Cristianisme i Justícia. (Entrevista feta per Xavier Casanovas, Oscar Mateos, Santi Torres i Nani Vall-llossera).
El poder ja no està en mans dels actors convencionals (l’estat-nació o els partits polítics) sinó que és una cosa etèria com ara “els mercats”. Encara que es poguessin generar majories socials, quin és el marge per recuperar espai polític i poder?
El poder real, certament, no està en els representants del poble però el poder tampoc és quelcom eteri. Des del moment en què el capitalisme s’ha quedat sense contrapoder a nivell global, s’han signat tres mil tres tractats internacionals, bilaterals o multilaterals afavorits per l’OMC. El capitalisme hiperregula, regula de forma severa però ho fa en funció d’uns interessos molt particulars que són contraris a l’interès general. Aquesta situació provoca que una multinacional pugui demanar a un govern democràtic quan el parlament legisla en contra dels interessos d’aquesta multinacional. Aquest és el problema principal ara. No és un problema eteri sinó de voluntat política. Sense voler fer simplificacions: tenim un elefant a l’habitació, i no volem veure l’elefant. Doncs hem encarar primer amb l’elefant, i quan ho expulsem, vigilar perquè els nous elefantitos no creixin massa. Actualment a nivell mundial s’estan aprovant uns tractats que permeten determinades corporacions tenir un pes superior que el del poder democràtic d’alguns països.
En el cas d’Europa, tens uns tractats que anul·len o limiten la capacitat decisòria dels parlaments, i a més tenim un Tractat de Lisboa que juga el paper de “constitució” sense haver estat votada per la gent, i que a la pràctica limita el que un parlament pot fer. Tenim, doncs, una subversió de la democràcia no etèria sinó fàctica, amb noms i cognoms. A mi m’agradaria poder dir-ho molt clar i explicar la necessitat d’anul·lar tots aquests tractats: no pot haver cap tractat per sobre d’una decisió democràtica, no pot haver cap tractat amb més pes que les decisions d’un parlament. Això no és cap novetat i ha estat objecte d’anàlisi polític i econòmic per economistes com Stiglitz i més nostres com Arcadi Oliveres. Però la voluntat política no existeix, perquè hi ha dependència econòmica dels agents polítics respecte aquests poders fàctics, i en això el finançament de partits té molt a veure.
Parles sovint del capitalisme com un “gegant amb peus de fang”. Quin és el significat d’aquesta metàfora?
Sí, és una metàfora treta de la Bíblia (Dan 2, 31-35). Quan ho veus des de baix, la seva altura, l’or, el seu poder… et mareges, però quan mires cap als seus peus t’adones que se sosté sobre fang. No es pot explicar aquesta situació sense parlar d’una suma d’alienació cultural i de força repressora. Al llarg de la història s’ha repetit la mateixa situació. Autors com Sèneca, Ciceró… filòsofs, pensadors, persones dotades d’una gran consistència intel·lectual van criticar les idees de la divinització de l’emperador, però la majoria de la població va acceptar passivament aquest fet que avui ens sembla absurd. A la ment humana de persones intel·ligents es donen sovint uns mecanismes que bloquegen l’acció a favor de la justícia, perquè allò que hauries de remoure exerceix sobre elles un temor reverencial. Aquest temor, avui no el tenim pels nostres polítics. ¿A qui devem doncs aquesta reverència? Crec que tal com denuncia l’anàlisi marxista de l’alienació, tenim aquesta por o aquest respecte (que Marx va anomenar ‘fetitxisme’) respecte als diners o al sistema econòmic: el sistema econòmic no es pot tocar. I qui ha dit això? Qui ha fet aquest sistema econòmic? L’hem creat nosaltres no? Ja que si ho hem fet nosaltres i ens agrada, mantinguem-lo, però si no ens agrada, és clar que hem de canviar! Sense pensar-ho dues vegades.
El filòsof de l’alliberament Enrique Dussel en la seva obra Les metàfores teològiques de Karl Marx, afirma que Marx recupera el concepte de “fetitxe” de la Bíblia, en concret dels profetes de l’Antic Testament. Un fetitxe és una cosa feta amb mans humanes (la paraula fetitxe prové de facere en llatí), alguna cosa ‘feta’ que oblidant-nos que és un producte nostre, el posem en un pedestal, li rendim adoració i li permetem que ens exigeixi sacrificis humans. No, no facis això! Si vols agenollar-te, fes-ho davant el Déu viu que et dóna vida i que no va a demanar-te mai sacrificis humans, però no davant d’un fetitxe fruit de les teves mans. Doncs aquesta crítica que és la crítica dels profetes, Marx afirma que és el que hem fet nosaltres amb els diners i el sistema econòmic capitalista. Una cosa que hem creat nosaltres ho hem posat en un pedestal, ens hem agenollat i estem permetent que ens exigeixi sacrificis humans. A Espanya hem canviat de la nit al dia la Constitució sense cap tipus de referèndum per retre culte al fetitxe: hem decretat que el deute i els criteris de convergència econòmica estan per sobre de les necessitats socials. El món al revés. La bona notícia és que el sistema econòmic és “quelcom construït per mans humanes”, i per tant, si superem la dinàmica fetitxista, ens adonarem que depèn de nosaltres i no al revés; el sistema econòmic pot i s’ha de canviar quan exclou i perjudica la majoria de la població.
Per a això, insisteixes en les teves escrits en “recuperar la subjectivitat política”. En què consisteix això?
