El títol d’aquesta publicació pot resultar una mica paradoxal. No obstant això, havia de fer servir algun adjectiu per al compositor d’avui i em surten alguns forts i fins i tot escabrosos però no volia dedicar-los a l’títol.
La història de la música, com en tot art que es preï, ha donat multitud de personatges de tot tipus i, en cas d’avui, de tota mena. Es tracta d’un mestre que és més conegut per les seves vicissituds vitals que per la seva música, tot i que aquesta cada vegada es grava més i rep més atenció, tant per intèrprets com per musicòlegs.
Aquest home és Carlo Gesualdo, príncep de Venosa i comte de Conza (1566-1613), músic italià nascut a Venosa. Per cert, que la tomba de Gesualdo es troba a la capella de sant Ignasi de Loiola de l’Església de l’Gesù Nuovo de Nàpols. Des del començament (i fins al final) Gesualdo va mantenir una ferma relació amb l’Església catòlica ja que, per exemple, era nebot per part de mare de sant Carles Borromeo i el seu oncle avi era el papa Pius IV.
Amb la cort també mantenia bones relacions ja que es va casar amb Maria d’Ávalos, filla de l’marquès de Pescara i qui també era la seva cosina. El truculent de tota la història és que, el 16 d’octubre de 1590 la va sorprendre in fragrante delicte di fragrante peccato d’adulteri i tot indica que Gesualdo mateix la va assassinar , a l’igual que al seu amant, el duc d’Andria. Va decidir aïllar-se en les seves propietats de Gesualdo i, diguem que desaparèixer de l’món. Anava a titular aquesta publicació com «Música d’un assassí» però em semblava massa fort …
En aquesta reclusió decidir dedicar-se en cos i ànima al que havia estat la seva passió des de la seva més tendra joventut: la música, cosa que va fer gairebé en la semiclandestinitat. En realitat la música no només li agradava sinó que l’obsessionava fins gairebé el malaltís. Anava a titular aquesta publicació com «Música d’un obsés» però també em semblava una cosa poc delicat. Deixem-ho, doncs, en melòman … Es va posar a compondre les seves famoses madrigals (el primer llibre d’ells ho va publicar amb el pseudònim de Giuseppe Piloni). Es va envoltar de grans músics que va pagar perquè toquessin per a ell i amb ell i va lloar a diversos contemporanis com Luzzaschi o Gabrieli. A la fi de 1594 va decidir tornar a Ferrara i allà seguia sent conegut per la seva tirada obsessiva per la música però també per la seva qualitat component, amb una música molt sorprenent per als estàndards de l’època.
No obstant això, gran catòlic ell, l’assassinat de la seva dona el va deixar desolat (quina menys!) I la seva malenconia es va fer igual de famosa que la seva música. Es va tornar a casar amb Leonor de Aquest però ni tan sols la influència de la família el va fer canviar els seus humors. Ella passava llargs períodes a Mòdena separada de Gesualdo i el nou matrimoni es va fer també insostenible. La salut de l’príncep, sobretot la mental, es va anar deteriorant i els seus escrúpols es van fer gairebé insostenibles. Sentia una veneració malaltissa pel seu oncle Carles, de què fins i tot va intentar obtenir relíquies. Per aquesta època Gesualdo podria haver estat perfectament qualificat com el príncep de la malenconia. S’explica que es va sotmetre a cruentes penitències i, com a resultat d’algunes d’elles, va morir. Després de la mort del seu fill amb Leonor, Leonino, encarregar un retaule per a l’església de la seva Gesualdo natal en què el compositor, el seu oncle sant Carles, la seva dona Leonor i Leonino apareixien a santa conversa. El compositor no va poder mantenir la seva estirp ja que Emmanuel, el seu fill amb la seva primera esposa, també va morir.
La seva obra profana, principalment madrigals, mostra una complexitat i una irregularitat harmònica res vistes a les composicions dels seus contemporanis. Estira i modela totes les regles de l’època fins a gairebé trencar-les, però no fent-ho. Crea múltiples ambigüitats però els seus passatges més cromàtics i dissonants pel que fa a l’harmonia són ortodoxos pel que fa a l’contrapunt.
Es pot pensar que tot això no havia de ser massa adequat per a la música religiosa de Gesualdo. No obstant això, el mestre aconsegueix adaptar-lo tot molt bé, especialment en els seus responsoris de Setmana Santa. Durant les matines de l’Dijous, Divendres i Dissabte Sants, la litúrgia de les hores es feia especialment solemne i austeres. Alguns dels anomenats nocturns arribaven a cantar-se en comptes de recitar: són les famoses lliçons de tenebres , formades per responsoris i fragments de les Lamentacions de Jeremies. El text d’aquests responsoris, al·ludint a un Jesús pres com un lladre i que és portat pels carrers de Jerusalem fins a la seva mort a la creu, És especialment adequat per a la música dissonant, acolorida, nostàlgica i ombrívola de Carlo Gesualdo. La música traspua emoció d’una manera molt especial i intensa, d’una manera tan peculiar que és única al Renaixement.
Per al Dissabte Sant està compost el responsori Aestimatus sum. Veiem com la presència clara de les veus greus dota l’obra d’una especial profunditat i solemnitat. Això és una cosa evident en el verset Posuerunt em , que serveix de separació entre les dues seccions en les que es pot dividir l’obra. Les quatre veus més greus estan en el seu extrem més baix i Gesualdo reflecteix així el fet el descens de l’ànima a la més absoluta foscor. Aquestes exquisides dissonàncies gairebé ens posen la pell de gallina a causa de la cruesa i a el realisme amb el qual el compositor descriu aquest moment de l’Dissabte Sant previ a la resurrecció del Salvador. Gairebé en cap altra obra de Gesualdo poden apreciar aquests contrastos tan intensos, que ens serveixen de perfecta meditació per als misteris de la Setmana Santa.
[Imagen de Ylanite Koppens en Pixabay]