Segurament a ulls dels qui en saben “Loving” no sigui una gran pel·lícula, però hi ha en ella alguna cosa que en el moment de veure-la em va cridar l’atenció, i em va fer proposar-la pel cicle de cinema Ignasi Salvat de Cristianisme i Justícia. I he arribat a la conclusió de què potser el que em va afectar sigui la frase que dona títol a aquest article.
Mildred i Richard Loving, no són personatges de ficció, van existir. Una parella interracial que es va casar a Virginia l’any 1958. Bé, millor dit que es va casar a Washington perquè a Virginia els matrimonis interracials no eren permesos. De fet quan van tornar al seu estat, ingenus i confiats per no haver fet res dolent, van ser empresonats i obligats a exiliar-se. Només l’amor, les habilitats manuals d’ell (paleta i mecànic) i l’enorme fortalesa moral d’ella els permetran sobreviure a un desarrelament de la família i la terra.
Aquella mateixa terra que els expulsava perquè veia com un escàndol intolerable el seu acte, però que ells enyoren perquè és la “seva” terra, els seus paisatges i la seva gent, una terra càlida i generosa, que contrasta amb el fred de les ciutats del nord.
Quan el cas arriba a coneixement del moviment pels drets civils, s’activa la maquinària jurídica i també de propaganda per aconseguir que arribi fins al tribunal suprem i així tenir l’oportunitat de suprimir les lleis racials vigents en 17 estats: Loving contra Virginia. Però fins i tot, aquest procés és un segon exili. Exili de la seva intimitat, de la seva timidesa i de la vergonya a veure’s de cop al bell mig d’un món que els hi és totalment aliè. Fins i tot, la revista Life els hi dedica un reportatge fotogràfic, que va inspirar alguns dels fotogrames que veiem en la pel·lícula. La causa era bona però ells són d’una manera o altra utilitzats, i no sense risc.
I enmig de tot aquest soroll, una història d’amor, autèntica, sòlida… Dues persones que s’estimen, que es cuiden i que fan el que creuen que han de fer. Això impressiona molt, perquè ja estem acostumats a veure grans activistes, que parlen bé, que escriuen bé i que fan de la seva vida una donació total. Però a Loving no hi ha res d’això. Callen els discursos i sorgeix la vida: un embaràs, una boda senzilla, una família que fa el que pot per acompanyar la parella, uns fills que neixen, les dificultats i ofecs del dia a dia… Gairebé no hi ha paraules però sí moltes mirades d’afecte i de por compartida.
El sheriff quan els deté explica a Richard els motius: “quan la sang es barreja es desorienta”. Sembla estrany, però la mateixa frase la vaig sentir fa poc en una entrevista a un destacat col.laborador de Donald Trump, perquè el racisme no s’ha vençut, només s’amaga sota noves formes i rostres. També ens pot fer riure la sentència que els va condemnar “El totpoderós Déu ha creat les races blanques, negres, grogues, malaies i vermelles, i les va separar en diferents continents. El fet que separés les races es mostra que ell no volia que es barregessin entre elles”. En paraules diferents els mateixos arguments de qui avui proposen construir murs ben alts i llargs per aturar “la barreja”.
Però deixem el soroll de les ideologies de banda per un instant, només per un instant, i contemplem la vida dels Loving. “Richard, què vol que li digui al jutge?”, li diu l’advocat. Richard no s’ho pensa gaire: “Digui-li que estimo la meva esposa”. Certament, un amor que va canviar una llei, que va corregir una injustícia i que va transformar una mica el món.
I un s’emociona i es pregunta a cada pas, perquè no són la vida i la humanitat la mesura de totes les lleis. O en altres paraules, perquè ens empenyem en fer del món un lloc tan inhòspit?
Imatge extreta de: Time