Lucia Montobbio. [Dialogal] “Hi ha qui considera que Cadaqués és un dels llocs més bonics del Mediterrani, però per discreció i timidesa s’absté de manifestar-ho. Altres, empetitint el Mediterrani, proclamen, a tots quatre vents, que Cadaqués és el poble més bonic del món”, escriu Josep Pla a Un Petit Món del Pirineu. I a Notes disperses, l’autor continua: “Si en els solitaris dies d’hivern la població ja és una mica misteriosa, quan arriba el capvespre, fins quan la llum és freda i precisa, us envaeix l’ambient. En dies d’humitat —quan el vent de garbí vetlla— l’obscuritat dels carrers, els rastells llefiscosos, les pissarres molles, les llums agòniques, us fan anar a poc a poc per no rompre-us la crisma en una relliscada. Entreu en una espècie d’agitació expectant. Però agitació de què? Tot és solitari, silenciós, mort. No us espera ningú, ni espereu ànima vivent. Tot és neutre, oblidat i llunyà. La petita onada que es desfà al Portitxó, sense fer soroll, com un glop d’aigua que expulsa el mar”.
M’ha semblat oportú començar així aquest article perquè em desplaço fins aquest poble mediterrani un capvespre d’hivern. Tot i que vaig a poc a poc per por a trencar-me la crisma, el que m’envaeix és enuig. M’acabo d’adonar que ens han pispat el tapacubs del cotxe. Portem un Fiat Panda Alessi taronja, un cotxe massa vistós i llaminer pels col·leccionistes de símbols, lletres, antenes, i tapacubs arrencats d’automòbils aliens. El pròxim serà de segona mà i com més ratllat i boterut, millor. Provo de calmar-me i recordar que estic aquí per copsar l’escenari cadaquesenc que acull el grup d’aprofundiment espiritual Vivarium Gerisena. Intento recuperar l’escenografia romàntica de Pla i el silenci com a atmosfera per dialogar.
Fa temps, amb un grupet de joves del Casal Loiola ens varem desplaçar fins a Tavertet. Els acompanyants ens van advertir que anàvem a escoltar a una persona mística: Raimon Panikkar. Si llavors, adolescent, em van semblar més sorprenents les vistes panoràmiques que el conferenciant, després he sabut apreciar millor l’obra d’aquest savi. Potser a la sala amb balcons a les muntanyes, al meu costat,hi havia algun membre del grup Vivarium Gerisena. Aquest col·lectiu neix el 1999 a Garriguella, sota el mestratge inspirador de Raimon Panikkar, amb qui mantindrà una relació estreta d’amistat. Des de 2005, forma part de la Xarxa Catalana d’Entitats de Diàleg Interreligiós de l’AUDIR. Jaume Angelats, un dels components del grup, em parla una mica més d’aquesta iniciativa.
Jaume Angelats és capellà del Bisbat de Girona, actualment rector de les parròquies de Cadaqués, La Selva de Mar i El Port de la Selva. Docent en la Facultat de Teologia de l’Ateneu Universitari Sant Pacià i en els Instituts Superiors de Ciències Religioses de Girona i de Barcelona. També és delegat episcopal en la Delegació per al Diàleg Interreligiós.
D’on ve aquest nom “Vivarium Gerisena”?
Vivarium evoca l’indret de Calàbria on el patrici cristià Cassiodor va fundar un monestir el segle VI, encomanant als monjos la tasca de recuperar, conservar i transmetre a les generacions futures el valuós patrimoni cultural dels antics per tal que no es perdés. Gerisena és la denominació llatina de Garriguella, poble de l’Alt Empordà en la demarcació de Girona, on el grup va néixer i es va reunir els primers anys. Des de 2009, ho fa a Cadaqués.
Qui conforma aquest grup?
Una vintena de persones de diverses poblacions gironines, exponents d’un ventall interdisciplinari des del punt de vista formatiu (filosofia, història, antropologia, art, filologia, informàtica, medicina, psicologia, teologia…), culturalment cristianes però amb sensibilitats espirituals plurals, que comparteixen una inquietud de recerca i aprofundiment de la dimensió espiritual de la vida, des d’una perspectiva interreligiosa i intercultural.
Recordo que en una entrevista que li vaig fer per a l’Institut Superior de Ciències Religioses vam parlar d’aquesta recerca. Deia que ser professor i tenir contacte amb alumnes amb inquietuds similars ajuda a mantenir-se en aquest camí.
