Fa uns dies que tinc a la tauleta de nit un llibre, Viure amb els nostres morts, de Delphine Horvilleur. Em vaig decidir a comprar-lo quan el vaig veure entre els recomanats al taulell de la llibreria que hi ha sota casa meva. I perquè fa poc vaig perdre una amiga. Una amiga i veïna del barri. Després de dos anys de malaltia, ha mort aquest febrer. Ara, se’m fa estrany no creuar-me-la pel carrer. No em crec que ja no hi sigui, entre altres coses, perquè no m’he pogut acomiadar d’ella.
La relació que tenim amb la mort és estranya. Sempre ho ha estat, però més ara que tenim una societat amb una alta esperança de vida. Avui dia, pot passar, i m’atreviria a dir que és un fet habitual, que arribem als vint anys sense haver experimentat cap altra mort que la dels avis.
Abans, quan la ciència estava menys desenvolupada, o en temps de guerres, els infants ja havien patit pèrdues importants: de pares, mares, germans, oncles… De ben petits ja s’hi havien trobat, amb la mort; ja havien vist el seu primer cadàver i creixien amb una altra consciència: se sabien mortals.
Sobre això mateix, fa uns dies, un company de feina recordava que, de nens, el seu germà i ell estaven acostumats a parlar amb els seus pares sobre la mort amb tota naturalitat. “No ens feia por, la vivíem com un fet més de la nostra vida, com una passa inevitable”, descrivia aquest company mentre memorava nits de vetlla al poble, per acomiadar aquell amic, aquell familiar…
Ara, intentem que, si ha de morir algú, ho faci fora de casa. Com escriu l’autora del llibre, i m’afanyo a subratllar la línia, “l’àngel de la mort està vetat de casa nostra i se’l convida a presentar-se a hospitals, clíniques, residències de persones grans o plantes de cures pal·liatives, preferiblement fora d’horaris de visites.” I és que, què hi pinta la mort a les nostres llars?
D’explicacions sobre què hi ha després de morir, n’hi ha moltes. Tanmateix, ningú en sap res i, per tant, qualsevol hipòtesi és vàlida. Per a cada tradició religiosa hi ha un després diferent. Per als cristians, musulmans i jueus hi ha un paradís on es retroben les ànimes dels difunts. Per als budistes i els hinduistes hi ha una reencarnació, un tornar a néixer; després de morir, es passa per diferents vides fins a arribar al Nirvana. I també hi ha persones que no creuen en un més enllà.
He anat a esmorzar amb la germana d’aquesta amiga. Ella, igual que la seva germana, creu que amb la mort s’acaba tot. Per contra, la trobo preguntant-se: “Però, on ha anat, l’Elena?” El dubte és inevitable.
Li dic que cregui en l’opció que més s’estimi: creure o no creure. Ningú té la raó, ja que ningú sap res. Així doncs, que esculli allò que l’ompli més, que la faci estar en pau i l’ajudi a conviure amb el nou panorama. Al cap i a la fi, qui ha de sobreviure a la mort de l’Elena som nosaltres.
La hipòtesi “amb la mort s’acaba tot” cada vegada és més habitual. Tinc un conegut capellà, que oficia a Guissona, a parròquies de pobles on es treballa la terra, que afirma que al camp és la teoria que se sosté amb més força. La més arrelada.
“No deixa de ser graciós, que després de celebrar un funeral, on m’he treballat una homilia solemne que recorda la promesa d’un paradís, que explica que la mort no és el final, sinó que és la continuació de la vida, el retorn cap a Déu; en sortir i saludar els assistents a la porta de l’Església, em senti a dir: “Bé, ja està, mossèn, quina tristesa, oi?, que tot s’hagi d’acabar d’aquesta manera i així!”
Per a l’Elena, certament, amb la mort s’acabava tot. Ja ho sabia això d’ella, que no era creient. Per això mateix, no ha volgut cap mena de funeral, ni de comiat, ni de reunió o celebració. Ho va deixar explicat a la seva germana, que ara diu: “Volia ser incinerada i prou.”
Per descomptat, la família i els amics hem respectat la seva voluntat. I ara estem cercant altres maneres de tancar el cicle. Acomiadar. Deixar anar. Començar el dol.
[Imatge de Freepik]