Javier Elzo, sociòleg conegut per les seves investigacions sobre la religió, es formula en veu alta una pregunta que alguna vegada ens hem fet altres: Té futur el cristianisme a Espanya? La seva resposta és afirmativa des de la primera fins a l’última pàgina, però contextualitzada: vivim en les acaballes de la cristiandat, ens hem endinsat en l’era secular i estan apareixent interessants senyals de la post-secular. És la hipòtesi que tracta de mostrar en aquest llibre, rematant-ho poc abans de la seva finalització, amb un pronòstic que en sorprendrà bastants: encara està per arribar “l’edat d’or” del cristianisme, ja que el que tenim al davant és molt més interessant que el que estem deixant.
I, endinsant-se en la tasca de convertir la hipòtesi en tesi provada, presenta cadascuna de les tres etapes amb les que ens interrelacionem en el present. Ho fa recolzant-se, com és d’esperar, en dades sociològiques i en arguments que va exposant amb la seva ja coneguda capacitat analítica, interpretativa i comunicativa.
El lector es troba, a la primera part de el llibre, amb un apartat en el qual exposa i analitza els indicadors més rellevants en què s’evidencia la crisi del model de cristiandat a l’Europa occidental que, en el cas d’Espanya, és el del nacionalcatolicisme.
Retinc quatre punts que considero cabdals per a qui busqui comprendre el seu pronòstic sobre el futur del cristianisme: Catalunya, sosté, sent la primera comunitat espanyola que es va secularitzar, és també la primera que ja ha tocat fons en la exculturación del fet religiós, sense que per això deixin d’existir nuclis “clarament antireligiosos” que, tot i tenir una forta presència mediàtica, es reduiran cada cop més. En el segon dels punts, observa que “els que han sortit més tard del sistema educatiu són els que en major proporció són catòlics practicants”, això vol dir que, en aquest temps, la fe s’articula millor amb el saber que no ho feia en el passat. A més, prossegueix, el desprestigi de les esglésies històriques i la desinstitucionalització de la religió vénen acompanyats d’una demanda d’espiritualitat o de religiositat en la qual es mostren els límits d’una societat que, quan esdevé secularista, acaba reforçant tals demandes. Els joves, manté finalment, no són “ni passotes, ni generació perduda”, sinó un col·lectiu en què ja s’aprecien les albors de l’era post-secular, una època que estarà marcada per la coexistència de molts déus, religiosos i seculars, i en la qual allò determinant serà (perquè ja ho està sent) la convicció i l’elecció.
A la segona part, dedicada a estudiar la persistència del cristianisme en el temps secular, són ressenyables les seves aportacions sobre l’acceleració del procés per causa de la pederàstia del clergat catòlic, així com sobre la urgència d’una reforma de l’Església en profunditat. I en la tercera i última, en la qual analitza la post-secularitat, són referencials les seves contribucions sobre la persistència minoritària del cristianisme en diferents grups que, inserits en una societat plural, troben en la fraternitat el valor que uneix en la diversitat, entre ells i amb altres. Serà un temps, pronostica, en el qual es podrà mostrar amb senzillesa i claredat el que volem dir els cristians quan diem que Déu es revela en Jesús de Natzaret com Abba-Pare, misteri de comunió uni-trinitària. I en el qual l’Església viurà la fe sense ocultacions ni prepotències i, alhora, oferint-la com una contribució a la humanitat.
En definitiva, qui s’endinsi en la lectura d’aquest llibre podrà atalaiar el futur amb esperança i il·luminar el temps present, aparcant desànims infundats.
[Imatge de Pete Linforth a Pixabay]