Democràcia i dignitat per a les dones davant de situacions de precarietat

978-84-92787-25-8

Una suggerent obra la reflexió, tan necessària com actual, es concreta en la situació de precarietat que tenen moltes dones en un context de crisi de l'ocupació i d'l'Estat de benestar. Forcano aborda aquesta qüestió superant el concepte de precarietat des d'un punt de vista econòmic i laboral, sinó també com el dèficit de plenitud personal i de creació de llaços comunitaris. Amb això, es refereix a la manca de condicions i de possibilitats de creixement personal, intel·lectual i emocional que moltes dones no s'entreveuen a imaginar o a desitjar a causa de la situació de necessitat material en què es troben elles i les seves famílies. Situacions que tenen a veure amb la pèrdua de l'autonomia, derivada de les mancances democràtiques que redueix la capacitat de ser protagonistes en el quefer polític. Així mateix, el sistema productiu prioritza una relació jeràrquica que impedeix la presa de decisions compartida en l'àmbit de treball. Resistir-se a aquesta precarització té a veure amb l'ànima, amb la visió que tinguem del que és ser "persona", del que implica viure en relació amb els altres i del que entenguem per crear comunitat. En la lluita pel benestar personal i col·lectiu d'algunes històries de dones de la tradició bíblica, com assenyala l'autora amb el relat de Rut, Noemí, Marta i Maria, ens convida a descobrir alguns referents d'esperança que ningú renunciï a el desig de voler una vida digna, feliç i plena de sentit. La seva lectura és esperançadora, suggerent i anima a la reflexió. En aquest quefer, l'HOAC -i els seus militants- en la seva vocació de ser Església en el món obrer, se sent cridada a acompanyar les treballadores en aquests processos de deshumanització i empobriment per construir espais comunitaris de solidaritat, justícia i dignitat.

Autor: Neus Forcano i Aparicio

Data: Febrero 2015

Més informació

Ni la desigualtat va començar el 2008 ni la precarietat va ser un invent d’això que anomenen “crisi”, però ha suposat -està suposant- una volta de rosca que estreny -i ofega!- els col·lectius més febles, més invisibilitzats, més vulnerables. Tampoc no és un invent recent que hi hagi persones, col·lectius, que no es resignin i plantin cara. Per exemple, les dones, amb llarga tradició de receptores “privilegiades” de la part pitjor (sol passar: a la grossa, rarament, però als premis menors estem entre les primeres candidates).

Quaderns HOAC dedica al tema el seu nº 10, “Democracia y dignidad para las mujeres ante situaciones de precariedad”. La seva autora, Neus Forcano, és filòloga i teòloga, membre del Col·lectiu de Dones en l’Església i de l’Associació europea de dones per a la investigació teològica (ESWTR). I té una mirada prou àmplia com per no circumscriure’s a la precarietat econòmica i laboral, sinó també a la falta de condicions i de possibilitats de creixement personal, intel·lectual i emocional, que moltes dones ni imaginen a causa de la situació de necessitat material en què es troben tant elles com les seves famílies.

La bretxa econòmica i social entre col·lectius rics i pobres ha crescut des de 2008. En el cas de les dones, el problema s’aprofundeix. El 83% de la població activa femenina assalariada treballa a temps parcial, i el 65% dels contractes temporals dels dos últims anys els van signar dones. Aquestes i altres dades fan que la bretxa salarial homes/dones sigui de més del 30%.

Els poders públics semblen haver dimitit del seu compromís amb el bé comú; per contra, les suposades mesures anticrisi que articulen -reformes fiscals, laborals, educatives- resulten eficaces excavadores de la bretxa en la mesura que afavoreixen els ja molt afavorits, en el que constitueix no només un abandó de responsabilitats, sinó una clara corrupció de la democràcia, aprimada fins a quedar reduïda a “formal i representativa, buida de contingut”. No és, per tant, una qüestió exclusivament econòmica: afecta drets bàsics de les persones i significa una precarització de la mateixa democràcia.

Al llarg del temps, col·lectius de dones plantegen iniciatives pràctiques, com Sindihogar/Sindillar citada per l’autora, que van més enllà de buscar-se la vida col·lectivament, que són una crítica al sistema i que posen de manifest la necessitat d'”una nova visió de l’economia que tingui en compte que la producció i el mercat es nodreixen de la vida, la cura i la reproducció que es desenvolupen en l’àmbit privat”, com reclamen les feministes.

Plantar cara a la precarització, insisteix l’autora, no només implica la crítica al sistema; “també plantejar-se com créixer personalment, com formar, educar i aconseguir una ciutadania conscient, crítica i capaç d’actuar col·lectivament”.

Neus, teòloga feminista -valgui la redundància-, té les eines per mirar amb aquesta perspectiva l’experiència d’algunes dones de la tradició bíblica, que “ens poden mostrar actituds per al desenvolupament d’aquesta consciència de llibertat personal, per a l’exercici de implicar-nos en la realitat i d’imaginar horitzons d’utopia que ens impulsin al canvi individual i col·lectiu pel benestar de tota la comunitat“.

Els relats de Rut i Noemí, dones independents i obertes a la utopia; de Marta i Maria, constructores d’espais comunitaris, i de la sirofenícia, que vehicula una teologia de desobediència i saviesa, ens conviden a descobrir alguns referents d’esperança “perquè ningú no renunciï al desig de voler una vida digna, feliç i plena de sentit”.

Totes elles són dones que no es rendeixen, precisament perquè estan en situació de precarietat. Les respostes no neixen dels farts, els satisfets en qualsevol sentit, sinó des de la consciència de necessitat. Com diu la cita de Simone Weil que obre el quadern, “el perill no és que l’ànima dubti que hagi pa o no n’hi hagi, sinó que es deixi persuadir per la mentida que no té gana”.

sparkler-677774_640

Imatge extreta de: Pixabay

T'AGRADA EL QUE HAS LLEGIT?
Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu suport.
Amb només 1,5 € al mes fas possible aquest espai.
Article anterior«En terra d’homes» i el monstre policèfal de la violència masclista
Article següentTimbuktú: el gihadisme com un triomf de l’estupidesa

DEIXA UN COMENTARI

Introdueix el teu comentari.
Please enter your name here