Em pregunto a mi mateix
Ramiro Pàmpols. Arran de tot el que estem vivint aquests darrers mesos a Catalunya o, per què no?, a la resta d’Espanya, m’he anat plantejant de forma subreptícia una qüestió que em preocupa cada dia més: ¿a què és degut que la “qüestió catalana” hagi pres un relleu tan absolut en el meu univers mental, que gairebé no hi ha cap altre neguit que “m’arrossegui” amb una intensitat semblant?
Em refereixo a allò que ha estat la meua opció de vida durant 30 anys quan vaig decidir anar-me’n a treballar manualment, de ser possible com a peó, per a combatre la injustícia que es feia -i es fa encara- contra el poble treballador. (more…)
