Montserrat Roig, en el seu darrer llibre, Digues que m’estimes encara que sigui mentida (1991), reflexionava sobre el fet d’escriure i el lloc dels mots i, en un dels capítols, afirmava que “només el nom de les coses és innocent”. Al capítol, que es titula “Un teló de vellut negre”, la Roig, estirant d’aquesta suposada innocència de les paraules —a través de les quals ens anomenem i anomenem les coses— afirmava que allò corromput o alterat era el significat que donàvem a aquestes coses, perquè cadascú les vestia a través de la seva pròpia vivència. Així, doncs, ens diu l’autora que, per a ella, el mot soldat li era una joguina prohibida, “l’àvia era l’amor i la nit la por”. I una mica d’això parlàvem a la darrera trobada del grup de lectura de Cristianisme i Justícia, quan Anna Barba, que conduïa la sessió, ens obria una mirada lingüística i literària sobre el llibre Los niños perdidos (2016) de Valeria Luiselli.
Luiselli, que estructura l’assaig a partir de les preguntes del qüestionari d’admissió (als Estats Units) per a menors no acompanyats —que creuen la frontera que separa Centreamèrica de Nord-amèrica i que, ella mateixa, fent de pont entre institució i persona ajudava a traduir de l’anglès al castellà i del castellà a l’anglès—, es trobava amb enormes dificultats per trenar el discurs espontani d’uns infants i adolescents travessats per la desconfiança i la molta por. Tant era així que, gairebé, li suposava fer una segona traducció cap al llenguatge de la institució, de les respostes impremeditades i immediates dels menors.
Una mica, doncs, parlàvem del lloc dels mots i de vestir-los i de desvestir-los perquè, com Anna Barba va assenyalar durant la seva intervenció, segons la utilització que es fa del llenguatge, aquest determina una reducció de l’espai moral. I això vol dir que, sovint, el llenguatge se’ns presenta com a garant de la realitat. Una realitat construïda socialment i apuntalada pel llenguatge institucional que ens desposseeix de les vivències pròpies i disfressa els mots i, així, ens fa passar migrant com a criminal, com vam constatar en el debat posterior sobre Los niños perdidos.
I aterrant-ho a fronteres més properes parlàvem de la necessitat de desmantellar les xifres que representen persones i parlar de vides i no de números. Recordant els quinze del Tarajal, que en van ser més de quinze, i de qui avui encara no en sabem tots els noms. I si Montserrat Roig deia que “només el nom de les coses és innocent”, el filòsof Josep Maria Esquirol diu que en el nom d’algú s’hi alberga tota la humanitat d’aquell algú, que deixa de ser un pronom quan pot respondre al “com et dius?”: Idrissa Diallo.
O Samba Martine, que va demanar fins a deu vegades assistència mèdica mentre estava retinguda al Centre d’Internament d’Estrangers d’Aluche. Aquest 19 de desembre farà deu anys de la seva mort per negligència institucional. Els funcionaris del CIE la identificaven amb el número 3106.
Luisseli nombra i narra, al llarg de l’assaig, molts noms i vivències que, per ser valorades, han de passar pel sedàs d’un qüestionari administratiu i per ser reconegudes han de mostrar evidències de perill de mort, de treball forçós, d’explotació sexual o de captació de bandes armades. A l’administració no li val el senzill dret a la mare, a la cura ni al vincle segur. Per a l’administració representada —en el cas de Los niños perdidos— per la Cort Federal d’Immigració un infant que migra és —i fins que no es pugui demostrar allò contrari— un «alien»; i, potser, per això està tan normalitzat que un infant que migra sol hagi de fer coses tan paranormals com creuar deserts a peu, pujar a un tren de mercaderies i que el seu seient sigui el descobert dels vagons, a la intempèrie de les vies, i acaben sent ells mateixos les mercaderies d’un negoci de màfies, desposseïts del significat de la paraula infant.
[Imatge de WikiImages a Pixabay]