Des del principi del que coneixem com Història fins ara, tots els canvis socials que han buscat una major justícia social han estat canvis des de baix. És lògic, si tu tens un sistema de desigualtat social amb gent a sota i gent amunt, els de dalt per què han de voler canviar res? Pot ser que hi hagi casos individuals de conversió del cor, de vegades passa, persones d’un àmbit privilegiat que s’adonen que “això no va”, però per tal d’esdevenir agent polític de canvi, aquestes persones ‘de dalt’ han de sumar-se a la gent que actua des de baix. Jo més que de recuperació prefereixo parlar d'”activació”, perquè només es recupera el que prèviament s’ha perdut i la subjectivitat política no la pots perdre, és intrínseca a la persona, és el que tu ets. Tampoc ningú te l’atorga, sinó que forma part del teu ésser persona, i per a mi va lligada més que a la ciutadania al fet de “ser imatge de Déu”. Aquesta és la meva manera d’entendre-ho, però cada un pot dir-ho amb el seu llenguatge, i parlar per exemple de “dignitat personal”. Només per un mecanisme d’alienació pot quedar inactiva la meva subjectivitat política i deixo llavors de ser conscient que la tinc. D’aquí la importància d’activar aquesta subjectivitat, i això és el que es percep que està passant al nostre país: un procés d’activació de la subjectivitat política. Els poders fàctics s’estan adonant d’això i no estan trigant a respondre, mai s’estan quiets.
Però encara que efectivament, les persones s’estiguin activant, la pregunta és com canalitzar això. Hi ha un malestar, una activació, però que a causa de la crisi de mediacions com els partits polítics o els grans sindicats de vegades no té sortida i simplement es queda en això. Quins instruments tenim per donar sortida a aquesta activació del subjecte polític?
Primer cal dir que sí que hi ha partits que són canal d’aquesta activació política cap a una ruptura, a Catalunya tenim el cas de les CUP (Candidatures d’Unitat Popular). També hi ha sindicats petits, i no tan petits, com és el cas del sindicat COBAS de Telefónica, que estan realitzant la seva lluita d’una forma modèlica. Hi ha moviment. És com el profeta Elies quan diu “estic sol, sóc l’únic que no he adorat als déus baal”, però quan s’activa es troba amb set mil més que s’han mantingut fidels que l’ajuden a fer la revolució (cf. 1Re 19:14 vs. 1Re 19,18). Per tant aquí ja hi ha gent que fa temps que està treballant i que està treballant bé. Per a mi la canalització l’he vist a través del Procés Constituent no només com a moviment en el qual estic compromesa sinó com un tipus de proposta que pot funcionar.
Crec que el Procés Constituent és un bon instrument que es pot generalitzar a altres contextos. És una proposta que en lloc de voler formar una macroestructura o un partit polític que es vulgui perpetuar en el poder, busca fer possible una aliança estratègica de ruptura entre moviments socials molt diversos, partits ja existents i persones i col·lectius que fins ara no s’havien sentit cridades al compromís polític. Aquesta aliança ha de ser el més àmplia possible, perquè si no és àmplia no podrà ser majoritària. En el nostre cas també ha tingut un paper fonamental la conjuntura política i el desig d’independència política per part de Catalunya. Aquest desig ens permet introduir un debat el més profund i ampli possible sobre les condicions de convivència i d’organització política.
No és per tant, extrapolable a altres llocs d’Espanya.
A la resta de l’Estat s’ha de concretar en cada lloc. Cal canalitzar un malestar existent cap a una estratègia política viable. Com? No hi ha fórmula igual per a tots, cal saber on som. Al País Basc serà diferent que a Andalusia, o a Galícia o a Madrid.
A Catalunya hem d’aprofitar aquest momentum de lluita per la independència, que d’altra banda és un momentum clàssic. Quan hi ha un increment del malestar social, llavors aquest es desvia cap a una reivindicació nacionalista. Això ha passat al llarg de la història, i el cas que tenim més recent és el de la reunificació alemanya. Cansats d’anys de règim comunista sentint parlar del “poble” sense que el poble real tingués veu ni vot, el poble de l’Alemanya de l’Est va sortir al carrer cridant “Wir sind das folk” (“nosaltres som el poble”) i no el Politburó. Davant aquesta onada de reivindicacions que tenia el potencial de crear un veritable estat social a l’Alemanya de l’Est, davant l’amenaça que això suposava per a la consciència adormida o l’alienació de la part capitalista, Helmut Kohl va ser prou hàbil per manipular aquest “Wir sind das folk” cap a ” Wir sind ein folk” (“nosaltres som un poble”). Per tant, es va dir, que el crit de l’Alemanya de l’Est era per a la reunificació. I comença llavors el nou discurs: privatitzem-lo tot perquè el que importa és que “tornem a estar tots junts”. I aquí el preu a pagar va ser la privatització de totes les propietats públiques d’Alemanya de l’Est que després d’haver estat gestionades per un comitè central, havien començat a ser autogestionades de forma alternativa. Tot va quedar interromput per aconseguir que “per fi els alemanys poguem tornar a reunir-nos, curar les nostres ferides històriques, les nostres humiliacions seculars, etc.”.
A Catalunya pot passar una cosa així. Hi ha gent que està per la independència i per reforçar el nacionalisme deixant la qüestió social per més endavant, però en canvi nosaltres apostem per reforçar un procés constituent que treballi clarament per un nou ordenament econòmic, polític i social. No podem permetre que se separi la qüestió nacional i la qüestió social.
Imatge extreta de: Eldiario.es