Jean Merckaert / Jean Vettraino. [Traducció a càrrec de Cristianisme i Justícia] Thomas Piketty és economista, director d’estudis a l’Escola d’Estudis Superiors en Ciències Socials i professor a l’Escola d’Economia de París. Les seves recerques es centren en les desigualtats econòmiques. El seu darrer llibre, Le capital au XXIe siècle (Seuil, 2013) és motiu d’un debat intens tant als Estats Units com a Europa.

A Le capital au XXIe siècle, Thomas Piketty explica que, de manera gairebé mecànica, els rics s’enriqueixen més ràpidament que la resta de la societat, i demana un impost progressiu sobre el patrimoni. És això possible a escala d’un país? És una proposta realista en l’era dels paradisos fiscals? És una demanda social? Seria suficient per a combatre les desigualtats? Pikkety ho respon en aquesta entrevista exclusiva per a Revue Projet, que des de Cristianisme i Justícia hem cregut interessant traduir al català.

En el llibre expliqueu que, a part del període dels Trenta Gloriosos[1], els rics s’han enriquit més ràpid que la resta de la societat. És aquesta tendència inevitable? Un rendiment del capital (al voltant del 4 al 5% anual al llarg dels dos últims segles) és immutable ?

Thomas Piketty – El que cal primer és situar aquestes tendències i forces –que són múltiples i contradictòries– en una perspectiva històrica i comparativa. Observant el període 1913-1948 als Estats Units, l’economista Simon Kuznets va constatar una reducció significativa de les desigualtats en els ingressos. Molts van arribar a la conclusió que el creixement acabaria per anar de bracet amb la reducció de les desigualtats i els economistes ho donaren per fet i abandonaren aquest camp d’investigació. Tanmateix, Emmanuel Saez ha prolongat la corba (en U) de Kuznets i ha demostrat que durant la dècada de 1990, la desigualtat als Estats Units ha recobrat el seu nivell de principis del segle XX. El propi Marx va predir una tendència a la baixa del rendiment del capital. Aquesta taxa mesura què reporta el capital en un any (un pis de 100.000 euros que reporta 4.000 euros anual = 4 %). Però, com demostro en el meu llibre, la predicció de Marx és falsa. Avui en dia, el rendiment pur del capital, fora del període de guerres, encara és del 3 o del 4 % anual, el mateix que en els segles XVIII i XIX. I no hi ha cap motiu per preveure que s’enfonsi amb l’acumulació. Fins i tot si es pogués tornar a la seva làmpada el geni de la desregulació financera, això no afectaria pas la superioritat del rendiment del capital (R) sobre la taxa de creixement (G).

En les societats preindustrials, el creixement era del 0 % anual o inferior al 0,1 % anual. Fins i tot en el segle XIX, malgrat totes les innovacions tècniques, va ser de l’1 o del 1,5 %. La renda immobiliària es situava al voltant del 4 o del 5 % anual. Això permetia que un grup de propietaris visqués de les seves possessions i es centressin en altres coses a part de la seva pròpia subsistència: en l’art, en les ciències, en la guerra, en el govern, en la religió… D’alguna manera, aquesta realitat (R > G) suposava un trauma per les societats –amb el problema afegit de la usura: ¿els diners poden fer diners?–, però també en va ser un dels fonaments. Dins la filosofia cristiana imperant es combat la usura, però es manté la renda immobiliària. Es desconfia d’alguns tipus de capital, inclosos els financers (que tenien por de no controlar), però no del rendiment de la terra (que «no menteix»!). Semblava normal que la terra produís una renda que permetés viure sense treballar als qui la tenien.

