el seu abast i novetat, que pot projectar-se i impactar en la nostra vida. Anem a concretar un d’aquests significats, detenint-nos en les dues direccions cap a les quals, en un sentit figurat, apunta la creu: vertical i horitzontal. Podem convenir que l’horitzontalitat ens parla de la immanència, mentre que la verticalitat de la creu ens acosta a la transcendència. Efectivament, la fusta horitzontal pot convertir-se en un símbol de la vida quotidiana, material, impregnada, és clar, per la presència de Jesús i el missatge de la seva vida. Mentre que la fusta vertical suggereix la relació entre aquesta realitat i l’espai de transcendència que, a primera vista, apareix ocult, però que hi és i que, en certa manera, comunica una tendència cap a «dalt». (more…)
Recés de Setmana Santa (II). Divendres sant: «Avui seràs amb mi al paradís» (Lc 23,43)
Darío Mollá. «Hi van crucificar Jesús amb els criminals, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra» (Lc 23,33)
En aquest matí de Divendres Sant els proposo que, en la nostra pregària, ens acostem al Calvari, aquell lloc fora de la ciutat on Jesús és crucificat, aplicant-li, després del procés civil i religiós, la mort dels esclaus. El gest de Jesús com a esclau que renta els peus dels seus deixebles, gest que contemplàvem ahir, no era, doncs un gest buit, una comèdia, un gest per a la galeria o un posat per a una fotografia virtual o per als pintors d’èpoques posteriors. El fet de Jesús de rentar els peus als seus deixebles és l’expressió d’una dinàmica de vida que comença amb l’Encarnació i culmina amb la mort: «Es va fer no res: prengué la condició d’esclau […] s’abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu» (Fil 2,6-8). Pren la condició d’esclau i mor com un esclau. (more…)
Recés a la ciutat (II): Divendres sant: un home de dolors engendradors de vida
Josep M. Rambla Blanch.
A. Home de dolors
Avui us proposo acompanyar la meditació de dos imatges profundament impactants que ens conviden a entrar en els dolors del Crist i del món, així com en les seves capacitats de ser engendradors de vida i de consolació. Primer però, convé no passar per alt massa ràpidament per sobre de la cruesa desgarradora dels dolors del Crist. Són dolors que ens treuen l’alè quan els contemplem. N’hi ha tants de vídeos de YouTube sobre drames del món i injustícies que és gairebé impossible arribar fins el final… Són dolors que no han de ser “racionalitzats” massa ràpidament, que no han de ser objecte d’un discurs per trobar-hi un sentit. Deixem primer que ens impacti la seva cruesa! Convido a contemplar el Crist crucificat de Benito Prieto Coussent. (more…)
Déu és Amor
Alícia Guidonet. El camí de la Quaresma ens proposa reduir tots aquells aspectes superflus que hi ha de més en la nostra vida. Es tracta de disminuir ritmes, ocasions, espais, paraules…, per així incrementar la capacitat per viure des de la profunditat. L’objectiu és anar a allò essencial. La finalitat és assolir la nostra veritat més simple. Allò que ens permet reconèixer-nos en Déu. Eliminar aquestes capes que, en sumar-se, acaben per omplir-nos de coses, relacions, propòsits i actituds que no ens deixen transparentar la glòria de Déu. Que no li deixen ser Senyor de les nostres vides.
Estem convocats a convertir-nos. És a dir, a advertir què és allò que, aquí i ara, ens ocupa sense ser Déu, sense ser de Déu. La proposta és disposar-nos a deixar-ho, a no pactar-hi més. O, en darrer cas, a desitjar que aquest embull finalment es desfaci. (more…)
Recés a la ciutat (III): «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú»
Santi Thió. Nota sobre el calendari
Aquell any, el dia de lluna plena ‒el dia 15 del mes de Nisan, el dia de Pasqua‒ va escaure en dissabte, de manera que la mort de Jesús va ser el divendres 14 i la resurrecció va tenir lloc el diumenge 16 de Nisan, el mes de la primavera. Els primers cristians es van dividir a l’hora d’optar per quin dia celebrar la nova Pasqua, lleugerament desmarcada de la Pasqua jueva. Els «quatordecimals» apostaven pel dia 14, el dia abans de la lluna plena, en contra dels qui proposaven celebrar-la el primer diumenge després de la lluna plena. Aquesta és la data que ha prevalgut.
1a part: Cerquem una imatge
Si hem seguit de prop els fets pasquals, possiblement l’ànima ens haurà quedat amb desig de fixar la imatge de Jesús. Joan de la Creu, en el Cántico Espiritual, sembla endevinar el clam cristià després de l’enterrament de Jesús: (more…)
Recés a la ciutat (II): El meu Pare m’ensenyarà encara coses més grans
Santi Thió. Després de guarir el paralític de la piscina de les ovelles, l’Evangeli de Joan recull aquesta intrigant afirmació de Jesús quan les autoritats protesten perquè treballa en dia festiu. Ara, en considerar els fets pasquals, palpem una concreció absoluta de l’aprenentatge de Jesús.
La resposta de Jesús a la demanda de Felip reforça l’interès per la contemplació dels fets pasquals. Felip vol que en aquell moment solemne Jesús li mostri el Pare. La resposta és: «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare […] No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?» (Jn 14,9-10).
No cal dir que això porta a considerar que Déu Pare renta peus o es dona en eucaristia o plora davant la tomba de l’amic o busca l’ovella perduda al barranc. Sorgeix un desig imperiós d’un coneixement de Jesús més gran, tot perseguint el rostre de Déu. (more…)
