Podríem resumir aquest preciós llibre amb la paròdia que fa l’autor d’una frase ben coneguda en la teologia cristiana i que ara sonaria així: “Fora de la fraternitat no hi ha salvació” (167).
Convé aclarir, però, que el llibre de Vitòria no és, sense més, un llibre sobre la fraternitat: la meitat (capítols 2-4) és una relectura d’alguns temes de la teologia cristiana (Jesús, la cristologia i la Trinitat) des de l’òptica de la fraternitat. Els capítols 1 i 6 (primer i últim) són els que s’encaren directament amb el tema de la fraternitat. I el capítol cinquè (l’Església) fa de pont entre tots dos enfocaments. Intencionadament, el llibre està ple de llargues cites d’autors famosos, com si l’autor volgués reforçar les seves pròpies raons amb arguments d’autoritat. També abunden les referències a l’última encíclica de Francesc, aquest cop com a senyals d’oportunitat més que d’autoritat. Vitòria creu que la fraternitat hauria de portar a una “regeneració política de la ciutadania”, convertint-la en una ciutadania inclusiva, integral, cooperant i mundial (p. 299-302). I aprofita aquesta proposta per recuperar el joc de paraules d’alguns moviments feministes, entre ciutadania i “curadania”, de manera que la feina politicosocial de la justícia i la tasca personal i particular de la cura no s’excloguin ni es contraposin, sinó que es completin, evitant aquesta aberració de la justícia per als homes i la cura per a les dones.
Però penso que la millor presentació del llibre pot donar-la aquesta confessió final de l’autor proper a complir els vuitanta anys: “Amb el pas dels anys he conegut cada vegada millor el somni somiat despert de la fraternitat. I s’ha fet més intens en mi, en un temps que ens va portar tardanament a la modernitat, a tota velocitat a la postmodernitat i gairebé sense adonar-nos-en, a l’estat actual de perplexitat i confusió… Intento compartir humilment el somni del Déu sempre despert, de Jesús de Natzaret, sabent que no he aconseguit mai estar a l’altura del que he somiat. No se’m oculten les dificultats per a la construcció política, social i cultural de la fraternitat. Hi ha prou raons per desconfiar de la capacitat d’aprenentatge de les institucions dels ciutadans i veïns d’aquest món… La tradició cristiana és una invitació permanent a no donar-se per vençuts. La normalitat del nostre món no és inevitable. Perquè un altre món, fratern, és possible” (359).