Amb la Revolució industrial, es va creure que aquesta lògica antiga quedava abolida. Certament, les coses van canviar, amb un creixement d’entre l’1 i el 2% anual, però l’escletxa entre els dos no va variar tant com es creia. En totes les novel·les de Jane Austen o de Balzac, el rendiment del capital es situava entre el 3 o el 4% anual, i fins i tot entre el 6 i el 7 % per als més arriscats. Al segle XX, si l’ordre entre R i G es va invertir, va ser per circumstàncies excepcionals i tràgiques (les dues guerres mundials), i també com a resultat del creixement demogràfic. D’això se’n derivà una gran part del creixement del segle XX fins avui dia. L’augment de la població o de la productivitat va tendir a reduir el pes que el patrimoni tenia en el passat. En una societat en la qual no neixen nens, on la població minva, el patrimoni acumulat adquireix una importància considerable. Certament, no és una fatalitat. Potser hi haurà tants naixements i innovacions tècniques –netes i no contaminants– el 2050 que es produirà un creixement del 4 o del 5 % anual… Però faríem bé en preparar altres solucions! El nivell de creixement durant els Trenta Gloriosos ens ha influït molt fortament. Però quan la diferència entre R i G creix, les desigualtats inicials dels patrimonis s’amplifiquen. Avui a Paris els joves sense capital  aspiren a grans salaris que els permetin convertir-se en propietaris! Per contrarestar les dinàmiques de desigualtat, esperar passivament per la convergència de la taxa de creixement i del nivell de rendiment de capital seria apostar per una coincidència extraordinària.

La financiarització de les grans fortunes no debilita el fonament d’aquest enriquiment?

Thomas Piketty – La financiarització excessiva del capital agreuja les coses. Tota una part de l’explosió de les remuneracions més altes està relacionada amb el sector financer, i la desregulació financera també ha contribuït a augmentar la desigualtat d’accés al rendiment del capital. La fórmula R > G és molt abstracta, però el rendiment del capital cobreix formes d’actius i de carteres molts diferents. Les dades disponibles són incompletes, però, per a les carteres més grans, les fortunes individuals, les grans dotacions de les universitats o els fons sobirans, s’observa rendiments molt alts, del 6 al 8 % anual, mentre que per a l’inversor de base, que arriba amb uns 10.000 o 100.000 euros al seu banc, els rendiments compensen tot just la inflació. En el model de mercat del capital perfecte que defensen els economistes, la intermediació financera hauria de permetre que tothom obtingués el mateix rendiment màxim. Però alguns tenen accés a productes financers sofisticats amb rendiments molts elevats, mentre que a altres se’ls hi proposa productes amb els quals no guanyen res…

Aquesta constant és molt diferent en els països del «Sud»?

Thomas Piketty – La desconnexió entre el rendiment dels grans patrimonis i la taxa de creixement ja es constata a nivell mundial[2]. Fins i tot incloent-hi la Xina, el producte interior brut (PIB) mundial només ha augmentat de mitjana un 3,3 % anual aquests darrers trenta anys (en gran part degut al creixement demogràfic). L’ingrés mitjà progressa a nivell mundial entre l’1,5 i el 2 % anual. La Xina ja ha hagut de fer front a grans concentracions del patrimoni. Ara per ara, com a Rússia, s’aborda aquesta qüestió cas per cas, descartant tal o tal oligarca. Però això és sostenible a llarg termini? És possible que la Xina arribi més ràpidament que Europa o els Estats Units a desenvolupar un tipus de regulació adaptada al capitalisme patrimonial del segle XXI, perquè es debat seriosament la introducció d’impostos sobre la propietat i el patrimoni. Fins i tot amb un sistema de partit únic, es pot preferir l’impost a la presó com a forma de regular les desigualtats de patrimoni!

Dit això, quan s’observen els patrimonis a nivell mundial, els països rics mai no han sigut tan rics. Els francesos, per exemple, tenen molt més a l’estranger que riqueses tenen els estrangers a França. Són els estats els que són pobres. El capital que tenen els residents en un país representa (això no és més que una mitjana) sis anys d’ingressos: és a dir, molt més que tots els deutes!

La manca de límits a l’acumulació va conduir, a finals del segle XIX, a solucions radicals. El repte d’avui és donar-hi resposta per vies més pacífiques que la guerra, més eficaces que el comunisme… Es podria apostar per una menor proliferació de famílies, però és difícil fer-ne d’això una política pública! La generositat privada? Sovint, les persones que donen a fundacions en mantenen el control. No n’hi ha prou amb dir-ne al seu interès privat «interès general» perquè ho sigui.



[1]        Trente Glorieuses, és una expressió de l’economista Jean Fourastié en referència al període 1945-1973, durant el qual alguns països van experimentar una expansió econòmica notable i que va acabar sobtadament amb la crisi del petroli. (N. del T.)

[2]        Cf. Le capital au XXIe siècle, p. 693, quadre 12.1.

piketty04

Imatge extreta de: Economía Crítica

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here