Spotlight en anglès evoca el centre d’atenció i en periodisme equivaldria a l’ull públic. És aquella recerca informativa que aconsegueix ser un focus de llum. I de llum que fa claror, no de llum que encega. Aquest és el títol d’una pel·lícula, Spotlight, que fuig del gènere del melodrama, tot i descriure una situació extremadament dolorosa, real i mai prou eradicada.
És una pel·lícula llanterna, d’aquelles que il·luminen la part fosca i desagradable que molts han intentat amagar. Tracta, i de manera curosa, del tema dels abusos sexuals comesos per part del clergat catòlic de Boston.
Guanyadora dels Òscars a millor pel·lícula i millor guió original, Globus d’Or, Premi David de Donatello, Premis BAFTA… el film del director Tom McCarthy (també director a The Station Agent o The Visitor) narra la recerca periodística que destapa abusos sexuals a menors a la diòcesi nord-americana de Boston, però no ho fa només com un documental, ni com un drama escabrós.
Els actors, des de Michael Keaton, Mark Ruffalo o Rachel McAdams, són un tot compacte que treballa molt bé, no destaquen individualment sinó que són una autèntica orquestra periodística.
Segons el diari vaticà Osservatore Romano, és una pel·lícula “emocionant” i no és gens “anticatòlica”. Pel·lícula de fets i no melodrama, no es recrea en vida privada dels personatges, no hi ha escenes explícites, però sí que hi ha dolor, i el dolor no cal que sigui reproduït perquè sigui eficaç. Evocar-lo ja fa mal. El film dóna veu al horror i al dolor profund dels fidels sense recrear-se en escenes complicades o difícils de resoldre.
És molt interessant la relació entre els periodistes i el seu cap. També el paper que en el camp de la recerca periodística tenen les fonts d’informació. Una menció apart en aquest guió és el “factor jueu”, que va des de la nova direcció del diari -el nou director ho és- fins a la suposada conspiració contra el catolicisme nord-americà per part de grups prosionistes.
Spotlight ofereix frases-dard com la que pronuncia Peter Canellos: “Diuen que és només abús físic, però és més que això, és abús espiritual. Saps per què vaig continuar la història? Perquè se suposa que els sacerdots són bona gent”. O aquest punyent diàleg entre una periodista i una víctima:
“Sacha Pfeiffer: Joe, ho vas explicar a algú?
Joe Crowley: Com a qui, a un mossèn?”.
Fa pensar. Spotlight és un motiu gegant per a fer autocrítica. No només per les xifres -d’escàndol-, amb 271 acusats, 815 víctimes, i 17.500 casos als Estats Units. La pel·lícula ataca un sistema, no individus concrets, i no és fins que els periodistes tenen clar que es tracta de tot un sistema en què l’Església, però també la societat és la que encobreix, no publiquen.
El paper dels periodistes per descobrir veritat és molt estimulant, i trist és en canvi el paper de la comunitat catòlica, no només dels mossens de Boston, sinó de l’alta societat catòlica que no vol veure què passa.
Amb tot, també fa reflexionar sobre la responsabilitat dels periodistes per seguir la pista, o enterrar temes que no consideren prou interessants.
Tothom, menys les víctimes, té part de culpa en aquesta trama en què és determinant l’acció de la premsa en la configuració de l’opinió pública, i sobretot, de la recerca de la veritat.
Aquesta pel·lícula està basada en casos que van obligar a un exercici de transparència molt gran a l’Església. Un camí que no pot tornar enrere.
Imatge extreta de: Cinemanía