Qui s’endinsi en la lectura d’aquest llibre es trobarà amb un apassionant relat sobre el cristianisme a l’Orient Mitjà i sobre la seva expansió a l’Àfrica, a l’Àsia i, fins i tot, a l’Índia i la Xina, durant el primer mil·lenni de la nostra era. Podrà conèixer com els principals i més famosos monestirs i esglésies de la cristiandat d’aleshores es trobaven a Síria, Palestina i Mesopotàmia, i com es pensava i s’escrivia en siríac; per cert, una llengua molt propera a l’arameu que parlaven Jesús i els seus apòstols.
Philip Jenkins arrenca el seu relat identificant les diverses famílies, escoles o faccions cristianes que sorgeixen a partir de les controvèrsies sobre la naturalesa divina i humana de la persona de Jesús en els anomenats set concilis “ecumènics”. Hi ha, en primer lloc, els llatins i ortodoxos amb la seva tesi sobre les dues naturaleses del Natzarè: entre la humanitat de Jesús i la divinitat de Crist es dóna una unitat sense confusió i una distinció (formal) sense separació. És l’escola que va acabar imposant-se en tot l’imperi romà. El segon grup, els nestorians, accepta les dues naturaleses, però no absolutament unides; la qual cosa vol dir que Maria no pot ser considerada com la Mare de Déu. Aquest col·lectiu s’expandirà a les zones més orientals, avui Iraq i Iran. La tercera família defensa l’existència en Crist d’una única naturalesa, la divina, per sobre de la humana. Són els monofisites, que s’agrupen en dues grans tendències: els egipcis (coptes) i els sirians (“suriani”). Jacobo Baradeo va organitzar (S. VI) una part d’aquests últims en una Església clandestina coneguda com “jacobita”, probablement el grup cristià més nombrós quan els àrabs es van expandir gràcies a les seves conquestes a la gran Síria, durant el segle VII.
Com és sabut, recorda l’autor, va ser Orient -i no Occident- el primer en abraçar la fe cristiana. I van ser les esglésies orientals (ortodoxa, nestoriana i jacobita) les primeres a inculturar aquesta fe en els idiomes i civilitzacions amb què es van topar, tant a l’Àsia (Menor i Central), com a l’Índia i la Xina i, sobretot, al nord d’Àfrica. El seu desplegament en aquestes zones és tan espectacular que, al voltant de l’any 800, aquestes esglésies compten amb un nivell de presència que l’Europa llatina no aconseguirà, almenys, fins al segle XIII. N’hi ha pocs que discuteixin el lideratge de l’Església ortodoxa de Constantinoble durant el primer mil·lenni del cristianisme. Però són massa els que desconeixen la sorprenent presència de les altres dues, la nestoriana i la jacobita. I més els que ignoren que tot això va ser destruït, i que ho va ser de tal manera que gairebé ningú, excepte els estudiosos, ho recorda en l’actualitat. Aquest és el fil conductor d’aquest llibre, carregat de dades, raons i consideracions no sempre compartibles.
L’autor para, com és d’esperar, una particular atenció al que anomena “la interacció entre el cristianisme i l’islam”. Sosté concretament que, si bé és cert que aquesta interacció va passar, en moltes zones d’Orient, per moments d’una pacífica coexistència entre una cultura i espiritualitat cristianes i la tutela d’una autoritat políticament musulmana, no ho és menys que s’assisteix, en altres fases, a una persecució i destrucció del cristianisme de tal calibre i crueltat que els especialistes es van veure en l’obligació d’encunyar una nova paraula: la de genocidi. Les religions, sentencia P. Jenkins, poden emmalaltir i decréixer, però mai no moren per pròpia iniciativa. Per això cal matar-les. És del que també parla en moltes pàgines esfereïdores. D’això i de com a la fi Europa va acabar convertint-se en el cor geogràfic de la fe cristiana i en l’única base per a una posterior expansió.
Són ressenyables, a més dels apartats dedicats a l’expansió i destrucció del cristianisme a Orient, aquells en què tracta la invasió mongol i la diferenciada relació de cristians i islamistes amb ells, així com el cas particular d’una Església que, com la copta, naturalitzant-se a Egipte, va marcar una important diferència respecte al model més colonitzador que es va expandir per tot el nord d’Àfrica. Aquí troba l’autor la clau de la continuïtat d’una i de l’extinció de les restants. Finalment, no es poden deixar de banda -per més que pugui sonar a insuportable equidistancia- les seves consideracions sobre l’odi religiós, l’antisemitisme, el militarisme i la corrupció que també es van apoderar del cristianisme -no només occidental- en determinats moments de la seva història.
[Imatge del monestir de Khor Virap (Armènia) de Taken a Pixabay]