La vida mateixa et situa sovint en una actitud de recerca, per bé que no sabem ben bé què busquem. Si entreveiem fàcilment la complexitat de l’existència, l’estudi mostra que encara és més complexa del que sembla a primera vista. I la perspectiva espiritual possibilita una forma atendible de coneixement, de percepció de la realitat. El millor feedback de la docència és que els alumnes t’estimulen en una actitud permanent de recerca. En aquest sentit, sovint em trobo dient-los que, més que de respostes, la Bíblia potser és un llibre de preguntes. Considero important tenir sempre present que la vida ofereix un aprenentatge constant.
L’estudi i la reflexió segur que també tenen un paper important en les trobades de Vivarium Gerisena.
Sí, nosaltres ens reunim un cop al mes, de setembre a juny. Les sessions de Vivarium Gerisena s’estructuren en dos moments: mitja hora de meditació i silenci, seguida d’un parell d’hores llargues de diàleg dialogal a partir de l’estudi compartit d’una temàtica prèviament consensuada. Després d’una colla d’anys fent camí junts, a part d’aquest treball acadèmic i de reflexió conjunta, els membres del grup hem anat teixint també un vincle gratificant d’amistat, que facilita la comunicació recíproca d’experiències personals.
Parles de recerca, silenci, diàleg, reflexió, quines altres característiques destacaries del grup?
Ens agrada cultivar tres dimensions existencials. En primer lloc, el silenci. Com dèiem, iniciem les trobades amb una estona de meditació en silenci. Després ve la paraula: dialogar, reflexionar a partir de textos i contextos, compartir experiències,escoltar-nos i contrastar perspectives… Finalment pot arribar l’acció. Des del silenci i el diàleg dialogal se solen generar dinàmiques que poden ajudar a transfigurar i transformar aspectes personals i socials.
Una de les accions que ha coordinat Vivarium Gerisenaha estat el VI Parlament Català de Religions. Sobre quins temes vàreu treballar?
La conferència marc, va desplegar el lemade la sisena ediciód’aquest Parlament: “Signes dels temps. Temps de Símbols”. La sensibilitat espiritual copsa dues vessants entrellaçades de la realitat. Una mirada profètica procura identificar els signes dels temps en què vivim, els indicadors de per on va el món, les característiques del moment present, amb tots clarobscurs que vulgueu. Una mirada més mística mira de percebre els símbols lluminosos actuals que permeten entrellucar camins de futur.
En un segon moment de la jornada s’obriren tres àmbits dialogals simultanis, associats amb la dimensió religiosa de la vida. I relacionats amb els elements configuratius de les sessions de Vivarium: paraula, silenci i acció.
El silenci ens immergeix en el misteri, horitzó que besllumen totes les tradicions espirituals, astorament i respecte davant la vida d’on brolla la sensibilitat religiosa. Paideia, l’expressió clàssica relacionada amb la paraula, l’educació, la cultura, la transmissió de valors, la comunicació…Aspectes que també tenen molt a veure amb l’experiència religiosa, sobretot avui dia. Oikonomia, l’acció econòmica, social i política, entesa en el sentit primigeni i profund d’organització de la casa: la de cadascú i la de tots. Com edificar, en un món globalitzat, una casa habitable per a tothom? Quasi totes les religions concorden en la necessitat de fomentar –encara que no resulti fàcil- valors de justícia, de pau, de solidaritat, de respecte,d’acolliment,de fraternitat…
Des del primer Parlament Mundial de les Religions que es va celebrar a Chicago el 1893, fins aquest sisè de l’àmbit territorial de parla catalana que s’ha celebrat enguany a Girona, quins reptes queden per resoldre en qüestió de diàleg interreligiós?
Les persones i les situacions van canviant, però els reptes dialògics continuen sent els mateixos. A mesura que s’articula el diàleg interreligiós, es va veient que aquest ha de ser un diàleg continu…. El repte principal és no defallir mai en aquesta actitud d’obertura i de reciprocitat, que és alhora pregonament religiosa. Per més que hi hagi comprensions diferents referides al mateix diàleg. I sabent que cada dia res perfilen nous reptes. Ara mateix ens trobem de ple amb el fenomen de la immigració, persones i grups provinents de marcs socials, polítics, culturals i religiosos molt diferents.
Què en pensa de l’acollida de refugiats siris a Catalunya?
D’entrada, es tracta d’un deure humanitari i ètic. Sobretot si assumim la part de responsabilitat que ens pertoca pel que fa als conflictes bèl·lics generadors de tant de sofriment. Malgrat la complexitat que suposa i la necessitat d’articular adequadament aquesta acollida, també pot ser oportunitat d’enriquimentcultural, social, econòmic, polític, i religiós pel nostre país. Sense oblidar les paraules de salutació de Raimon Panikkar als milers de participants del Parlament Mundial de les Religions celebrat a Barcelona el 2004: “Benvinguts tots, immigrants d’aquesta terra on tots hem arribat sense papers”.
Imatge extreta de: Vivarium Gerisena