Quina és la motivació per a publicar un quadern sobre el tema de l’educació en clau ignasiana?
Fa molts anys, em vaig sentir motivada a provar de plasmar la dinàmica dels Exercicis Espirituals a la vida quotidiana de l’educador cristià. Aquest fou el primer estímul que m’esperonà a reflexionar des d’aquest àmbit, amb la clara intenció d’ajudar els educadors cristians, en la seva vida quotidiana, a viure llur treball com a vocació i com a missió. Actualment, el treball educatiu implica una dedicació intensa i esgotadora per als educadors. Per tant, necessiten suport i ajut, tant a nivell humà, com espiritual. Per això, irrompé en mi el desig de convidar els educadors a identificar, revitalitzar i viure la seva vocació educadora com un do i com una missió del Senyor, en l’àmbit del servei de l’Església.
Tant l’interès com l’actualitat de la idea inicial de relacionar aquesta reflexió amb la dinàmica dels Exercicis Espirituals s’oferí a altres persones vinculades a l’espiritualitat ignasiana, les quals van anar aportant criteris i opinions molt útils per a l’orientació del material de treball. Les indicacions i la col·laboració de Darío Mollá resultaren molt valuoses des del començament. Així, la idea original es va anar vertebrant i obrint-se a la Reflexió Ignasiana que ha inspirat el quadern EIDES núm. 102, El do d’educar, esdevenint el material amb el qual avui podem comptar.
En el quadern exposes unes actituds de fons, però els educadors i educadores es troben desbordats per la pressió dels programes, el minso reconeixement social i l’empitjorament de les condicions laborals. Què els diries per tal que puguin acollir el missatge que els suggereixes?
Justament, aquesta realitat de pressió a què es veuen sotmesos els educadors i les educadores fou un dels factors que m’encoratjà a elaborar aquest material. Jo soc educadora des de fa molts anys, i copso diàriament aquesta realitat de dificultat, de cansament, de manca de reconeixement. De fet, el material arrenca analitzant la vida educadora, de manera especial, la docent, tot descrivint el seu estat actual.
Crec fermament que aquesta situació insta d’un revulsiu més potent des de l’educador, d’un aprofundiment més intens de la nostra vocació i de la crida a la missió d’educar. Els grans reptes de la nostra realitat educativa requereixen d’educadors apassionats de la seva vocació, i que siguin capaços de viure-la com a missió. En la meva vida he experimentat, i crec que es pot generalitzar a d’altres, que l’Espiritualitat i, concretament, la Ignasiana, pot esdevenir un gran ajut en aquesta tasca interior de revitalització i d’aprofundiment de la pròpia vocació, i, així mateix, en la descoberta d’aquesta vocació com un do. La dinàmica interna dels Exercicis ens convida a retrobar el nostre Principi i Fonament en l’Únic que és la nostra vida, el qual ens crida i ens envia. Contemplar la vida escolar, malgrat que cada vegada resulta més difícil i esgotadora, des de l’òptica d’una elecció i d’un do, ens facilita descobrir una altra lectura a la llum de la Resurrecció i de la Contemplació per a aconseguir amor.
Sant Ignasi parla de “desolació”. Què proposa l’espiritualitat ignasiana per a vèncer-la?
La “desolació” en la vida espiritual és una moció habitual i clau en la dinàmica de l’Espiritualitat Ignasiana, perquè ens il·lumina els moviments dels diversos esperits que es mouen dins de la persona.
Tenint present la vida de l’educador cristià, tema sobre el qual es basa el quadern EIDES, El do d’educar, crec que es poden suggerir algunes propostes des de l’Espiritualitat Ignasiana:
- Canviar la mirada: cal fer un pas des de la realitat exterior desolada, cap a l’interior del nostre ésser, on descobrim Aquell que ens estima i que ens ha cridat a una missió. És a dir, canviar la mirada o el focus d’atenció, que vagi de fora cap a dins, on assoleix el ple sentit.
- Contemplar “Jesús Mestre”, anunciant i ensenyant. Viure amb Ell les mateixes dificultats i experiències de desolació en la missió que Ell visqué; d’aquesta manera, “el jou és suau i la càrrega, lleugera”.
- Situar-nos davant del Senyor amb l’actitud de servents inútils, que accepten treballar en els seus sembrats, encara que el treball i la missió els puguin desbordar i, a vegades, els superi. Aquesta actitud interior facilita ressituar la nostra vida, comprenent que la missió és seva, i que nosaltres, únicament, som servents que aportem “els nostres cinc pans i els nostres dos peixos”.
- Pregar contínuament pels destinataris de la nostra missió. Demanar al Senyor el do i la gràcia de canviar la nostra mirada, per tal d’esguardar cadascun d’ells amb els mateixos “ulls” amb què Ell els mira.
- Conscienciar que la missió i les persones, que en aquest cas és el nostre alumnat, són criatures de Déu, de les quals Ell en té cura i sap com conduir-les, molt millor que nosaltres.
Tot ho posem a les seves mans amb la profunda creença que ell ho mena tot, i aquesta convicció esdevé la nostra més gran esperança i goig, i, per tant, el do més gran.
[Imatge de Rosy / Bad Homburg / Germany en Pixabay]