Alícia Guidonet. El dia 8 de febrer Casa Turca Barcelona i la Fundació Migra Studium vam celebrar la Setmana de l’Harmonia Interconfessional a l’església de Nostra Senyora de la Victòria amb una xerrada sobre sufisme a càrrec del filòsof Gabriele Bianchi i una dansa sufí a càrrec de Ishak Urun, mestre turc, Chiara Salvati i alumnes de la seva escola de dansa.
Chiara Salvati ens va dedicar una estona per compartir amb nosaltres els significats de la dansa sufí, conversa que reproduïm en les següents línies, després de presentar-la breument: originària d’Itàlia viu a Barcelona fa dos anys i mig. Es dedica a l’ensenyament i la pràctica de la dansa sufí, que, per a ella, ha estat un pont entre la seva passió per la dansa i el seu camí de recerca interior a partir dels estudis en sociologia psicologia i enneagrama.
Chiara dansa des de petita, trobant en el gir espontani quelcom atraient
Per a mi, la dansa ha estat alguna cosa molt espontània, que he fet des de petita, però sense tenir idea d’aquest món de la dansa sufí. Era un moviment espontani, que jo crec que tothom té, tothom sap girar. I a més, tots els infants ho fan. Però a mesura que es va creixent, ens oblidem. Jo el vaig continuar fent fins que un dia, una dona em va veure girar i em va parlar de la dansa sufí. Llavors, allà vaig començar una investigació en aquest camp.
L’experiència infantil de Chiara i la seva posterior incursió laboral amb infants li ha fet reflexionar sobre aquest moviment -el gir- com a quelcom innat
Em sortia naturalment… ho feia com a joc. A mi m’agradava just arribar al moment on tot gira i caus… I vaig reflexionar, perquè vaig treballar durant dos anys com a monitora infantil amb infants d’un a tres anys, i vaig proposar l’activitat de girar, i a tots els infants els hi agrada, els hi diverteix el moment en el que cauen… i jo pensava, «què fort, com es converteixen les nostres pors quan creixem». Els infants confien, saben que hi ha la Terra que els acull.
Per a Chiara, la dansa sufí és quelcom que la unifica
A mi el que m’interessa es utilitzar aquesta eina per trobar una connexió espiritual que, aquí, com a occidentals, no tenim tan present. I fer-ho a través de la dansa, que ens permet, en l’acte mateix de girar, tornar a posar un ordre dintre. Aquest girar al voltant d’un eix intern és quelcom especial que desafia els límits mentals que tenim, doncs ens enfrontem amb la por de deixar el control i la por de marejar-nos, de caure. Al començament aquestes pors són molt presents, i la gent pensa que no podrà fer-ho… però no és veritat, tothom pot.
I la integració es produeix a partir de l’experiència d’entrega
Jo crec que el que em dóna aquesta pràctica, i el que he vist amb altres, és l’entrega, l’èxtasi del buit. Segons els sufís, abans d’encarnar-nos en el cos som una sola cosa, i quan ens encarnem, hi ha una separació i sensació de buit. Com que no recordem d’on venim, tractem d’omplir aquest buit des de fora. La personalitat és una manera d’omplir-lo… Jo crec que hi ha una ruptura espiritual que hem de guarir. L’èxtasi del buit és transformar aquest buit que ens fa por en una sensació de llibertat que té a veure amb el «no tinc que carregar-ho tot jo sola». Déu és una existència superior a mi, que em sosté. Quan dono voltes és com si físicament, mentalment i a nivell emocional, el meu jo vulgui desaparèixer. Quan dones voltes i augmenta la velocitat, no pots veure el teu límit, la teva pell ni tampoc les imatges a fora. Tot és difuminat… llum, color… i també la sensació que tens amb el vent que es genera, és com si tot es fes més lleuger… i al principi, aquesta sensació pot fer por… «què m’està passant?» No puc orientar-me utilitzant la vista com faig normalment. Faig una experiència diferent. Puc gaudir de la llibertat quan em deixo, quan m’entrego i començo a donar voltes. Faig l’acte, però he de deixar que sigui el moviment que m’agafi a mi. Ja no sóc jo. Per a mi, em dóna un sentit de connexió amb alguna cosa més gran que jo i jo mateixa soc molt més del que em penso que sóc. Em dóna llibertat….
Chiara diferencia aquesta experiència de la vivència quotidiana actual d’incapacitat per gestionar temps i espais…
Una ve de la desconnexió amb el nostre centre i l’altra de la connexió amb el nostre centre. Quan dic «no tinc temps, tot m’absorbeix», en realitat visc unes condicions que no són humanes, en el sentit que tot va molt ràpid… la ment va molt ràpid, però el cos i el cor van més lents, i de vegades podem sentir aquesta sensació «tot això és massa». Però crec que és un problema de connexió amb mi, perquè quan estic en el meu centre no em sento perduda, no sóc esclava del món i sento que puc gestionar-lo. Jo crec que aquesta desconnexió per causes externes té a veure amb una falta de confiança amb el centre, que està connectat amb alguna cosa més gran. Té a veure amb la claredat i la claredat és poder, però no ve del convenciment del que jo sé, sinó de l’escolta. En el buit és més fàcil escoltar.
La dansa connecta amb el centre i alhora empeny cap el món
Aquesta pràctica es una forma de tornar a baixar, a connectar-se amb aquest centre i tornar a trobar la claredat, doncs, quan sóc allà sóc en el que he que fer durant el dia. Em permet veure les coses des d’una altra perspectiva i per tant, m’ajuda a gestionar la vida. Perquè a la vida s’han de gestionar coses: les relacions, la cura de si mateix… moltes coses. Quan estic tranquil·la, amb claredat, puc prendre temps per fer les coses. De vegades, quan estic desconnectada puc perdre temps en una acció que no mereix el temps i després… «no arribo, no arribo» i això passa per falta de claredat…
La dansa sufí s’acompanya d’altres elements simbòlics, com la indumentària
En la dansa tot té un significat. El blanc del vestit representa la puresa, i el pes de la faldilla, el pont entre món material i el món espiritual. D’altra banda, et permet anar cap amunt, guanyar velocitat… Et deixes dansar, però els teus peus continuen tocant terra. La mà dreta, cap amunt, rep energia de Déu i amb l’esquerra la passo als homes. Et converteixes en canal, per això ‘desapareixes’. Altres elements són la jaqueta, que queda oberta pel cantó esquerre, simbolitzant l’obertura del cor”.
La celebració va comptar amb dues particularitats, el fet que una dona protagonitzés la dansa, un esdeveniment poc comú, i el fet que la dansa es portés a terme en una església
No es dona gaire el fet de poder ballar en una església. Penso que aquella tarda la vam dedicar a reconèixer que som humans, però que hi ha alguna cosa més enllà que ens pertany. Va ser una celebració d’això, un moment de bellesa, un regal que ens vam fer i que vam oferir. Després de fer la dansa, alguna cosa dins teu es tranquil·litza i t’emportes aquesta sensació amb tu…
